Dilluns de la setmana passada una doctoranda a qui li he dirigit la tesi,
la va defensar públicament. Tot i que el fet que un tribunal avaluï sempre crea
una mica de tensió (encara que es vulgui dissimular), va ser un acte festiu. Com
vaig dir en la meva breu intervenció, la defensa de la tesi és un dels moments
més agradables de la vida universitària. La presentació va estar molt bé, com
també ho estava el document escrit. Arribar fins aquí sempre és el resultat d’un
camí plegat d’esforços i que sembla que mai s’acabi. Segurament, el que la tesi
sigui una investigació individual –només acompanyada pel director o directora-
la fa força més feixuga que altres recerques. Culminar una tesi doctoral demana
molt esforç.
I, és clar, en el dinar posterior de celebració no van faltar els
comentaris sobre els màsters falsos i les acusacions de plagi sobre algunes
tesis. Tot això fa mal a la Universitat en el seu conjunt i no només –que també
li’n fa i força- a una Universitat concreta. Segur que són casos aïllats però
hi són i, en la societat de la imatge i de les xarxes socials, les
generalitzacions són fàcils de fer. La institució universitària està dolguda
però no es pot limitar a considerar injustos els atacs sinó que ha d’extremar
els controls de qualitat –com em consta que ja està succeint en alguns casos- i
ser el més rigorosa possible en les seves certificacions i acreditacions. Més
rigorosa encara? Doncs, sí, perquè de vegades passen coses que, al meu criteri,
no haurien de passar. Ser més rigorosa no ha de comportar un increment
desmesurat de la burocràcia perquè d’aquesta ja n’hi ha massa. Es tracta d’extremar
els comportaments ètics, només d’això.