EL DESCONFINAMENT A ITÀLIA

El passat diumenge, 26 d'abril, a l'Estat espanyol, nens i nenes de fins a 14 anys van poder sortir una estona al carrer després de mes i mig tancats a casa. Pel proper 2 de maig, s'anuncia que les persones adultes podrem sortir, soles, a caminar o a fer esport. Sense entrar aquí en valoracions de com s'està portant el tema per part del govern espanyol -que ha assumit la direcció única, sense voler delegar res a les comunitats autònomes, i, per tant, té tota la responsabilitat- el cert és que el panorama comença a pintar una mica millor, tot i que sempre amb el risc repetidament anunciat d'una recaiguda. 

Itàlia, un dels països més afectats, amb una cultura social semblant a l'espanyola i on l'epidèmia es va detectar abans que a Espanya, té previst que des del 4 de maig es puguin fer desplaçaments per a visitar a familiars molt propers (omplint un formulari explicant els motius del desplaçament); les mascaretes seran obligatòries en espaïs tancats (les recomanen pels espaïs públics però no les podran exigir per falta d'estocs); es podrà caminar i fer esport; també funerals amb un màxim de 15 persones i amb la distància de seguretat; i les empreses podran reobrir. El 18 de maig, a Itàlia, s'obriran les botigues i els museus (amb quotes d'entrada i distanciament social) i retornaran els entrenaments esportius. L'1 de juny, podran obrir bars i restaurants (amb el 50% de capacitat i dos metres de separació entre les taules) i reobriran perruqueries (amb mascaretes obligatòries pels treballadors i per la clientela). En principi, són bones expectatives. Esperem que tot vagi bé.

PS. La informació sobre el pla de desconfinament d'Itàlia l'he extret de 

https://www.youtube.com/watch?v=hcothdcEtgk&t=549s , un lloc que, de tant en tant, consulto per seguir el tema del coronavirus.

 

NENES I NENS TANCATS A CASA

Francesco Tonnucci és un conegut psicopedagog italià (i dibuixant, amb el pseudònim de Frato) que impulsa La ciutat dels nens: es tracta de que les ciutats tinguin espais públics on els més petits puguin jugar i desenvolupar-se en llibertat. Les ciutats actuals estan pensades per a cobrir les necessitats de les persones adultes però no pas dels nens i nenes. Ara que el confinament pel coronavirus ha deixat espais lliures, la infància no pot sortir de les parets de casa seva i, al nostre país, aquesta situació ja fa un mes i mig que dura. Són molts els experts que alerten sobre les conseqüències que aquest confinament pot tenir per a la infància, especialment per als nens i les nenes de 2 a 7 anys. Tot i que les situacions familiars són molt diverses, molts nens i nenes estan passant una situació d'estrés que els pot passar factura. No poder estar en contacte amb companys i companyes ni amb el seu professorat (un referent adult important), no poder sortir de casa per a jugar i córrer i el fet de no acabar d'entendre que està passant, pot generar ansietat i frustració perquè encara no es disposa de les eines emocionals per afrontar la situació. Tot això s'agreuja en famílies monoparentals, quan els nens i nenes es troben en entorns amb poca seguretat o en famílies vulnerables, en infants amb trastorns... Quan pares i mares que ara estan teletreballant tornin a la feina presencial i les escoles no reobrin moltes situacions es complicaran. 

El debat social que s'està generant pressiona les decisions governamentals i, el passat divendres, el president del govern espanyol va anunciar que -si no hi ha novetats- des del proper dilluns nens i nenes podran sortir una estona. A veure si es confirma i com s'organitzen aquestes sortides... Ara ja es comença a parlar de que els adults també necessiten sortir, però aquest és un altre tema.

AMB INCERTESA I PORS

Hem passat una setmana de Pasqua ben especial. Sense processons ni cap acte al carrer. Des de fa una mica més d'un mes estic confinant amb la meva muller, filla, gendre i les dues netes de tres anys i mig i d'una mica més d'un any. Divendres la meva filla va fer el tradicional bacallà de divendres sant; fins ara, ens el feia la sogra però està confinada, sola, a casa seva. Ens va arribar un paquet del padrí de les nenes per muntar una mona de Pasqua. Ara, filla i gendre tornen a treballar on line.

Mirem de celebrar els dies, amb les limitacions que suposa no poder sortir de casa i, sobretot, intentem no perdre la moral. Repetim que no ens podem queixar perquè hi ha qui s'ho està passant malament amb la situació de confinament i altres que s'estan deixant la pell per atendre les urgències... per no parlar dels qui no poden superar la infecció. Ara estem tots una mica intranquils perquè el govern espanyol ha decretat que poden tornar a funcionar feines no essencials i no tenim clar que això no pugui provocar un rebrot. Vivim en plena incertesa i amb pors.

NO ENS TOCA MÉS REMEI QUE FER DOCÈNCIA A DISTÀNCIA

Mentre observo, des de casa, els carrers buits tan impropis d'un Diumenge de Rams, penso en coses bones que ens pot haver portar la situació que estem vivint. Potser una d'elles, és que el professorat s'ha vist obligat a fer una immersió en la docència no presencial. Companys i companyes em comenten que estan tenint dificultats per adaptar-se a aquesta nova manera de treballar però que ho estan fent. El curs presencial a la Universitat catalana sembla acabat i no seria estrany que passés el mateix a la resta del sistema educatiu. Per tant, no hi ha alternativa: cal fer docència no presencial. Potser aquest canvi obligat, pot portar en el futur una major harmonia entre la presencialitat i la no presencialitat, més enllà de penjar documents a un campus virtual.

En una publicació recent que he coordinat, a la que ja vaig fer referència en una entrada anterior d'aquest blog (Planificación de la docencia universitaria. Barcelona: Octaedro - ICE UB), es dedica un capítol a parlar de la semipresencialitat i, entre altres coses, s'apunta que:

 El diseño semipresencial comporta optar por una manera distinta de organizar el proceso de enseñanza-aprendizaje. Se trata de aprovechar las posibilidades de los entornos virtuales para favorecer el aprendizaje autónomo del estudiante.

(...)

Planificar una asignatura o parte de ella como semipresencial comporta tener en cuenta las siguientes consideraciones:

a)    En el plan docente tienen que estar claramente descritas las actividades presenciales y las no presenciales y, en el programa, tienen que especificarse las características de estas actividades y los plazos para su realización.

b)    Tiene que preverse un sistema de comunicación virtual entre alumnado y profesorado y entre el propio alumnado.

c)    Los materiales de apoyo al aprendizaje tienen que ser ajustados a las características de la semipresencialidad.

d)    La evaluación del proceso de aprendizaje debería incluir evidencias que se recojan presencialmente y evidencias fruto de las actividades virtuales. Es recomendable que las actividades no presenciales también tengan peso en la calificación final.

e)    El seguimiento tutorial por parte del docente podrá hacerse presencialmente o a distancia. En todo caso, debe quedar claramente especificado en el plan o guía docente de la asignatura.

Algunes d'aquestes consideracions no es poden aplicar per l'excepcionalitat de la situació actual però, potser, es poden tenir en compte per aprofitar el que ha passat per, més endavant, donar més pes i més sentit a la no presencialitat en les nostres assignatures.