El 29 de maig del 2019 fa 66 anys de la conquesta de l’Everest, la mítica
muntanya de 8.848 metres. Quan Edmund Hillary i el xerpa Tenzing Norgay van
assolir el cim es va considerar una gesta difícil de repetir. A La Vanguardia del 24 de maig passat,
llegeixo una notícia i veig una fotografia impactants: actualment, en dues
setmanes de maig (l’època millor per a l’ascens) hi pugen gairebé un miler de
persones. A la fotografia es veu una llarguíssima cua d’alpinistes esperant el
torn per trepitjar el cim: en un sol dia unes 300 persones van assolir-lo. És
una activitat de risc i això provoca alguns accidents mortals. Amb la concentració
de tanta gent a més de 8.000 metres, l’espera per la cua pot ser fatal perquè l’oxigen
embotellat es va gastant.
L’Everest s’ha convertit en un negoci, una nova destinació turística on la
gent fa cua, amb les seves ampolles d’oxigen i l’assistència de xerpes
personals i on, per participar en aquesta experiència, cal pagar molts diners a
l’operador turístic que la gestiona. Com passa en els llocs on hi ha molt
turisme, pel camí d’ascensió i descens hi queden moltes deixalles; cada any s’hi
aboquen quatre o cinc tones d’escombraries: ampolles d’oxigen, tendes de
campanya, piolets, llaunes, cordes... Què estem fent?