dimecres, 31 d’octubre del 2018

EL FRACÀS ESCOLAR DELS FILLS D’IMMIGRANTS


Fa uns mesos es va presentar l’informe “El fracàs escolar dels descendents de la inmigració a Catalunya: més que una assignatura pendent” del Centre d’Estudis Demogràfics (CED) de la Universitat Autònoma de Barcelona. En l’informe s’ha estudiat el percentatge d’alumnat de quart d’ESO de les escoles públiques que no han obtingut el títol (el curs 2015-2016): un 10,3% de l’alumnat autòcton, un 17,3% de l’alumnat de segona generació d’immigrants (nascuts al nostre país de pares nascuts a l’estranger) i un 29,2% dels immigrants de primera generació (nascuts a l’estranger).  El fracàs és més baix entre l’alumnat d’origen europeu i americà que entre el d’origen asiàtic (amb grans diferències segons el lloc de procedència) i africà.

Les dades constaten el que alguns ja intuïen i són preocupants, tant per les dificultats que tenen aquests adolescents com pel risc de fractura social. Prendre mesures per afavorir uns millors resultats és imprescindible (per equitat i pel que ens hi juguem com a societat) i aquí estem tots implicats perquè –com es diu a l’informe- es requereix millorar el sentiment de “pertinença compartida i confiança mutua”.  La qüestió va més enllà de l’escola.

dimecres, 24 d’octubre del 2018

ULTRARICS


A Espanya, segons l’Agència Tributària, els ultrarics gairebé s’han triplicat en el període 2007-2016. Dit d’una altra manera: hi ha 579 persones que declaren un patrimoni superior als 30 milions d’euros. Aquests són els patrimonis declarats però sovint coneixem notícies d’evasió fiscal... S’ha de fer notar que aquest increment d’ultrarics s’ha produït mentre encara hi havia una crisi econòmica que ha afectat fortament moltes famílies.  L’increment de la desigualtat social al món és cada vegada més gran i segueix creixent. Les conseqüències d’aquesta situació són diverses i l’auge dels populismes i de l’extrema dreta, que recullen un descontentament social cada cop major, n’és una d’elles.

La gent d’a peu no sembla que puguem fer gaire per frenar aquest desequilibri però és important tractar educativament la qüestió, analitzant els valors i les dinàmiques socials a les quals respon. Per poder millorar en algun moment una situació, el primer que cal és analitzar-la i construir criteris, això que ara sembla tan difícil quan s’ha posat de moda parlar d’adoctrinament de les escoles.

dimecres, 17 d’octubre del 2018

AGRESSIONS A PARES I AUTOLESIONS, FENÔMENS EN ALÇA


Cada cop hi ha més denúncies de pares i mares contra un fill (o una filla, en menor mesura) per la seva violència i per les agressions als seus progenitors. Es calcula que al voltant d'un 5% de les famílies ho poden estar patint. Com passa amb la violència de gènere, en molts casos els agressors han viscut o patit diversos tipus de violència però el fenomen es dóna en totes les classes socials i en contextos diversos. Són una minoria però aquest fet no va sol: el passat 7 d'octubre llegia a La Vanguardia que un 30% de les noies entre 12 i 18 anys es tallen, o sigui s'autoagradeixen amb talls a la pell, sobretot als braços i a les cuixes (el percentatge en els nois és més baix i consisteix més en estavellar el puny, el peu o el cap contra una porta o paret). Segons els psiquiatres que ho han estudiat, només en un 9% de les noies que s'autolesionen hi ha una patologia. Sembla ser que es tracta d'un fenomen comú a la majoria de països europeus.

La interpretació que en fan els experts és que tallar-se és una manera de controlar el malestar: "Quan senten una emoció negativa que no saben digerir, el tall és un dolor físic que distreu, que deriva l'atenció". Un 30% de noies que s'autolesionen comença a ser una xifra considerable i, tot i que les agressions als pares són minoritàries, tant unes com les altres són el reflex d'una societat on nens, nenes, adolescents i joves tenen una baixa resistència a la frustració i troben a faltar límits: castigar, esbroncar o prohibir com a norma és un error però no ho és menys dimitir de la responsabilitat, no voler veure o transigir sempre. Hem d'ajudar als infants i adolescents a ser cada cop més autònoms, a decidir amb criteri, a ser coherents... però no pas a fer el que vulguin sense cap mena de judici raonat. Els valors predominants a la societat ens ho fan difícil i per això és important enfortir vincles i vetllar per no perdre la comunicació amb fills i alumnes, encara que de vegades no sigui fàcil.

dimecres, 10 d’octubre del 2018

MÉS ENLLÀ DE LES PARETS DE L'AULA


Diversos moviments educatius del segle XX van donar molt valor al contacte amb la natura per educar-se (Escola Nova, escoltisme...). Avui en dia, més de la meitat de la població mundial viu en ciutats, unes ciutats on sovint tant la natura com hàbits de la vida rural queden molt lluny. Un article de Laura Lladós (revista Guix d'Infantil, 96, setembre-octubre 2018), titulat "El contacte amb la natura: moda o necessitat?", tracta del "ressorgiment a escala mundial de moviments pedagògics al voltant de la natura" com a resposta a la constatació que "hem desaprès com hem de relacionar-nos amb la natura, i fins i tot ens costa veure els beneficis físics i psicològics que aquesta ens aportava".  Als països nòrdics es té força present "el dret de tots els infants a gaudir diàriament de la natura". L'autora ho exemplifica amb una xarxa de més de 180 centres infantils (per a nens i nenes d'1-6 anys) repartits per Noruega i en una escola concreta d'aquesta xarxa, l'escola infantil Kulturparken FUS barnehage, d'Oslo.

En aquesta escola infantil, com a norma "els infants passen com a mínim dues hores al dia a l'exterior, cada jornada independentment de les condicions climatològiques ja que, com resa el seu mantra: 'No hi ha mal temps, sinó roba inadequada'". L'excepció és quan la temperatura o la sensació tèrmica és de -10 graus centígrads. "Si plou o tot està moll, cadascú es posa la granota impermeable i les botes d'aigua; si fa fred o tot està nevat, es posen la granota per a la neu i els descansos". Quan estan a punt, surten al pati a explorar. "Les criatures més petites que després de l'àpat necessiten fer una estona de migdiada es preparen posant-se una espècie de granota de llana, ja que en aquestes escoles l'estona de descans també es realitza a l'exterior. Fora de l'aula hi ha una espècie de porxo amb els cotxets on dormen les criatures".  En aquesta escola, a més, cada grup d'infants fa una sortida un cop a la setmana (a parcs de la ciutat, jardins botànics, petits boscos urbans... i també a museus, teatres, auditoris...). A final de curs, els nens més grans (5-6 anys) fan una sortida de dos dies al bosc on dormiran en una cabana tradicional dels samis (població nòmada escandinava).

Segons l'autora, escoles bressol i escoles infantils del nostre país fan passes en aquesta direcció: primer es van crear horts escolars, ara es fan grans canvis als  patis (introduint elements que permetin escalar, pujar, baixar, saltar, amagar, descobrir...) i els equips docents es formen en la creació d'espais exteriors. S'està passant de "veure l'espai exterior com un lloc 'd'esbarjo' a considerar-lo una zona educativa". De sortides encara se'n fan poques però hi ha canvis, com, per exemple, que "moltes escoles bressol ja estan jubilant les típiques cordetes que es feien servir en les sortides amb els infants més petits. Ara observem criatures que caminen lliurement, agafades de les mans dels seus companys i companyes (...) i, amb les mans lliures de cordes, els podem veure amb lupes mirant de trobar alguna formigueta, tocant l'aigua que baixa per un rierol, fent curses per la gespa, agafant bastons...(...). En definitiva, gaudint en llibertat dels espais naturals que els ofereix la ciutat, amb la certesa que tenen la confiança de la mestra que els acompanya per poder actuar, decidir, pensar i provar".