En diverses ocasions, he opinat -com han fet molts
altres- sobre la necessitat d'un acord polític ampli sobre el sistema educatiu
que posi fre a l'actual procés de canvi permanent a que està sotmès, a remolc
dels canvis electorals.
La situació actual no té sentit perquè no facilita
en absolut la feina del professorat i, per tant, posa pals a la roda per a una
millora real de l'educació. Ara no entro en el contingut d'aquests canvis perquè
en aquest cas és ben cert allò que diem sovint quan parlem d'educació: són tan
importants -com a mínim- els resultats com els processos. Ara parlo de processos, tot i que de ben cert
que també es podria opinar sobre el contingut dels aires que inspiren el Ministeri
d'Educació que, sovint, semblen provinents de temps molts llunyans.
Em refereixo a la dinàmica de reformes
continuades, una dinàmica que no contribueix precisament a motivar els i les
docents. Els canvis legislatius tant sovintejats i tant pendulars -ara cap aquí,
ara cap a l'altre costat- ajuden a incrementar una sensació d'inseguretat i de
provisionalitat des de la qual es fa difícil portar a terme la tasca d'ensenyar,
tant més quan ja hi ha molts altres factors que ajuden a crear incerteses.
En el millor dels casos, davant d'aquest allau de
canvis constants, el professorat genera mecanismes de resistència a la innovació
que li permeten no perdre el nord- el seu nord professional- però, sovint, la
reforma permanent porta al desconcert docent i a incrementar la concepció negativa
sobre l'escola que té un sector ampli de la societat.
Tot això no ho sap l'actual ministre d'educació
del govern espanyol? Amb tota seguretat, no ho pot pas ignorar. Aleshores, com
s'expliquen les decisions que està prenent, les seves manifestacions i la seva arrogància
i menyspreu cap a idees diferents a les seves? On pretén portar l'educació? Què
vol aconseguir?
La veritat, em costa d'imaginar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada