UNS DIES PER AGAFAR FORCES

Aquesta setmana el país s'agafa uns dies de pausa en el remolí del dia a dia. Desconecteu una mica.
Després ja tornarem a bregar amb els reptes quotidians, a ser obstinats com el "canto rodado" del que ens parla José Agustín Goytisolo en Palabras para Julia (Lumen, 2011).

EL CANTO RODADO

Como la piedra amigos

como el canto rodado

en perpetuo combate

con el agua y los años.

Sí sed como la piedra

como el canto rodado:

puros y resistentes

terribles y obstinados.

HE LLEGIT...

Aquest bloc es titula Acompanyar processos d’aprenentatge. Potser un dels millors llibres sobre acompanyament educatiu sigui Frankenstein Educador, de Philippe Meirieu (Laertes, 2007).

El monstre del doctor Frankenstein li serveix a l’autor per qüestionar el mite de l’educació com a fabricació:

“Lo normal es que la persona que se construye frente a nosotros no se deje llevar, o incluso se nos oponga, a veces, simplemente, para recordarnos que no es un objeto en construcción sino un sujeto que se construye” (pàg. 73).

El text presenta idees claus sobre el procés educatiu com acompanyament i ho fa posant el dit a la nafra que es genera en moltes situacions educatives. Per exemple, quan es tracta de la reacció de l’educador o educadora davant conductes disruptives:

“La tentación de la exclusión es, claro está, muy fuerte: echando a los “bárbaros”, quizá podamos ejercer correctamente el oficio de enseñante: si nos librásemos de los que no conocen “el oficio de alumno” (Perrenoud, 1994), de los que salen de clase, sin permiso, para beber y vuelven al cabo de media hora después de despachurrar dos carteras y romper tres cristales, o incluso, más banalmente, de los que no saben que tienen que traer el material de trabajo a la escuela y que no hay que interrumpir al profesor mientras habla… entonces podríamos enseñar tranquilamente, ¡y quizás, incluso, practicar la didáctica o aplicar una pedagogía diferenciada! Pero los propios enseñantes saben muy bien que aquí, como en todas partes, la exclusión es siempre un signo de fracaso, y que sella un abandono: los alumnos más desfavorecidos, los que no han tenido la suerte de aprender, gracias al entorno familiar, las claves del éxito escolar, son los que pagan el pato; su exclusión de la escuela se suma a sus desventajas sociales y los devuelve a la calle, donde su futuro puede ser negro. Por eso ningún educador digno de ese nombre puede aceptar la exclusión como solución a sus dificultades” (p. 73-74).

Acompanyar educativament és ajudar a crear un espai de seguretat en el que l’educand o educanda pugui aprendre amb la  “garantía de poder tantear sin caer en el ridículo, de poder equivocarse y reempezar sin que su error se le gire durante largo tiempo en contra” (pàg. 81).

Un llibre per llegir… i reelegir.

PERCEPCIÓ PÚBLICA DE LA PROFESSIÓ DOCENT (Recull de premsa)

EL PERIÓDICO DIGITAL

BARÒMETRE DEL FEBRER

La meitat dels espanyols creuen que el mestre ha de ser autoritat pública

Les retallades i la falta de respecte dels alumnes desmotiven els professors, segons el CIS

La professió docent és la més ben valorada després de la mèdica

Dimecres, 6 de març del 2013

MARÍA JESÚS IBÁÑEZ / Barcelona

El 73,8% dels espanyols creuen que els professors no tenen tota l'autoritat que necessiten i el 51,8% opina que haurien de ser considerats com a autoritat pública, segons es desprèn del baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) corresponent al mes de febrer i fet públic aquest dimecres. Els principals problemes del col·lectiu són, segons recull el CIS, la falta de disciplina dels alumnes (32,5%), el nombre d'estudiants per aula (28,9%) i la falta d'interès dels alumnes (28,8%). Per solucionar-ho, prossegueix el baròmetre, la ciutadania opina que fan falta més recursos materials i tècnics (22,3%) i dotar el professor de més autoritat (21,4%).

A més, el 62,4% dels enquestats veuen poc o gens motivats els professors espanyols, una situació que atribueixen principalment a la crisi econòmica i a les retallades (19,8%), encara que també la consideren atribuïble a la falta de respecte que els mostren els alumnes (13,6%) i al poc prestigi social que té la professió (12,8%).

Millorar la formació

També hi ha qui opina, en un 11,3%, que convindria proporcionar més recursos de formació contínua al professorat i, en un 10,9%, millorar els criteris de selecció per accedir a carreres i càrrecs docents.

La meitat dels entrevistats (53,2%) opinen que la imatge del professorat ha empitjorat en els últims deu anys, i això tot i que és la segona professió més valorada pels espanyols després dels metges (81,58%). El 41% dels pares i el 39% dels alumnes tenen una imatge regular del col·lectiu docent. Només un 3,2% dels pares i un 1,2% dels alumnes la tenen molt bona.

UTE

En una de les assignatures que imparteixo a Educació Social, analitzem el cas de la UTE, una Unitat Terapéutica i Educativa que representa un model alternatiu a la presó tradicional. Es troba en el centre penitenciari de Villabona, a Astúries: http://www.utevillabona.es/

Amb les i els estudiants, per analitzar el cas ens basem en un reportatge realitzat per TV3: http://www.tv3.cat/videos/1227129/UTE-laltra-preso

El cas de la UTE et porta a plantejar-te dilemes i a reflexionar sobre algunes qüestions relacionades amb les possibilitats educatives dins d’una presó. En tot cas, és una alternativa molt interessant que, ara, potser estigui en perill. Així sembla indicar-ho un moviment que ha sorgit per a recollir signatures que sol·licitin la seva pervivència: https://secure.avaaz.org/es/petition/Una_carcel_mas_humana/?aVbVmeb

Innovar en el medi penitenciari per tal que la presó pugui complir una funció de reinserció social no és fàcil. Seria trist –una vegada més- que una experiència com la UTE sigui avortada quan ha aconseguit desenvolupar un model que podria servir de referència.

UNA DISCUSSIÓ A CLASSE

L’altre dia, en una de les classes de la Universitat, vam discutir sobre el concepte de qualitat en educació. Les opinions eren diverses. Alguns estudiants incidien en la càrrega mercantilista i economicista del concepte. Per aprofundir més en la qüestió els vaig proposar anar més enllà de la terminologia i preguntar-nos en funció de què prenen els educadors i educadores unes o altres decisions. Quins criteris poden afavorir aquesta presa de decisions?

Aleshores, van aparèixer opinions en el sentit de que no hi ha opcions bones perquè no hi ha opcions dolentes. Es va dir que cal adaptar-se a cada persona, respectant els seus interessos (“si no vol estudiar matemàtiques que no les estudiï), que quan es diu que una major formació proporciona millors oportunitats ves a saber si és cert perquè “tots els estudis responen a interessos” o que pot ser bo deixar que una persona s’enfonsi, en un moment donat”.

Aquest relativisme –que enllaça amb l’entrada anterior d’aquest bloc- que sembla portar a que tot val, i la idea que s’ha de “servir” a la persona, em semblen perillosos quan estem parlant de futurs educadors i educadores. Les decisions que prenem influeixen –en ocasions, molt- en les persones i en les seves possibilitats. Respectar cegament “el que vulgui la persona” és oblidar que la seva decisió no és lliure sinó influïda per les ideologies i cultures dominants. Atendre la diversitat no pot contraposar-se a l’equitat i a proporcionar oportunitats a tots i a totes…

De vegades, ens trobem en les classes persones molt poc crítiques però també persones hipercrítiques i, ni unes ni altres, semblen molt predisposades a considerar punts de vista diferents, a posar a judici les pròpies conviccions, a pensar sobre les contradiccions (si afirmo que tot és relatiu m’estic contradient en la pròpia afirmació) i, en definitiva, a buscar un coneixement en temes educatius que vagi més enllà del que tenen les persones que no són professionals de l’educació.

La Universitat hauria de ser una talaia des d’on fer possible aquesta reflexió profunda, amb una mirada oberta, i abocada a la indagació permanent. Tot i que la societat actual no ho posa fàcil crec que no hi podem renunciar. I això no em sembla quelcom relatiu.

HE LLEGIT...

Acabo de llegir Imposturas intelectuales de Alan Sokal i Jean Bricmont, editat per Paidós (2008). Aquest llibre arranca d’un article publicat per Sokal, en una prestigiosa revista, titulat “Transgredir les fronteres: cap a una hermenèutica transformativa de la gravetat quàntica”. Es tractava d’un article plegat de cites de reconeguts intel·lectuals. El seu autor, posteriorment, va revelar que havia fet una paròdia amb la intenció de “desemmascarar, a través de la seva sàtira, l’ús intempestiu de la terminologia científica i les extrapolacions abusives de les ciències exactes a les humanes”.

En el llibre es recullen i comenten “textos que il·lustren les mistificacions fisicomatemàtiques de teòrics”, reconeguts i alguns molt populars. Els autors pretenen demostrar “que darrera l’imponent argot i l’aparent erudició científica, l’emperador segueix despullat”.

Els autors critiquen durament el solipsisme, pel qual el món exterior és una emanació mental del jo, i el relativisme que, segons ells, tant es dóna en les ciències socials i humanes.

Des dels paradigmes interpretatiu i sociocrític, i des d’altres paradigmes emergents, que a molts dels que treballen en educació ens semblen potents per interpretar i incidir en la realitat, el text que comento no crec que ens porti a posar en dubte aquestes perspectives, entre altres raons perquè el llibre es refereix a quelcom concret: l’ús abusiu i sovint inexacte de termes de les ciències pures en les ciències socials. Sobre aquest aspecte l’obra és força il·lustrativa.

Però el text pot ajudar a reflexionar sobre alguns abusos que s’estan donant, sota el paraigües dels paradigmes alternatius al positivisme. Una cosa és interpretar la realitat o analitzar què ens influeix perquè la interpretem d’una o d’altra manera, i una altra cosa ben diferent és que tot sigui relatiu i que qualsevol visió i qualsevol enfocament hagin de ser acceptats. El més difícil és no barrejar-ho tot i evitar caure en l’actitud de que tot és justificable.

JORNADA DE DOCÈNCIA

Fa uns dies, al nostre Departament, a la Universitat, vam celebrar una nova jornada de docència. En aquest cas, tot el professorat del Departament estava convocat a analitzar i a reflexionar sobre la implantació dels nous ensenyaments de grau, ara que les titulacions on impartim docència ja es troben en el darrer curs de la seva primera promoció. 

Després de que els caps d’estudi responsables de coordinar les titulacions de Mestre d’Infantil, Mestre de Primària, Educació social i Pedagogia ens presentessin l’estat de la qüestió, ens vam reunir en grups de treball, per titulacions, per veure quines aportacions podríem fer per millorar la docència.

Una vegada més vam constatar que tenir espais d’intercanvi per a reflexionar en comú resulta molt gratificant i, a la vegada, permet obrir noves possibilitats que portin a un procés continuat de millora, pas a pas. En el cas del grup d’educació social, vam acordar posar en marxa un grup de treball informal, amb reunions periòdiques i obert a la participació del professorat que ho desitgi. Ens va semblar que disposar d’aquest espai, sense més imposicions ni burocràcies que les que nosaltres vulguem, pot ajudar-nos a millorar la nostra docència... i a fer més gratificant la nostra feina. A veure...

ÈPOCA DE CORRECCIONS

A la nostra Universitat, aquests dies no hi ha classes de grau. Començaran de nou d'aquí pocs dies. Pel professorat, és època de correccions. Tot i que fem avaluació continuada, sempre hi ha tasques finals, de síntesi. Corregir no és la part de la feina que m’agrada més, especialment perquè els grups - classe són molt nombrosos, però és molt gratificant quan, per exemple revisant un projecte realitzat per l’alumnat,  veus que s’ha produït aprenentatge.

Aquesta feina es compagina amb la preparació de la docència que és a punt de començar. Imparteixo una assignatura que té, com a tasca més rellevant per a l’aprenentatge i l’avaluació, un treball conjunt amb una assignatura d’un altre departament. La coordinació dels equips docents de les dues assignatures és complexa però molt interessant. Ens sembla coherent per l’estudiantat i enriquidora pel professorat.

 

CIBERASSETJAMENT (Recull de premsa)

El Periódico

XAFARDERIES A LES XARXES SOCIALS

Ensenyament activa un protocol contra el ciberassetjament escolar davant el fenomen d'Informer i Gossip

La Generalitat calcula que el 20% dels instituts catalans ja tenen pàgines de rumors a Facebook

Divendres, 25 de gener del 2013  

EUROPA PRESS / Barcelona

La Conselleria d'Ensenyament de la Generalitat ha activat aquest divendres un inèdit protocol d'actuació contra el ciberassetjament escolar al detectar-se nous casos als instituts catalans amb l'aparició les últimes setmanes de pàgines de rumors anònims Informer a la xarxa social Facebook i l'aplicació per a iPhone Gossip, on s'han detectat insults i amenaces d'alumnes.

La directora general d'Atenció a la Família i de la Comunitat Educativa, Meritxell Ruiz, ha apuntat que es tracta d'un treball que es ve gestant des de fa mesos i que dóna continuïtat a les recomanacions i informacions sobre prevenció i detecció del ciberassetjament que les famílies poden consultar a la web Família i Escola.

Supervisió dels menors

Així, Ruiz ha insistit en la "tasca indispensable" dels pares a l'hora de supervisar els menors perquè aquests casos es donen especialment fora de l'horari lectiu, ja que els mòbils als centres educatius han d'estar apagats.

La directora general ha explicat que el protocol, adreçat als instituts, indica els passos a seguir en cas que els centres "detectin un alumne assetjat o assetjador", avalua la gravetat del fet i com s'ha de resoldre: mitjançant el diàleg entre els alumnes implicats, o bé amb mesures cautelars, expedients disciplinaris o amb el suport terapèutic o socioeducatiu.

Alhora, l'alumne afectat rep protecció i també suport educatiu, a la vegada que es consensuen actuacions amb les famílies i s'intensifica el treball amb la classe on s'ha produït el conflicte; en cas que es tracti de fets molt greus, Ensenyament preveu recórrer a la Fiscalia de Menors si cal.

EL PRIMER DIA DE LA SETMANA

Ahir va començar una nova setmana. De matinada, vaig acompanyar la meva filla a l’aeroport: forma part de la generació que, una vegada hem invertit en la seva formació, ha hagut de buscar treball fora. Hem tornat als anys de l’emigració, tot i que ara emigren persones amb alta preparació. Una cosa és l’Europa de la mobilitat i una altra, molt diferent, haver de marxar per imperiosa necessitat.

Quan he arribat al campus universitari, he hagut de passar per l’aula on s’havia enunciat que es realitzaria l’examen de l’assignatura... pura burocràcia, donat que el meu alumnat havia de penjar l’anàlisi d’un cas en el campus virtual. Evidentment, a l’aula no hi havia ningú.

Ja en el departament, he gestionat algunes qüestions d’un projecte de formació que ens ha encarregat la Diputació de Barcelona amb les tres professores amb les que formo l’equip d’aquest projecte. Mentrestant, me he pres un cafè de la màquina que em vaig instal·lar al despatx... quasi no puc viure sense cafè... suposo que només quasi.

He menjat amb altres professors i professores a l’autoservei del campus, amb una relació qualitat – preu molt dolenta, però en aquest campus estem aïllats i tenim poques opcions més. Cada dia hi ha més professorat que es porta la carmanyola. L’alumnat ja fa temps que ho fa o agafa l’opció de l’entrepà.

A la tarda, hem tingut reunió amb el grup d’Educació Secundària que estem impulsant des del nostre grup de recerca. De moment ens hem dedicat a analitzar el projecte del ministre d’educació espanyol. Un projecte lamentable.

Mentre me n’anava cap a casa, passant per la botiga on comprar menjar per la meva gossa, pensava que cada dia trobo més persones que comenten que s’ha de cercar una mica d’optimisme en la nostra manera de veure la vida. Hi estic d’acord. És una qüestió de supervivència mental.