dilluns, 19 de gener del 2015

ANIMALS NO HUMANS

Fa uns dies ("La Vanguardia, 24 de desembre) llegia que "un tribunal argentí (...) ha reconegut els drets d'una organgutan femella del zoo de Buenos Aires "com a subjecte no humà". La notícia ha estat rebuda pels defensors dels grans simis (orangutans, goril·les, ximpanzés i bonobos) "com un gran avenç en el dret internacional". L'orangutan en qüestió es diu Sandra, és originària de Sumatra i fa uns vint anys que és al zoo. Sembla ser que l'Associació de Funcionaris i Advocats pels Drets dels Animals (Afada) de l'Argentina va presentar una denúncia per possibles maltractaments i va demanar la seva llibertat, mitjançant l'hàbeas corpus (evitar arrestos i detencions arbitràries). Per Afada, el tancament de la Sandra és injustificat donat que té capacitat cognitiva provada. Aquesta petició ha estat denegada però el tribunal diu que "cal reconèixer a l'animal el caràcter de subjecte de drets". Ara els jutges decidiran si la Sandra ha de ser traslladada a una reserva natural on pugui viure en semillibertat.

Ja fa temps, vaig llegir a Hans Joachim Störig (Historia universal de la Filosofía, Tecnos, p. 783) que va escriure: "En el pasado, muy raramente se ha discutido desde un punto de vista ético la posición de los animales en la Creación, al menos en Europa". A l'època de la Il·lustració, Jeremy Bentham comparava el destí dels animals amb els dels esclaus negres i, en el segle XIX, després de molts debats, Anglaterra va aprovar les primeres lleis de protecció dels animals.

 
Per a Störig "el modo en que nos alimentamos, los métodos de criar animales, matarlos o cazarlos y pescarlos, de experimentar con ellos, utilizarlos para entretenimiento o espectáculo, no es algo ajeno a la moral, sino que está sometido a su juicio (...). Si se acepta el principio de que los animales no carecen por completo de derechos morales ni pueden ser descuidados, surgen pronto graves exigencias para con el propio comportamiento" (obra citada, p. 786-787). Tot i que de vegades hi ha decisions sobre aquest tema que semblen obeir a interessos diversos, el cert és que en el rerefons la qüestió té entitat.   

dimarts, 13 de gener del 2015

RITMES

Un nou any. Dóna la sensació que el temps vola. Tant el temps de vacances com el dedicat a treballar. Quan comença un any és quasi inevitable plantejar-se millorar algunes coses. Potser estaria bé disminuir la sensació de viure amb un ritme massa accelerat i de que no s’acaba d’arribar als temes (de gestionar, de resoldre qüestions...) amb el mínim de tranquil·litat que ajuda a fer les coses millor i a gaudir-ne. No és quelcom fàcil de canviar. El context no ens acostuma a ajudar, al menys el context urbà. Probablement nosaltres tampoc ens ajudem a fer un canvi.

 La nostra docència, sovint, no se salva dels ritmes accelerats. És una llàstima perquè la institució escolar hauria de ser un espai que facilités l’aprenentatge ben construït, pas a pas, reflexivament, acompanyant l’alumnat atenent al temps que aquest necessita. És a dir, aprofitant el temps de veritat, qualitativament. Si en la nostra vida diària no som capaços de trobar moments de pausa, de prendre’ns el temps necessari per aquelles qüestions que no admeten respostes ràpides i superficials, i de disposar d’espais i temps pel diàleg i la conversa reposada amb els nostres companys i companyes, és molt difícil que a les aules les coses es facin amb la tranquil·litat necessària.

 El canvi d’any és una bona excusa per pensar en tot això. Tot i que moltes bones intencions duren pocs dies, no és menys cert que els canvis profunds es generen a partir d’actituds i de petits canvis, de decisions sobre qüestions concretes i abordables. Potser n’hi ha algunes que podem plantejar-nos, que ens sembli viable afrontar.

 Gaudiu del 2015.

dimecres, 17 de desembre del 2014

FELIÇ NADAL

La nostra vida es nodreix d'experiències noves però també del retrobament periòdic amb vivències que troben el seu ple sentit en el fet que es repeteixen. Les festes nadalenques són una d'elles. La seva repetició anual ens permet esperar-les, uns amb millors expectatives que altres. Amb Nadal tanquem un cicle y potser ens adonem de que, en la majoria d'ocasions, la nostra vida avança de cercle en cercle.

Ni tot el món viu aquestes festes positivament ni, lamentablement, tots les podem gaudir amb igual intensitat. M'agradaria ser capaç de transmetre el meu desig de felicitat als lectors i lectores d'aquest blog. M'agradaria que no fossin paraules buides. M'agradaria que aquest desig fos compartit per moltes persones i que això ens proporcionés energia que conduís a anar construint una societat millor. No és fàcil, però m'agradaria.

Bones festes i a veure si tenim sort amb el proper any.

dilluns, 8 de desembre del 2014

CAL•LIGRAFIA


L'educació a Finlàndia s'ha convertit en una referència habitual quan es parla de millorar l'educació a Espanya i a Catalunya. Ara sembla ser que aquell país ha decidit abandonar l'ensenyament de la cal·ligrafia tradicional i substituir-la per la cal·ligrafia amb lletra de pal i per l'escriptura amb l'ordinador, tot i que el professorat tindrà potestat per mantenir l'ensenyament de la cal·ligrafia tradicional. El temps escolar és limitat i s'opta per substituir el dedicat a l'aprenentatge de l'escriptura amb lletra lligada per un tipus d'escriptura més fàcil d'aprendre i per l'adequació a uns temps on majoritàriament es fa servir l'ordinador, la tauleta o el mòbil per comunicar-se per escrit.

La decisió suposa adaptar-se a una societat en la qual les tecnologies són preeminents però, al meu entendre, escriure a mà proporciona una sensació diferent que fer-ho a màquina (tenint en compte la relació entre pensament i llenguatge això no és anecdòtic) i afavoreix una escriptura més reflexiva, més íntima, menys mecànica. El ritme més lent ens permet fer més propi allò que escrivim, anar-ho construint pas a pas. Evidentment, pels correus i per tasques més o menys burocràtiques l'ordinador suposa un gran avenç. Per a les  notes més personals i per observacions i reflexions segueixo fent servir la ploma estilogràfica o el llapis, segons els casos.

El debat està servit perquè si alguna cosa es mou en l'educació finesa, quelcom es mourà en els nostres debats educatius.

dimarts, 2 de desembre del 2014

ESTUDIANTS EN EL CONTEXT LABORAL ACTUAL



Les causes del fracàs escolar són múltiples. Abans de la crisi actual, s’explicava que molt alumnat que no trobava suficient satisfacció en la institució escolar, optava – així que l’edat ho permetia- per posar-se a treballar, abandonant els estudis. La retribució immediata que li proporcionava la feina era molt més gratificant que l’escola. Ara les coses han canviat perquè no és fàcil trobar feina, però això no significa que l’opció de perllongar els estudis estigui motivant suficientment als majors de 16 anys.

Actualment trobem estudiants cada cop més formats (avui dia, cursar un o dos màsters després de la formació de grau ha esdevingut quasi una necessitat) però, a la vegada, es percep a l’ambient un cert desànim: els estudis i els títols ja no semblen garantir una opció de futur. Com a mal menor, caldrà anar a cercar possibilitats en altres països. De vegades, dóna la sensació que alguns estudiants són en el sistema educatiu perquè no tenen una opció millor, una mica per inèrcia. L’altre dia comentava amb una professora que pots trobar-te estudiants que no es presenten a un examen o a una activitat important pel curs perquè aquell dia estan treballant i no volen arriscar-se a perdre la feina. Abans, probablement, els hauries dit: has de prendre una opció. Però tal com estan les coses, potser haurem de fer alguns replantejaments sobre la manera d’ensenyar.

dimarts, 25 de novembre del 2014

UNA INCIATIVA QUE PODRIA SER MOLT INTERESSANT



El passat 20 de novembre, 25è aniversari de la Convenció sobre els Drets de la Infància, es va constituir el Consell Nacional de la Infància i l'Adolescència de Catalunya (CNIAC). Es tracta d'un òrgan consultiu i participatiu que haurà de fer propostes i opinar sobre polítiques que afecten a infants i a adolescents. Impulsat pel Departament de Benestar i Família de la Generalitat, amb el suport de grups de recerca de la Facultat d'Educació de la Universitat de Barcelona, el CNIAC està constituït per 43 membres, entre 8 i 17 anys. La iniciativa suposa un pas més respecte dels consells d'infància que tenen 23 municipis catalans.

La participació que es pretén és una idea més que lloable que entronca amb la filosofia de moviments com la ciutat dels nens que té en l'italià Tonucci un dels seus referents. Es pretén considerar aquesta part de la població i donar-li la paraula, a la vegada que es desenvolupa un model de participació ciutadana. Només hi veig un risc: que a l'hora de la veritat el CNIAC esdevingui més una política d'imatge que una veritable participació. Em sembla un risc gens menyspreable perquè s'estaria manipulant aquests nens i adolescents. El pas donat és rellevant però cal acompanyar-lo d'un esforç per anar construint el canvi de mentalitat que comporta la iniciativa; per creure de veritat que cal escoltar les seves veus i tenir-les en compte. S'ha donat el pas formal, a veure si també es dóna el pas de fons.  

dimarts, 18 de novembre del 2014

PER UNA VEGADA...

Comparteixo la preocupació manifestada en alguns articles apareguts recentment a la premsa per una evolució social que ens està portant als pitjors auguris de 1984, la famosa i visionària novel·la de George Orwell. La privacitat i la intimitat cada cop són menors i les tecnologies de la informació i la comunicació, que sens dubte han suposat moltes coses positives, han contribuït molt notablement a aguditzar aquesta situació. Al meu entendre, el més greu és que dóna la sensació que una part molt significativa de la població no només es resigna a perdre un espai propi allunyat de les mirades alienes, sinó que hi contribueix, més o menys conscientment.

El que està succeint no és un fenomen menor. És per això, que m'ha semblat rellevant que s'hagi produït un moviment social que ha portat a WhatsApp a fer marxa endarrere en el control de lectura instal·lat en la seva darrera versió, que fa que els usuaris sàpiguen quan un missatge ha estat llegit. Aquesta reacció que, per una vegada, disminueix el control social sobre les nostres accions més personals, és important perquè estem parlant d'una eina utilitzada per 450 milions de persones (23 milions a l'Estat Espanyol). Em sembla difícil que la tendència a la "socialització extrema" a la que estem assistint tingui tornada endarrere però, en tot cas, el que ha passat aporta un bri d'esperança.

dimarts, 11 de novembre del 2014

WERT "EL REBUTJAT"



El passat 7 de novembre vam saber que Colita renunciava al premi Nacional de Fotografia per la política desenvolupada pel Ministeri d’Educació, Cultura i Esports, que com és sabut té al front el ministre Wert. En la seva carta de renúncia, la fotògrafa deia que “La situación de la cultura y la educación en España, cómo expresarlo, es de pena, vergüenza y dolor de corazón” i que “Así, pues, de momento, sr. Wert, no me apetece salir con vd. en la foto”.

Pocs dies abans, el 30 d’octubre, vam conèixer que Jordi Savall no acceptava el premi Nacional de Música, en la modalitat d’interpretació, concedit pel mateix ministeri, donat que la distinció procedeix d’una institució que és responsable del “dramático desinterés y de la grave incompetencia en la defensa y la promoción del arte y de sus creadores”. 

No recordo on vaig llegir que, a aquest pas, el ministre serà recordat com Wert el rebutjat. Potser Wert pugui pensar que alguna cosa està passant amb la seva política tot i que, pel que sabem d’ell, no sembla probable. Aparenta molta seguretat en les seves decisions i no dóna la sensació d’importar-li gaire el que pensin els que no pensen com ell… almenys, mentre al Partit Popular no se li acabi la majoria absoluta, el que sembla estar a la volta de la cantonada.

dimarts, 4 de novembre del 2014

DIVERSITAT I EQUITAT

Arrel d'una conferència sobre educació social i discapacitat, a classe vam estar parlant sobre diversitat, normalitat i equitat. No és una qüestió només teòrica, donat que té moltes implicacions en el moment de dissenyar i portar a terme accions educatives. Conceptualitzar i posicionar-nos sobre aquestes qüestions és clau per a la intervenció educativa. Per la seva transversalitat, afecta el conjunt de les decisions educatives.

Sovint, quan es parla de diversitat es fa un reduccionisme al referir aquest concepte només al tema de la discapacitat o de les necessitats educatives especials. La diversitat de les persones (i de les situacions) és una qüestió general, que ens afecta a tots i a totes. Per tant, atendre la diversitat no significa només atendre una part d'aquesta diversitat. Per exemple, es conegut que l'alumnat amb determinats estils cognitius o el que viu en determinats contextos té més facilitats en la institució escolar que altres alumnes. Per altra part, atendre la diversitat pot tenir un risc: generar situacions no equitatives en oferir possibilitats d'aprenentatge diferents de manera que algunes persones puguin progressar més que altres.

És una qüestió molt complexa però, a la vegada, de gran transcendència. Al voltant de l'atenció a la diversitat hi ha aspectes tècnics però la tècnica sempre ha d'estar al servei d'unes intencions que, al seu torn, necessàriament es fonamenten en concepcions de fons. El que no seria de rebut és no reflexionar sobre això i no fer un esforç per construir criteris sobre com afrontar-ho educativament, donat que correríem el risc de deixar-nos portar per concepcions culturalment predominants però que no per això significa que ens hagin de semblar correctes, si reflexionem sobre elles.  

dimarts, 28 d’octubre del 2014

ANALFABETISME, ESPECIALMENT FEMENÍ

En el darrer número de la revista Aula de innovación educativa (número 235, octubre 2014) es recull un estudi de l'Atlas de l'Alfabetització de la UNESCO que posa de manifest que 781 milions de persones adultes són analfabetes i que el 64% d'elles són dones. Entre l'analfabetisme juvenil (15 a 24 anys), el percentatge arriba al 77%. El Diario de la educación, per la seva part, recull que a Espanya hi ha 724.000 persones analfabetes, de les que un 69% són dones.

Aquestes dades són preocupants perquè la situació no sembla millorar massa, al llarg del temps. L'UNESCO considera que l'educació de les nenes és fonamental per a la millora laboral i per sortir de la pobresa. També ho és per millorar les condicions de salut, de les pròpies dones i la dels seus fills i filles.

Sovint ens tanquem massa en el nostre microcontext i no som suficientment conscients de problemes greus, com el de l'analfabetisme i la seva especial incidència en la població femenina. Fer visibles aquests fets és també una tasca educativa.