ÚLTIM MES DE CLASSES A LA UNIVERSITAT: TRES REPTES

Hem iniciat l'últim mes de classes de grau a la nostra Universitat. Després de maig quedaran encara classes de màster i la fase final dels treballs de fi de grau i de fi de màster (tutorització i tribunals). Pel que fa a les meves tasques actuals, també restarà tancar la primera fase del procés d'adjudicació de centres de pràctiques a uns 300 estudiants. Al juny també tindrem molts treballs per corregir. Però les classes de grau acabaran amb el present mes.

D'una banda s'agraeix veure aquest final perquè, no ens enganyem, amb l'edat cada vegada em canso més. Però, d'altra banda, apareix la preocupació que caldria més temps per cobrir les expectatives docents respecte de l'aprenentatge en una assignatura. Ja no es tracta només que puguis tenir la sensació que alguns continguts no podràs abordar-los amb un mínim de profunditat, sinó que t'adones que a molts estudiants algunes coses no els acaben de quedar clares. Aquests dies les tutories, al meu despatx, són abundants.

Aquestes sensacions probablement són inevitables i, encara que és cert que el sistema dels anomenats semestres que en realitat són trimestres dificulta el procés d'anar construint l'aprenentatge pas a pas, em sembla que encara que tornéssim a les assignatures anuals les sensacions no serien molt diferents. Aquesta preocupació, d'altra banda, és bona, sempre que no derivi en un sentiment de fatalitat sinó en reflexionar de manera continuada sobre com podem ajudar millor l'alumnat en el seu procés d'aprenentatge. És a dir, quines accions podem emprendre, quan, on i amb qui per millorar l'acompanyament. No es tracta de grans accions, sinó de decisions concretes i viables. Es tracta, en definitiva, de pensar en positiu, en concret i de ser realista. Tres reptes que si els tenim presents potser puguin ser-nos d'alguna ajuda.

ASSETJAMENT ENTRE MENORS

Els casos detectats d’assetjament (bullying) entre menors augmenten: la Fundació ANAR, que atén a infants i a adolescents en risc, el 2015 va atendre gairebé un 75% més de casos. 

Aquest increment es pot deure a l’augment de la sensibilització social sobre el tema –aquesta seria una lectura positiva- però també es pot pensar que les tecnologies actuals han incrementat el problema donat que el ciberassetjament no entén d’horaris ni d’espais. En aquest sentit, les dades presentades per ANAR indiquen que en més d’un 70% dels casos l’assetjament es dóna diàriament. Les dades també indiquen que més d’un 30% dels afectats no ho havien dit a la seva família. 

De vegades les dades són fredes però si les llegim bé veiem que es tracta d’una problemàtica greu quantitativament i encara més greu qualitativament, com saben les persones que ho pateixen o bé ho han patit. Des de l’escola, estem fent tot el possible per millorar la situació?

TREBALLAR O JUBILAR-SE

El passat cap de setmana em va tocar treballar: el diumenge es tancava el termini perquè els estudiants d'Educació social sol·licitessin àmbit on realitzar les pràctiques i em van arribar alguns correus d'última hora ... podia haver-los obviat però no ho vaig fer. D'altra banda, estava corregint informes de seguiment del treball que estan realitzant els i les estudiants en una assignatura que imparteixo perquè el dilluns tenia sessió de retorn.

Abans del cap de setmana, de dilluns a divendres, a més de la docència, vaig tenir reunió amb el grup d'innovació docent i amb el d'investigació, a més de participar en el procés de disseny d'un document per a sol·licitar una investigació d'I + D. Cal afegir una reunió d'equip docent d'un màster, una reunió de la comissió coordinadora de pràctiques i algunes tutories i tindrem un bon resum de la setmana acadèmica.

En el meu entorn, el tema de les jubilacions està cada vegada més present. La veritat és que ja tinc edat per començar a preocupar-me d'aquesta qüestió. Fins a quina edat esperar per jubilar-se? És un tema econòmic però no només econòmic perquè un percentatge molt elevat de la meva activitat es mou al voltant de la Universitat. Jubilar-se significa un canvi de vida important, amb aspectes molt positius probablement però també amb algunes incògnites. El trist és que fins fa pocs anys jo tenia molt clar que no em jubilaria fins als 70 però una certa degradació de l'ambient universitari em fa veure les coses d'una altra manera. És una llàstima.

VIURE AMB EL PARE I LA MARE DURANT MASSA ANYS

L'Observatori d'Emancipació del Consell de la Joventut de Catalunya va publicar unes dades, referides al primer semestre del 2015, que palesen una situació generalitzada de falta d'emancipació familiar dels joves de fins a 30 anys: més del 78% dels menors de 30 anys viuen al domicili familiar. És un percentatge molt elevat i el més alt dels darrers 10 anys. L'Estat espanyol encapçala el retard en l'edat de tenir el primer fill a Europa (al voltant dels 31 anys). Amb les dificultats per emancipar-se, no és estrany. Hi ha alguna dada més positiva: en el mateix informe s'assenyala que ha començat a decréixer l'atur entre els joves. L'altra cara de la moneda és que predominen les feines precàries.

Aquesta situació és negativa per a les persones afectades -un nombre molt alt- i per a la societat en conjunt, tant en el moment actual com per les conseqüències que pot tenir al llarg dels propers anys. Entre les múltiples conseqüències de la situació crec que cal situar una sensació de desànim i de falta de motivació que moltes vegades es copsa en els estudiants. Un dia tindrem un govern a l'Estat que no estarà en funcions com l'actual i hem d'exigir que es faci el possible i gairebé l'impossible per revertir la situació. La importància del tema crec que és evident.