ANALFABETISME, ESPECIALMENT FEMENÍ

En el darrer número de la revista Aula de innovación educativa (número 235, octubre 2014) es recull un estudi de l'Atlas de l'Alfabetització de la UNESCO que posa de manifest que 781 milions de persones adultes són analfabetes i que el 64% d'elles són dones. Entre l'analfabetisme juvenil (15 a 24 anys), el percentatge arriba al 77%. El Diario de la educación, per la seva part, recull que a Espanya hi ha 724.000 persones analfabetes, de les que un 69% són dones.

Aquestes dades són preocupants perquè la situació no sembla millorar massa, al llarg del temps. L'UNESCO considera que l'educació de les nenes és fonamental per a la millora laboral i per sortir de la pobresa. També ho és per millorar les condicions de salut, de les pròpies dones i la dels seus fills i filles.

Sovint ens tanquem massa en el nostre microcontext i no som suficientment conscients de problemes greus, com el de l'analfabetisme i la seva especial incidència en la població femenina. Fer visibles aquests fets és també una tasca educativa.  

QUIN TIPUS DE CONEIXEMENT ÉS EL PROPI DE LA INSTITUCIÓ EDUCATIVA?

El coneixement quotidià o vulgar (sense cap sentit pejoratiu) és el que tenim les persones com a fruit de les nostres experiències en la vida de cada dia. Aquest no és el coneixement que s'hauria d'aprendre en les institucions educatives. Tampoc podem pretendre que s'adquireixi coneixement científic. Ja fa bastants anys, el professor Ángel Pérez Gómez etiquetava el coneixement que s'ensenya en el sistema educatiu com coneixement acadèmic.

Aquest tipus de coneixement és sistemàtic i complex, no anecdòtic. És el coneixement que ens ajuda a analitzar els fets, a elaborar conceptes, a emetre judicis argumentats i fonamentats. A les meves classes a la Universitat, constato que no és fàcil adquirir-lo. No ho és, entre altres raons, perquè sovint els i les estudiants - també nosaltres, sens dubte- tenen tendència a emetre judicis i a establir conclusions a partir de prejudicis i preconcepcions. Vivim en una societat on ràpidament etiquetem i classifiquem.

Per adquirir coneixement acadèmic es requereix una mentalitat oberta i, fins i tot, un esforç conscient per trobar l'imprevist. Com deia el presocràtic Heràclit, si no esperes l'inesperat, no ho trobaràs. El coneixement acadèmic demanda estar predisposat a buscar informació, intentant que els nostres preconceptes no ens facin interpretar-la malament o ens portin a conclusions precipitades; saber escoltar; analitzar amb rigor i amb la consciència de que la realitat és complexa i no és acceptable forçar la seva simplificació. És a partir d'aquest procés obert, sistemàtic i rigorós, que hauríem d'elaborar els nostres judicis. No és gens fàcil, però construir coneixement en la institució escolar no crec que pugui entendre's d'una altra manera.  

LA VEU DEL POBLE

A Catalunya estem vivint moments convulsos. Ens trobem en una cruïlla en la que topa la demanda popular i de la majoria del parlament català de que ciutadans i ciutadanes puguem opinar sobre el futur de Catalunya contra la resistència del govern espanyol i d'una part minoritària de la població catalana a que es pugui manifestar aquesta opinió a les urnes.

La situació actual, altament complexa, pot evolucionar de maneres diverses però no sembla que pugui resoldre's sense que, finalment, la ciutadania catalana pugui expressar-se a les urnes. Som molts els que creiem que el govern espanyol està demostrant miopia amb un tancament absolut que està afavorint l'increment del sentiment independentista.

Entenc, tot i que no ho comparteixo, que consultar al poble sobre determinades qüestions pot resultar per alguns poc -o gens- agradable. La meva opinió és clara: no puc admetre que aquest procés no acabi amb la manifestació de l'opinió a les urnes. Crec que a Catalunya som una majoria àmplia els que no ho podem acceptar.

NO PER HABITUAL...

L'altre dia vàrem recollir aquesta publicitat davant de la Facultat de Psicologia:

Les acadèmies que ofereixen a l'estudiantat aprendre a aprovar, seguint estrictament el temari de determinada assignatura que s'imparteix en un centre universitari, és quelcom molt habitual en els estudis de ciències. Es tracta d'un ensenyament paral·lel que probablement resulti molt lucratiu per a les acadèmies que s'hi dediquen. Per a un nombre important d'estudiants són una bona oportunitat per "treure's" una assignatura.

 Els estudiants han de buscar fora per aprendre o, almenys, per aprendre a aprovar. Si aquestes acadèmies es mantenen és, potser, perquè la Universitat no és capaç de preocupar-se realment per l'aprenentatge del seu estudiantat. El fet que aquesta pràctica vingui de lluny no hauria de ser un obstacle perquè el professorat i els gestors universitaris pensem en el que està passant i en com podríem contribuir a millorar un problema del qual les acadèmies en són el símptoma.

NO N'HI HA PROU AMB L'ETIQUETA DE FACULTAT D'EDUCACIÓ

El passat 25 de setembre es va publicar en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya l'ordre de creació de la Facultat d'Educació de la Universitat de Barcelona. Ja tenim Facultat nova, resultat de la fusió de les facultats de Pedagogia i de Formació del Professorat.

La noticia ha arribat quan encara tenim alguns professors que no han signat el seu contracte el que fa que hi hagi classes que no s'estan impartint. Aquesta situació és una petita mostra del greu problema amb el que neix aquesta Facultat: el percentatge de professorat estable és molt baix i no sembla de rebut que la Facultat d'Educació s'hagi de sustentar, en gran part, amb professorat associat. Per altra part, la continuïtat d'alguns docents que han acabat el seu període de professorat lector està a l'aire. I tot això quan ja fa dies que el curs ha començat.

 

El naixement de la Facultat hauria de ser motiu de goig però quan la situació docent és tan preocupant es fa difícil estar feliços com deuríem estar-ho.  El professorat és essencial per tal que la Facultat arribi a ser un centre de qualitat docent i investigadora i aquí tenim gravíssims problemes deguts a les duríssimes restriccions en aquest capítol. Existeix la sensació generalitzada de que, en aquestes condicions, el present és difícil i el futur més que incert. Ho és per raons objectives però també per la sensació de desànim que sovint s'escampa entre el professorat. Comencem amb mal peu.

ELS DILEMES SOCIALS TAMBÉ A L'EDUCACIÓ

Airbnb, empresa que des d'Estats Units comercialitza allotjaments particulars com oferta turística, ha estat multada per la Generalitat de Catalunya per comercialitzar una oferta il·legal. Aquesta notícia se suma a la polèmica provocada per Uber, una firma de taxis particulars que opera també per Internet.

La col·laboració entre internautes quan es tracta d'adquirir serveis turístics i les vendes directes semblen un fenomen sense aturador que xoca amb la legalitat vigent. El tema és complex i planteja alguns dilemes. El cert és que fàcilment s'evoluciona de l'intercanvi de béns entre particulars a plataformes de comercialització entre persones.  

Es tracta d'una qüestió actual que, com el tema dels drets d'autor a Internet per exemple, suscita opinions contraposades. Al voltant d'aquests temes es plantegen les possibilitats de les tecnologies, l'ordenament social, el desenvolupament d'accions comunitàries i realitats emergents que posen d'evidència el canvi permanent a la nostra societat, amb les seves conseqüents crisis.

 

Crec que tot això s'hauria de tractar en els processos formatius. Són qüestions molt rellevants, presents en la realitat quotidiana d'educands i educandes i que requereixen de pensament profund. El debat és a la societat. Les institucions educatives no haurien de restar al marge d'allò que succeeix en l'entorn, especialment quan es tracta de qüestions que estan reconfigurant la societat.

EL PROFESSORAT D'EDUCACIÓ SECUNDÀRIA

Ara que comença un nou curs, m'ha arribat un article publicat en el The New York Times, a principis d'estiu, sobre un estudi que reflecteix que una part important del professorat d'educació secundària europeu i dels Estats Units sent la seva tasca com a mal valorada per la societat, a diferència del que passa en alguns països asiàtics. Aquesta sensació no significa que el professorat no se senti satisfet amb la seva professió. Què està passant perquè una professió altament vocacional tingui una percepció d'escàs reconeixement social? Alguna cosa no estem fent bé com a societat. L'estudi recull altres coses interessants.  

Per cert, gràcies per haver-me fet arribar el text, Agnès.

http://www.nytimes.com/2014/06/30/world/europe/many-teachers-feel-undervalued-survey-finds.html

ENGANXATS A LES MÀQUINES

La contra de La Vanguardia sovint porta entrevistes interessants. La del passat 27 d'agost a Milad Doueihi, "crític de la transhumanització digital", n'és una mostra. Diu coses com aquestes:

"El nostre entorn està totalment modificat per la tecnologia, i això també ha canviat la percepció que tenim de nosaltres mateixos".

 

"Avui estem convergint amb la intel·ligència artificial i cada vegada ens costa més de distingir la nostra ment de les seves pròtesis: el GPS, els smartphones i  tota mena d'ordinadors..."

 

"Les màquines s'estan independitzant de nosaltres i cada vegada interactuen més entre elles sense la nostra mediació, de manera que adquireixen la seva pròpia intel·ligència i certa autonomia".

 

"L'últim absolut és el cos. I ens demanen que ens dissolguem en la màquina i sentim i pensem amb ella".

 

"De moment encara tenim les biblioteques, les hemeroteques i les discoteques i videoteques analògiques, però, poc a poc, tots els nostres testimonis del passat aniran sent digitalitzats i gestionats per intel·ligència artificial".

 

"Google és el déu amagat dels nostres dies, i la seva pretensió de digitalitzar totes les biblioteques del planeta em sembla perillosa".

 

"Avui Geogle ja gestiona la memòria i l'oblit (...). Els arxius d'avui, si continuem així, acabaran convertits en el lloc on les coses ja no hi són ni en el record, i les que hi hagi només seran en un núvol que no gestionarem nosaltres. I això és perillosíssim".

 

El que diu Doueihi no és pas ciència ficció. Tot sembla indicar que anem cap aquí. L'altra dia parlava amb el meu fill sobre si acabarem tenint implantats en el nostre cos els estris tecnològics però, potser, la diferència no seria tanta perquè moltes persones estan fermament enganxades a aquests estris, com podem constatar mirant al nostre voltant... o potser a nosaltres mateixos.

FARÉ MÉS EXERCICI

Som molts els que ens regim més per l'any acadèmic (de setembre a agost) que pel natural o bé combinem les dues concepcions d'any. Això comporta que, tal com succeeix quan comença gener, en iniciar-se setembre tornem a fer-nos aquells bons propòsits tan difícils de complir. Pels qui no estimem excessivament l'exercici físic pot ser una bona notícia (La Vanguardia, 26 d'agost de 2014) els resultats d'un estudi de la Universitat de Queensland (Austràlia) i de la Universitat Estatal de Louisiana (Estats Units), publicats en la revista Mayo Clinical Proceding, que conclouen que "fer exercici millora la salut, però els seus beneficis tenen un límit. I aquest límit són cinc hores d'esforç intens a la setmana" o 50 quilòmetres corrent en aquest mateix període (sembla ser que seria equivalent a 75 quilòmetres caminant). A partir d'aquí la salut no millorarà de manera significativa.

 

Una altra dada interessant, que s'assenyala en el mateix article, és que l'activitat física recomanada per al conjunt de la població és de 150 minuts d'exercici moderat o de 75 minuts d'exercici intens, a la setmana.

 

No sembla excessiu... com a mínim per aquesta època de bons propòsits.

TORNADA

Setembre: acabades les vacances d'estiu, comença un nou curs. Caldrà adaptar-se de nou als horaris laborals, a les tensions del treball i a tornar a trobar satisfacció en les nostres tasques professionals. Com si volgués fer més fàcil aquest procés, aquest mes ens proporciona generalment un temps agradable i l'alegria de les festes majors de ciutats, barris i pobles. És com si es resistís a deixar endarrere els plaers de l'estiu.

 Ara recordem les nostres vacances, millors per a uns, no tan afortunades per a altres. Jo he passat nou dies  en el sud-oest de Suïssa, amb els seus paisatges meravellosos per aquells que gaudim amb la muntanya, i en una escapada a Torino, la ciutat dels carrers porticats amb el seu característic estil. La resta de l'estiu: uns dies a Oslo, on tenim als nostres fills treballant, i a cavall entre Barcelona i un poblet de l'oest de Catalunya, on va  néixer la meva esposa. Tot això amb una climatologia molt agradable.

No passaran gaire dies -en realitat en passaran molt pocs- abans de trobar-nos immergits en una nova realitat que farà que aquests dies de vacances cada vegada semblin més llunyans. En el meu cas, la setmana es presenta amb reavaluació, reunió de l'equip docent, revisió dels treballs de fi de grau i de fi de màster, reunió d'un projecte de col·laboració amb Llatinoamèrica i del grup d'innovació docent... Sí, efectivament, entrarem ràpidament en matèria.

 Feliç curs.