FELIÇ NADAL

La nostra vida es nodreix d'experiències noves però també del retrobament periòdic amb vivències que troben el seu ple sentit en el fet que es repeteixen. Les festes nadalenques són una d'elles. La seva repetició anual ens permet esperar-les, uns amb millors expectatives que altres. Amb Nadal tanquem un cicle y potser ens adonem de que, en la majoria d'ocasions, la nostra vida avança de cercle en cercle.

Ni tot el món viu aquestes festes positivament ni, lamentablement, tots les podem gaudir amb igual intensitat. M'agradaria ser capaç de transmetre el meu desig de felicitat als lectors i lectores d'aquest blog. M'agradaria que no fossin paraules buides. M'agradaria que aquest desig fos compartit per moltes persones i que això ens proporcionés energia que conduís a anar construint una societat millor. No és fàcil, però m'agradaria.

Bones festes i a veure si tenim sort amb el proper any.

CAL•LIGRAFIA

L'educació a Finlàndia s'ha convertit en una referència habitual quan es parla de millorar l'educació a Espanya i a Catalunya. Ara sembla ser que aquell país ha decidit abandonar l'ensenyament de la cal·ligrafia tradicional i substituir-la per la cal·ligrafia amb lletra de pal i per l'escriptura amb l'ordinador, tot i que el professorat tindrà potestat per mantenir l'ensenyament de la cal·ligrafia tradicional. El temps escolar és limitat i s'opta per substituir el dedicat a l'aprenentatge de l'escriptura amb lletra lligada per un tipus d'escriptura més fàcil d'aprendre i per l'adequació a uns temps on majoritàriament es fa servir l'ordinador, la tauleta o el mòbil per comunicar-se per escrit.

La decisió suposa adaptar-se a una societat en la qual les tecnologies són preeminents però, al meu entendre, escriure a mà proporciona una sensació diferent que fer-ho a màquina (tenint en compte la relació entre pensament i llenguatge això no és anecdòtic) i afavoreix una escriptura més reflexiva, més íntima, menys mecànica. El ritme més lent ens permet fer més propi allò que escrivim, anar-ho construint pas a pas. Evidentment, pels correus i per tasques més o menys burocràtiques l'ordinador suposa un gran avenç. Per a les  notes més personals i per observacions i reflexions segueixo fent servir la ploma estilogràfica o el llapis, segons els casos.

El debat està servit perquè si alguna cosa es mou en l'educació finesa, quelcom es mourà en els nostres debats educatius.

ESTUDIANTS EN EL CONTEXT LABORAL ACTUAL

Les causes del fracàs escolar són múltiples. Abans de la crisi actual, s’explicava que molt alumnat que no trobava suficient satisfacció en la institució escolar, optava – així que l’edat ho permetia- per posar-se a treballar, abandonant els estudis. La retribució immediata que li proporcionava la feina era molt més gratificant que l’escola. Ara les coses han canviat perquè no és fàcil trobar feina, però això no significa que l’opció de perllongar els estudis estigui motivant suficientment als majors de 16 anys.

Actualment trobem estudiants cada cop més formats (avui dia, cursar un o dos màsters després de la formació de grau ha esdevingut quasi una necessitat) però, a la vegada, es percep a l’ambient un cert desànim: els estudis i els títols ja no semblen garantir una opció de futur. Com a mal menor, caldrà anar a cercar possibilitats en altres països. De vegades, dóna la sensació que alguns estudiants són en el sistema educatiu perquè no tenen una opció millor, una mica per inèrcia. L’altre dia comentava amb una professora que pots trobar-te estudiants que no es presenten a un examen o a una activitat important pel curs perquè aquell dia estan treballant i no volen arriscar-se a perdre la feina. Abans, probablement, els hauries dit: has de prendre una opció. Però tal com estan les coses, potser haurem de fer alguns replantejaments sobre la manera d’ensenyar.

UNA INCIATIVA QUE PODRIA SER MOLT INTERESSANT

El passat 20 de novembre, 25è aniversari de la Convenció sobre els Drets de la Infància, es va constituir el Consell Nacional de la Infància i l'Adolescència de Catalunya (CNIAC). Es tracta d'un òrgan consultiu i participatiu que haurà de fer propostes i opinar sobre polítiques que afecten a infants i a adolescents. Impulsat pel Departament de Benestar i Família de la Generalitat, amb el suport de grups de recerca de la Facultat d'Educació de la Universitat de Barcelona, el CNIAC està constituït per 43 membres, entre 8 i 17 anys. La iniciativa suposa un pas més respecte dels consells d'infància que tenen 23 municipis catalans.

La participació que es pretén és una idea més que lloable que entronca amb la filosofia de moviments com la ciutat dels nens que té en l'italià Tonucci un dels seus referents. Es pretén considerar aquesta part de la població i donar-li la paraula, a la vegada que es desenvolupa un model de participació ciutadana. Només hi veig un risc: que a l'hora de la veritat el CNIAC esdevingui més una política d'imatge que una veritable participació. Em sembla un risc gens menyspreable perquè s'estaria manipulant aquests nens i adolescents. El pas donat és rellevant però cal acompanyar-lo d'un esforç per anar construint el canvi de mentalitat que comporta la iniciativa; per creure de veritat que cal escoltar les seves veus i tenir-les en compte. S'ha donat el pas formal, a veure si també es dóna el pas de fons.  

PER UNA VEGADA...

Comparteixo la preocupació manifestada en alguns articles apareguts recentment a la premsa per una evolució social que ens està portant als pitjors auguris de 1984, la famosa i visionària novel·la de George Orwell. La privacitat i la intimitat cada cop són menors i les tecnologies de la informació i la comunicació, que sens dubte han suposat moltes coses positives, han contribuït molt notablement a aguditzar aquesta situació. Al meu entendre, el més greu és que dóna la sensació que una part molt significativa de la població no només es resigna a perdre un espai propi allunyat de les mirades alienes, sinó que hi contribueix, més o menys conscientment.

El que està succeint no és un fenomen menor. És per això, que m'ha semblat rellevant que s'hagi produït un moviment social que ha portat a WhatsApp a fer marxa endarrere en el control de lectura instal·lat en la seva darrera versió, que fa que els usuaris sàpiguen quan un missatge ha estat llegit. Aquesta reacció que, per una vegada, disminueix el control social sobre les nostres accions més personals, és important perquè estem parlant d'una eina utilitzada per 450 milions de persones (23 milions a l'Estat Espanyol). Em sembla difícil que la tendència a la "socialització extrema" a la que estem assistint tingui tornada endarrere però, en tot cas, el que ha passat aporta un bri d'esperança.

WERT "EL REBUTJAT"

El passat 7 de novembre vam saber que Colita renunciava al premi Nacional de Fotografia per la política desenvolupada pel Ministeri d’Educació, Cultura i Esports, que com és sabut té al front el ministre Wert. En la seva carta de renúncia, la fotògrafa deia que “La situación de la cultura y la educación en España, cómo expresarlo, es de pena, vergüenza y dolor de corazón” i que “Así, pues, de momento, sr. Wert, no me apetece salir con vd. en la foto”.

Pocs dies abans, el 30 d’octubre, vam conèixer que Jordi Savall no acceptava el premi Nacional de Música, en la modalitat d’interpretació, concedit pel mateix ministeri, donat que la distinció procedeix d’una institució que és responsable del “dramático desinterés y de la grave incompetencia en la defensa y la promoción del arte y de sus creadores”. 

No recordo on vaig llegir que, a aquest pas, el ministre serà recordat com Wert el rebutjat. Potser Wert pugui pensar que alguna cosa està passant amb la seva política tot i que, pel que sabem d’ell, no sembla probable. Aparenta molta seguretat en les seves decisions i no dóna la sensació d’importar-li gaire el que pensin els que no pensen com ell… almenys, mentre al Partit Popular no se li acabi la majoria absoluta, el que sembla estar a la volta de la cantonada.

DIVERSITAT I EQUITAT

Arrel d'una conferència sobre educació social i discapacitat, a classe vam estar parlant sobre diversitat, normalitat i equitat. No és una qüestió només teòrica, donat que té moltes implicacions en el moment de dissenyar i portar a terme accions educatives. Conceptualitzar i posicionar-nos sobre aquestes qüestions és clau per a la intervenció educativa. Per la seva transversalitat, afecta el conjunt de les decisions educatives.

Sovint, quan es parla de diversitat es fa un reduccionisme al referir aquest concepte només al tema de la discapacitat o de les necessitats educatives especials. La diversitat de les persones (i de les situacions) és una qüestió general, que ens afecta a tots i a totes. Per tant, atendre la diversitat no significa només atendre una part d'aquesta diversitat. Per exemple, es conegut que l'alumnat amb determinats estils cognitius o el que viu en determinats contextos té més facilitats en la institució escolar que altres alumnes. Per altra part, atendre la diversitat pot tenir un risc: generar situacions no equitatives en oferir possibilitats d'aprenentatge diferents de manera que algunes persones puguin progressar més que altres.

És una qüestió molt complexa però, a la vegada, de gran transcendència. Al voltant de l'atenció a la diversitat hi ha aspectes tècnics però la tècnica sempre ha d'estar al servei d'unes intencions que, al seu torn, necessàriament es fonamenten en concepcions de fons. El que no seria de rebut és no reflexionar sobre això i no fer un esforç per construir criteris sobre com afrontar-ho educativament, donat que correríem el risc de deixar-nos portar per concepcions culturalment predominants però que no per això significa que ens hagin de semblar correctes, si reflexionem sobre elles.  

ANALFABETISME, ESPECIALMENT FEMENÍ

En el darrer número de la revista Aula de innovación educativa (número 235, octubre 2014) es recull un estudi de l'Atlas de l'Alfabetització de la UNESCO que posa de manifest que 781 milions de persones adultes són analfabetes i que el 64% d'elles són dones. Entre l'analfabetisme juvenil (15 a 24 anys), el percentatge arriba al 77%. El Diario de la educación, per la seva part, recull que a Espanya hi ha 724.000 persones analfabetes, de les que un 69% són dones.

Aquestes dades són preocupants perquè la situació no sembla millorar massa, al llarg del temps. L'UNESCO considera que l'educació de les nenes és fonamental per a la millora laboral i per sortir de la pobresa. També ho és per millorar les condicions de salut, de les pròpies dones i la dels seus fills i filles.

Sovint ens tanquem massa en el nostre microcontext i no som suficientment conscients de problemes greus, com el de l'analfabetisme i la seva especial incidència en la població femenina. Fer visibles aquests fets és també una tasca educativa.  

QUIN TIPUS DE CONEIXEMENT ÉS EL PROPI DE LA INSTITUCIÓ EDUCATIVA?

El coneixement quotidià o vulgar (sense cap sentit pejoratiu) és el que tenim les persones com a fruit de les nostres experiències en la vida de cada dia. Aquest no és el coneixement que s'hauria d'aprendre en les institucions educatives. Tampoc podem pretendre que s'adquireixi coneixement científic. Ja fa bastants anys, el professor Ángel Pérez Gómez etiquetava el coneixement que s'ensenya en el sistema educatiu com coneixement acadèmic.

Aquest tipus de coneixement és sistemàtic i complex, no anecdòtic. És el coneixement que ens ajuda a analitzar els fets, a elaborar conceptes, a emetre judicis argumentats i fonamentats. A les meves classes a la Universitat, constato que no és fàcil adquirir-lo. No ho és, entre altres raons, perquè sovint els i les estudiants - també nosaltres, sens dubte- tenen tendència a emetre judicis i a establir conclusions a partir de prejudicis i preconcepcions. Vivim en una societat on ràpidament etiquetem i classifiquem.

Per adquirir coneixement acadèmic es requereix una mentalitat oberta i, fins i tot, un esforç conscient per trobar l'imprevist. Com deia el presocràtic Heràclit, si no esperes l'inesperat, no ho trobaràs. El coneixement acadèmic demanda estar predisposat a buscar informació, intentant que els nostres preconceptes no ens facin interpretar-la malament o ens portin a conclusions precipitades; saber escoltar; analitzar amb rigor i amb la consciència de que la realitat és complexa i no és acceptable forçar la seva simplificació. És a partir d'aquest procés obert, sistemàtic i rigorós, que hauríem d'elaborar els nostres judicis. No és gens fàcil, però construir coneixement en la institució escolar no crec que pugui entendre's d'una altra manera.  

LA VEU DEL POBLE

A Catalunya estem vivint moments convulsos. Ens trobem en una cruïlla en la que topa la demanda popular i de la majoria del parlament català de que ciutadans i ciutadanes puguem opinar sobre el futur de Catalunya contra la resistència del govern espanyol i d'una part minoritària de la població catalana a que es pugui manifestar aquesta opinió a les urnes.

La situació actual, altament complexa, pot evolucionar de maneres diverses però no sembla que pugui resoldre's sense que, finalment, la ciutadania catalana pugui expressar-se a les urnes. Som molts els que creiem que el govern espanyol està demostrant miopia amb un tancament absolut que està afavorint l'increment del sentiment independentista.

Entenc, tot i que no ho comparteixo, que consultar al poble sobre determinades qüestions pot resultar per alguns poc -o gens- agradable. La meva opinió és clara: no puc admetre que aquest procés no acabi amb la manifestació de l'opinió a les urnes. Crec que a Catalunya som una majoria àmplia els que no ho podem acceptar.