LA SOCIETAT DEL NO-RES

Rafael Álvarez de Sants, participant en un màster en el qual he impartit docència a la República Dominicana, va tenir a bé regalar-me un exemplar d'un llibre que havia escrit: La sociedad de la nada, una societat amb "passió per allò irrellevant" on "les ideologies ja no seran necessàries i són substituïdes per l'economia"; una societat en què "ens interessem més pel divorci d'una parella d'artistes que per la fam del món". L'autor assumeix el concepte "res" com característic de la nostra societat partint de textos del sociòleg nord-americà George Ritzer i prenent també com a referència textos dels filòsofs Martín Heidegger i Jean Paul Sartre.

Al llarg del llibre es plantegen qüestions com els valors que promou la societat del no-res (la música com a transmissora de res, el miratge del consum, la màgia de la televisió, la violència com a recurs, política sense principis...) o els " estigmes i prejudicis que despullen a la joventut del seu sentit històric per tornar-la no-res ". El to pessimista de l'obra vol compensar-se amb un últim capítol amb algunes "propostes per a l'acció" d'alguns pensadors i del moviment dels Indignats sorgit a Madrid l'any 2011.

La lectura d'aquest text és una bona radiografia d'una societat on predominen el neoliberalisme i valors basats en l'aparença i en la superficialitat, en el "no-res" segons l'autor. Un bon tema per a reflexionar.

EL CANVI TECNOLÒGIC, MÈS QUE UN CANVI EN LA TECNOLOGIA

Fa uns dies (La Vanguardia 25 setembre de 2016) vaig llegir un article de Fernando Trías de Bes titulat Internet de les coses? Tranquils! que crec que reflecteix molt gràficament què està passant amb el canvi tecnològic (una de les coses que estan passant). Reprodueixo uns fragments:

"A principis dels anys noranta, Internet va irrompre en el món (...). Les empreses van dir:"Tranquils, és com afegir un canal més de televisió. Només ens cal una pàgina web, i tot controlat ". Doncs no: va resultar que (...) la P de publicitat, tal com la vam conèixer, ha quedat completament obsoleta.

Al començament del 2000, va aparèixer el correu electrònic. A les empreses es va dir: "Tranquils, això equival a afegir un canal de distribució als que ja tenim, com quan van aparèixer els hipermercats, i tot controlat". Doncs no: la P de punt de venda i la P de preu, tal com les vam conèixer, són totalment obsoletes.

Cap al 2006 i des de llavors, apareixen les xarxes socials. Les empreses van dir: "Tranquils, Facebook són pàgines web de persones en lloc d'empreses. Només necessitem un compte de Facebook, Twitter o Instagram, i tot controlat". Doncs no: el concepte de públic objectiu, de capacitat d'atenció del client i l'estructura del mercat de comunicació, tal com els vam conèixer, són obsolets (...).

Cap al 2010, irrompen els dispositius mòbils i telèfons intel·ligents. Les empreses van dir: "Tranquils, és el mateix que un PC però més petit, només ens cal una pàgina web responsiva, i tot controlat". Doncs no: s'han evaporat més de la meitat de les calculadores, telèfons fixos, discos de música, navegadors d'automòbil, càmeres fotogràfiques i de vídeo "(...).

Passat el 2010, internet 2.0 apareix en les nostres vides. I les empreses van dir: "Tranquils, són pàgines web on la gent pot participar. Només ens cal deixar que en les nostres webs la gent pugui dir alguna cosa, i tot controlat". Doncs no: va aparèixer l'economia col·laborativa (...).

El 2016 l’internet de les coses arriba a les nostres vides" (...).

LES COMPETÈNCIES EN LA UNIVERSITAT

He participat amb un capítol en un llibre recent que presenta els resultats d'una investigació sobre l'aprenentatge per competències a la Universitat. El seu títol és Evaluación por competencias: la perspectiva de las primeras promociones de graduados en el EEES i ha tingut a Elena Cano i a Maite Fernández com editores (Barcelona: Octaedro-ICE UB, 2016). L'estudi aporta coneixement sobre un tema que requereix ser investigat ja que les competències han estat una novetat molt rellevant de les noves titulacions posades en marxa arran de l'Espai Europeu d'Educació Superior.

Es va estudiar la percepció de graduats, estudiants, professorat, ocupadors, gestors i experts respecte de set competències. Es va concloure que es dóna una "elevada descompensació": algunes competències es perceben com desenvolupades (treball en equip, capacitat comunicativa i capacitat de gestió de la informació) mentre que d'altres (com el compromís ètic) semblen molt poc presents. Així mateix, des de la perspectiva dels estudiants, les metodologies més utilitzades no són les que consideren que afavoreixen un millor aprenentatge competencial. Es destaca també la importància de la retroacció o feedback.

En l'últim capítol, Cano recull un seguit de reptes que cal afrontar per avançar en l'aprenentatge competencial en la Universitat: establir claredat conceptual, abordar les competències oblidades, passar de l'avaluació per competències a l'avaluació de competències, assajar sistemes de formació dual, millorar el feedback i progressar en el reconeixement de les competències adquirides per vies no acadèmiques. Queda camí per recórrer i estudis com els que comento poden ajudar a conèixer millor quina és la realitat per fonamentar passos cap endavant.