AVALUACIÓ DE L'ACTIVITAT DOCENT A LA UNIVERSITAT

El passat 16 d'abril l'Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU) va organitzar una Jornada per reflexionar sobre el funcionament i l'impacte dels manuals d'avaluació docent a les universitats catalanes. Vicerectors, responsables acadèmics, estudiants i els membres de la Comissió d'AQU per aquest tema (jo hi vaig assistir amb aquest rol) vam estar tractant d'una qüestió que, al meu parer, és important: l'avaluació de l'activitat docent del professorat.

 

En la reunió es van plantejar qüestions diverses i es van presentar experiències interessants. Entre altres, hi va haver dues qüestions que van planar durant tota la jornada: la necessitat de valorar la qualitat docent i la seva avaluació donant-li un valor similar al de la qualitat i l'avaluació de la recerca, i el fet de que més del 95% del professorat que es presenta a aquesta avaluació la supera però també el fet que hi ha més d'un 25% que no s'hi presenta.

 

Des que aquest procés va començar a les universitats públiques de Catalunya s'ha avançat molt... molt, i ho puc afirmar perquè recordo (com a Vicerector de docència de la Universitat de Barcelona que era en aquell moment), com va costar tirar endavant aquest procés i les protestes que va aixecar.

 

Avui dia, a les universitats catalanes l'avaluació de la docència s'ha convertit en una pràctica habitual (les privades estan iniciant el procés) i, precisament per això i per l'experiència acumulada, aquest pot ser un bon moment per donar un pas endavant. El context no afavoreix ni això ni res, però em sembla que estem en el bon camí. Hi ha coses a millorar, però cal aprofundir la línia encetada ja fa uns anys.

MÉS DE LA MEITAT DE LA JOVENTUT A L'ATUR (Recull de premsa)

El Periódico

La taxa d'atur juvenil es multiplica per tres amb la crisi

Alemanya, amb el 8,1%, té el menor nivell de desocupació entre els joves, mentre que a Espanya si situa en el 53,2%

Dijous, 11 d'abril del 2013  

EUROPA PRESS / Madrid

La taxa d'atur juvenil a Espanya es va situar en el 53,2%, la segona més alta de la UE-27, només per darrere de Grècia, que té una desocupació juvenil que arriba al 55,4%, segons dades d'Eurostat recollides per l'Institut d'Estudis Econòmics (IEE).

En els dos casos, la taxa d'atur entre els joves està molt per sobre de la mitjana de la UE-27, que es va situar l'any passat en el 22,8%, davant el 15,7% del 2007, abans del començament de la crisi econòmica.

PRIMAVERA NOMÉS METEREOLÒGICA

La primavera ha arribat. El jardins del nostre campus universitari resplendeixen amb els seus colors. Aquesta època de l’any simbolitza el ressorgiment, l’esclat de la vida, la il·lusió per les possibilitats que se’ns presenten de cara al bon temps.

Aquesta primavera, però, els ànims estan baixos. No anem bé. No anem bé com a societat i, alguns i algunes, ho estan passant malament. Potser el més preocupant és que no hi veiem el futur o, si l’albirem, se’ns presenta com una gran taca negra. Una societat desanimada, disposada a claudicar, és el pitjor panorama possible. Sovint, no sembla que això preocupi als polítics que tenen la responsabilitat de governar el país. Potser no és així, però ho sembla i els ànims i els desànims es generen a partir de percepcions.

Estic parlant de Universitat? Sí. D’educació? També. Del conjunt de la nostra societat? És clar.

Sempre ens quedarà… la primavera.

"DELATA EL TEU MESTRE"

El Periódico del passat 25 de març publicava que les Noves Generacions del Partit Popular de Castelló han posat en marxa a les xarxes socials una campanya "contra l'adoctrinament ideològic en els col·legis" en la que conviden l'alumnat a "delatar de manera anònima, a través d'una direcció de correu, qualsevol professor que creguin que els vulgui imposar idees i ideologies".

Més enllà de l'anècdota, aquesta notícia palesa les tendències a convertir l'educació escolar en un focus de la lluita ideològica dels partits polítics i a posar en qüestió la professionalitat docent. Si com a societat no som capaços d'arbitrar mecanismes per revertir aquestes tendències no en sortirem ben parats, tot i que molts professors i professores s'hi deixin la pell.

 

L'escola ha de ser una talaia des de la qual analitzar i reflexionar sobre la societat, un espai de convivència per aprendre a pensar, a aprendre i a conviure. Per complir amb aquestes funcions l'escola necessita ser respectada i que se la deixi una mica tranquil·la. És clar que el que potser alguns no volen és que compleixi aquestes funcions.

UNS DIES PER AGAFAR FORCES

Aquesta setmana el país s'agafa uns dies de pausa en el remolí del dia a dia. Desconecteu una mica.
Després ja tornarem a bregar amb els reptes quotidians, a ser obstinats com el "canto rodado" del que ens parla José Agustín Goytisolo en Palabras para Julia (Lumen, 2011).

EL CANTO RODADO

Como la piedra amigos

como el canto rodado

en perpetuo combate

con el agua y los años.

Sí sed como la piedra

como el canto rodado:

puros y resistentes

terribles y obstinados.

HE LLEGIT...

Aquest bloc es titula Acompanyar processos d’aprenentatge. Potser un dels millors llibres sobre acompanyament educatiu sigui Frankenstein Educador, de Philippe Meirieu (Laertes, 2007).

El monstre del doctor Frankenstein li serveix a l’autor per qüestionar el mite de l’educació com a fabricació:

“Lo normal es que la persona que se construye frente a nosotros no se deje llevar, o incluso se nos oponga, a veces, simplemente, para recordarnos que no es un objeto en construcción sino un sujeto que se construye” (pàg. 73).

El text presenta idees claus sobre el procés educatiu com acompanyament i ho fa posant el dit a la nafra que es genera en moltes situacions educatives. Per exemple, quan es tracta de la reacció de l’educador o educadora davant conductes disruptives:

“La tentación de la exclusión es, claro está, muy fuerte: echando a los “bárbaros”, quizá podamos ejercer correctamente el oficio de enseñante: si nos librásemos de los que no conocen “el oficio de alumno” (Perrenoud, 1994), de los que salen de clase, sin permiso, para beber y vuelven al cabo de media hora después de despachurrar dos carteras y romper tres cristales, o incluso, más banalmente, de los que no saben que tienen que traer el material de trabajo a la escuela y que no hay que interrumpir al profesor mientras habla… entonces podríamos enseñar tranquilamente, ¡y quizás, incluso, practicar la didáctica o aplicar una pedagogía diferenciada! Pero los propios enseñantes saben muy bien que aquí, como en todas partes, la exclusión es siempre un signo de fracaso, y que sella un abandono: los alumnos más desfavorecidos, los que no han tenido la suerte de aprender, gracias al entorno familiar, las claves del éxito escolar, son los que pagan el pato; su exclusión de la escuela se suma a sus desventajas sociales y los devuelve a la calle, donde su futuro puede ser negro. Por eso ningún educador digno de ese nombre puede aceptar la exclusión como solución a sus dificultades” (p. 73-74).

Acompanyar educativament és ajudar a crear un espai de seguretat en el que l’educand o educanda pugui aprendre amb la  “garantía de poder tantear sin caer en el ridículo, de poder equivocarse y reempezar sin que su error se le gire durante largo tiempo en contra” (pàg. 81).

Un llibre per llegir… i reelegir.

PERCEPCIÓ PÚBLICA DE LA PROFESSIÓ DOCENT (Recull de premsa)

EL PERIÓDICO DIGITAL

BARÒMETRE DEL FEBRER

La meitat dels espanyols creuen que el mestre ha de ser autoritat pública

Les retallades i la falta de respecte dels alumnes desmotiven els professors, segons el CIS

La professió docent és la més ben valorada després de la mèdica

Dimecres, 6 de març del 2013

MARÍA JESÚS IBÁÑEZ / Barcelona

El 73,8% dels espanyols creuen que els professors no tenen tota l'autoritat que necessiten i el 51,8% opina que haurien de ser considerats com a autoritat pública, segons es desprèn del baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) corresponent al mes de febrer i fet públic aquest dimecres. Els principals problemes del col·lectiu són, segons recull el CIS, la falta de disciplina dels alumnes (32,5%), el nombre d'estudiants per aula (28,9%) i la falta d'interès dels alumnes (28,8%). Per solucionar-ho, prossegueix el baròmetre, la ciutadania opina que fan falta més recursos materials i tècnics (22,3%) i dotar el professor de més autoritat (21,4%).

A més, el 62,4% dels enquestats veuen poc o gens motivats els professors espanyols, una situació que atribueixen principalment a la crisi econòmica i a les retallades (19,8%), encara que també la consideren atribuïble a la falta de respecte que els mostren els alumnes (13,6%) i al poc prestigi social que té la professió (12,8%).

Millorar la formació

També hi ha qui opina, en un 11,3%, que convindria proporcionar més recursos de formació contínua al professorat i, en un 10,9%, millorar els criteris de selecció per accedir a carreres i càrrecs docents.

La meitat dels entrevistats (53,2%) opinen que la imatge del professorat ha empitjorat en els últims deu anys, i això tot i que és la segona professió més valorada pels espanyols després dels metges (81,58%). El 41% dels pares i el 39% dels alumnes tenen una imatge regular del col·lectiu docent. Només un 3,2% dels pares i un 1,2% dels alumnes la tenen molt bona.

UTE

En una de les assignatures que imparteixo a Educació Social, analitzem el cas de la UTE, una Unitat Terapéutica i Educativa que representa un model alternatiu a la presó tradicional. Es troba en el centre penitenciari de Villabona, a Astúries: http://www.utevillabona.es/

Amb les i els estudiants, per analitzar el cas ens basem en un reportatge realitzat per TV3: http://www.tv3.cat/videos/1227129/UTE-laltra-preso

El cas de la UTE et porta a plantejar-te dilemes i a reflexionar sobre algunes qüestions relacionades amb les possibilitats educatives dins d’una presó. En tot cas, és una alternativa molt interessant que, ara, potser estigui en perill. Així sembla indicar-ho un moviment que ha sorgit per a recollir signatures que sol·licitin la seva pervivència: https://secure.avaaz.org/es/petition/Una_carcel_mas_humana/?aVbVmeb

Innovar en el medi penitenciari per tal que la presó pugui complir una funció de reinserció social no és fàcil. Seria trist –una vegada més- que una experiència com la UTE sigui avortada quan ha aconseguit desenvolupar un model que podria servir de referència.

UNA DISCUSSIÓ A CLASSE

L’altre dia, en una de les classes de la Universitat, vam discutir sobre el concepte de qualitat en educació. Les opinions eren diverses. Alguns estudiants incidien en la càrrega mercantilista i economicista del concepte. Per aprofundir més en la qüestió els vaig proposar anar més enllà de la terminologia i preguntar-nos en funció de què prenen els educadors i educadores unes o altres decisions. Quins criteris poden afavorir aquesta presa de decisions?

Aleshores, van aparèixer opinions en el sentit de que no hi ha opcions bones perquè no hi ha opcions dolentes. Es va dir que cal adaptar-se a cada persona, respectant els seus interessos (“si no vol estudiar matemàtiques que no les estudiï), que quan es diu que una major formació proporciona millors oportunitats ves a saber si és cert perquè “tots els estudis responen a interessos” o que pot ser bo deixar que una persona s’enfonsi, en un moment donat”.

Aquest relativisme –que enllaça amb l’entrada anterior d’aquest bloc- que sembla portar a que tot val, i la idea que s’ha de “servir” a la persona, em semblen perillosos quan estem parlant de futurs educadors i educadores. Les decisions que prenem influeixen –en ocasions, molt- en les persones i en les seves possibilitats. Respectar cegament “el que vulgui la persona” és oblidar que la seva decisió no és lliure sinó influïda per les ideologies i cultures dominants. Atendre la diversitat no pot contraposar-se a l’equitat i a proporcionar oportunitats a tots i a totes…

De vegades, ens trobem en les classes persones molt poc crítiques però també persones hipercrítiques i, ni unes ni altres, semblen molt predisposades a considerar punts de vista diferents, a posar a judici les pròpies conviccions, a pensar sobre les contradiccions (si afirmo que tot és relatiu m’estic contradient en la pròpia afirmació) i, en definitiva, a buscar un coneixement en temes educatius que vagi més enllà del que tenen les persones que no són professionals de l’educació.

La Universitat hauria de ser una talaia des d’on fer possible aquesta reflexió profunda, amb una mirada oberta, i abocada a la indagació permanent. Tot i que la societat actual no ho posa fàcil crec que no hi podem renunciar. I això no em sembla quelcom relatiu.

HE LLEGIT...

Acabo de llegir Imposturas intelectuales de Alan Sokal i Jean Bricmont, editat per Paidós (2008). Aquest llibre arranca d’un article publicat per Sokal, en una prestigiosa revista, titulat “Transgredir les fronteres: cap a una hermenèutica transformativa de la gravetat quàntica”. Es tractava d’un article plegat de cites de reconeguts intel·lectuals. El seu autor, posteriorment, va revelar que havia fet una paròdia amb la intenció de “desemmascarar, a través de la seva sàtira, l’ús intempestiu de la terminologia científica i les extrapolacions abusives de les ciències exactes a les humanes”.

En el llibre es recullen i comenten “textos que il·lustren les mistificacions fisicomatemàtiques de teòrics”, reconeguts i alguns molt populars. Els autors pretenen demostrar “que darrera l’imponent argot i l’aparent erudició científica, l’emperador segueix despullat”.

Els autors critiquen durament el solipsisme, pel qual el món exterior és una emanació mental del jo, i el relativisme que, segons ells, tant es dóna en les ciències socials i humanes.

Des dels paradigmes interpretatiu i sociocrític, i des d’altres paradigmes emergents, que a molts dels que treballen en educació ens semblen potents per interpretar i incidir en la realitat, el text que comento no crec que ens porti a posar en dubte aquestes perspectives, entre altres raons perquè el llibre es refereix a quelcom concret: l’ús abusiu i sovint inexacte de termes de les ciències pures en les ciències socials. Sobre aquest aspecte l’obra és força il·lustrativa.

Però el text pot ajudar a reflexionar sobre alguns abusos que s’estan donant, sota el paraigües dels paradigmes alternatius al positivisme. Una cosa és interpretar la realitat o analitzar què ens influeix perquè la interpretem d’una o d’altra manera, i una altra cosa ben diferent és que tot sigui relatiu i que qualsevol visió i qualsevol enfocament hagin de ser acceptats. El més difícil és no barrejar-ho tot i evitar caure en l’actitud de que tot és justificable.