A CASA DEL FERRER, CULLERA DE PAL

Llegeixo a La Vanguardia del 28 d’abril del 2019 que, el passat octubre, The New York Times es va fer ressò d’una notícia que és il·lustrativa respecte de la conveniència o no de l’ús de pantalles per part de nens i nenes. A Silicon Valley, el bressol de la revolució tecnològica, “bona part dels gurus que han inundat el món d’aparells electrònics amb connexió a internet mantenen les pantalles allunyades dels seus fills”. Restringeixen l’ús d’eines digitals a casa per por a l’addició que generen en la infància. Recorren a mainaderes que “per contracte estan obligades a vigilar l’ús que els nens fan dels samrtphones i les consoles” i porten els fills i filles a escoles que prescindeixen del suport tecnològic.

El debat sobre els pros i els contres de la tecnologia en l’educació (escolar i familiar) està ben viu i probablement és difícil decantar-se radicalment només cap a una banda però, en tot cas, la notícia ajuda a la necessària reflexió sobre la qüestió.

L’AVALUACIÓ

Després de parlar de les competències, de la relació entre teoria i pràctica i dels aprenentatges profund i superficial (en l’entrada d’aquest blog del 10 d’abril del 2019), em refereixo avui a l’avaluació, una altra de les qüestions clau a plantejar-se per a millorar un ensenyament universitari. De l’avaluació n’he tractat diverses vegades en aquest blog: és un tema que m’interessa especialment perquè és clau per afavorir (o dificultar) el procés d’aprenentatge. En diverses investigacions s’ha constatat que l’avaluació és el component que més influeix en com els i les estudiants enfoquen el seu aprenentatge. Quan es parla d’avaluació de processos d’aprenentatge cal entendre-la com una recollida d’informació, la seva anàlisi, l’emissió d’un judici crític i la presa de decisions conseqüents. Aquest últim aspecte és essencial. L’avaluació pot tenir diverses funcions i, tot i que es poden donar simultàniament, és important no confondre l’avaluació acreditativa per certificar un aprenentatge, amb l’avaluació formativa encaminada a prendre decisions per a millorar el procés d’ensenyament ni amb l’avaluació formadora encaminada a que l’alumne prengui decisions per afavorir el seu procés d’aprenentatge. L’avaluació continuada (tan de moda i sovint no ben entesa) precisament es justifica per les funcions formativa i formadora ja que aquestes funcions obliguen a prendre decisions durant el procés. Per a la funció formadora és clau la retroacció o feedback. Al llarg d’una seqüència formativa cal preveure l’avaluació inicial, l’avaluació al llarg de la seqüència i l’avaluació final i cal fer-ho amb una doble mirada: l’avaluació al servei del docent (per ajudar-lo a prendre decisions) i l’avaluació al servei de l’estudiant (per ajudar a aquest a decidir què fer per aprendre més i millor).

En l’anàlisi de la titulació on es va emmarcar la ponència en que s’exposaven els temes que ara vaig comentant en aquest blog, en el que es refereix a l’avaluació vaig destacar com a punts forts la preocupació per a una avaluació coherent en moltes assignatures, la presència de la retroacció i la presència de l’avaluació entre iguals. Com a aspectes a millorar, vaig assenyalar la necessitat de treballar sobre com gestionar una avaluació continuada en grups amb molts estudiants per evitar un desbordament, l’existència d’avaluacions molt simples que no responen realment als objectius que s’han formulat (una avaluació molt còmoda però qüestionada pels propis estudiants), falta de definició del paper de l’avaluació inicial i de l’avaluació formadora i necessitat de millorar la qualitat i els efectes de la retroacció. Com que no es pot abordar tot alhora, el meu suggeriment va ser començar per treballar sobre com es pot millorar la retroacció en l’avaluació.

SANT JORDI

El 23 d'abril és la diada de Sant Jordi, una festivitat ben especial: és un dia laborable que es viu en un ambient festiu, amb els carrers plens de llibres, roses i gent. Moltes escoles celebren Jocs Florals i altres activitats al voltant del llibre (actes amb escriptors, parades de llibres, dramatització de la llegenda de Sant Jordi i el Drac...). Un dia singular que, qui no l'ha viscut a Catalunya, no es pot acabar d'imaginar prou bé.

Aquesta festa té molts elements que m'agraden. Veure els carrers literalment plens de parades de llibres i de roses crea una certa emoció (més enllà de la fàcil crítica de que no n'hi ha prou amb un dia com aquest i que el que es necessitaria és que més gent llegís habitualment) però el que em sembla de més valor és que Sant Jordi és una festa de les persones, de la societat civil, de la gent. Aquesta diada la fem (en el sentit de fer-la possible tal com és) entre totes i tots, entre la multitud que passeja amunt i avall, amb una rosa a la mà i un llibre sota el braç. Quan arriba el 23 d'abril, ho veiem com quelcom tan habitual que potser no sabem valorar prou el sentit comunitari de la celebració.

LLIBRES “INCORRECTES”

Quin rebombori que ha originat una decisió de l’escola Tàber, un centre públic de Barcelona! La comissió de gènere va decidir retirar de la biblioteca escolar un 30% dels llibres de Parvulari, uns 200, per contenir històries tòxiques des de la perspectiva de gènere, segons llegeixo a La Vanguardia del 12 d’abril del 2019. Segons diu la notícia, els pares van detectar fins a un 60% de llibres amb caràcter masclista però només van retirar aquells que “reprodueixen rols que els nens poden naturalitzar” i que contenen estereotips que “poden acabar creant violència masclista”.

Aquesta decisió ha generat diversos articles a la premsa, alguns de favorables i altres de contraris. Hi ha qui opina que “els contes populars tenen un valor en si mateixos, formen part (...) d’una tradició mil·lenària que ajuda els nens a comprendre la realitat”. En aquesta línia, es considera una opció millor que la censura acompanyar els infants en la lectura d’aquests textos per ajudar-los a desenvolupar el pensament crític. És una qüestió complexa que no es pot reduir a censura sí o censura no i, en tot cas, s’ha de tenir present que estem parlant d’obres per a nenes i nens molt petits. Un tema interessant per a pensar-hi.