dimecres, 10 d’octubre de 2018

MÉS ENLLÀ DE LES PARETS DE L'AULA


Diversos moviments educatius del segle XX van donar molt valor al contacte amb la natura per educar-se (Escola Nova, escoltisme...). Avui en dia, més de la meitat de la població mundial viu en ciutats, unes ciutats on sovint tant la natura com hàbits de la vida rural queden molt lluny. Un article de Laura Lladós (revista Guix d'Infantil, 96, setembre-octubre 2018), titulat "El contacte amb la natura: moda o necessitat?", tracta del "ressorgiment a escala mundial de moviments pedagògics al voltant de la natura" com a resposta a la constatació que "hem desaprès com hem de relacionar-nos amb la natura, i fins i tot ens costa veure els beneficis físics i psicològics que aquesta ens aportava".  Als països nòrdics es té força present "el dret de tots els infants a gaudir diàriament de la natura". L'autora ho exemplifica amb una xarxa de més de 180 centres infantils (per a nens i nenes d'1-6 anys) repartits per Noruega i en una escola concreta d'aquesta xarxa, l'escola infantil Kulturparken FUS barnehage, d'Oslo.

En aquesta escola infantil, com a norma "els infants passen com a mínim dues hores al dia a l'exterior, cada jornada independentment de les condicions climatològiques ja que, com resa el seu mantra: 'No hi ha mal temps, sinó roba inadequada'". L'excepció és quan la temperatura o la sensació tèrmica és de -10 graus centígrads. "Si plou o tot està moll, cadascú es posa la granota impermeable i les botes d'aigua; si fa fred o tot està nevat, es posen la granota per a la neu i els descansos". Quan estan a punt, surten al pati a explorar. "Les criatures més petites que després de l'àpat necessiten fer una estona de migdiada es preparen posant-se una espècie de granota de llana, ja que en aquestes escoles l'estona de descans també es realitza a l'exterior. Fora de l'aula hi ha una espècie de porxo amb els cotxets on dormen les criatures".  En aquesta escola, a més, cada grup d'infants fa una sortida un cop a la setmana (a parcs de la ciutat, jardins botànics, petits boscos urbans... i també a museus, teatres, auditoris...). A final de curs, els nens més grans (5-6 anys) fan una sortida de dos dies al bosc on dormiran en una cabana tradicional dels samis (població nòmada escandinava).

Segons l'autora, escoles bressol i escoles infantils del nostre país fan passes en aquesta direcció: primer es van crear horts escolars, ara es fan grans canvis als  patis (introduint elements que permetin escalar, pujar, baixar, saltar, amagar, descobrir...) i els equips docents es formen en la creació d'espais exteriors. S'està passant de "veure l'espai exterior com un lloc 'd'esbarjo' a considerar-lo una zona educativa". De sortides encara se'n fan poques però hi ha canvis, com, per exemple, que "moltes escoles bressol ja estan jubilant les típiques cordetes que es feien servir en les sortides amb els infants més petits. Ara observem criatures que caminen lliurement, agafades de les mans dels seus companys i companyes (...) i, amb les mans lliures de cordes, els podem veure amb lupes mirant de trobar alguna formigueta, tocant l'aigua que baixa per un rierol, fent curses per la gespa, agafant bastons...(...). En definitiva, gaudint en llibertat dels espais naturals que els ofereix la ciutat, amb la certesa que tenen la confiança de la mestra que els acompanya per poder actuar, decidir, pensar i provar".

divendres, 5 d’octubre de 2018

JUBILACIÓ


Acabo de tornar d'una estada de quatre dies a Menorca. Hi he anat per celebrar que, des del passat dilluns, estic jubilat. Per a mi, és un moment de satisfacció -de no ser així no hauria demanat la jubilació anticipada- però també de records i de certa nostàlgia pel que he deixat. Hi ha qui s'agafa la jubilació com un trencament radical amb la tasca professional però aquest no serà el meu cas: m'he compromès en un projecte nou, he acceptat alguna sol·licitud per impartir formació per a docents i no he deixat del tot algun dels projectes en que participava, incloent-hi la direcció de dues tesis doctorals en procés. També espero poder escriure algun llibre amb una mica de tranquil·litat. Vull tenir més temps per centrar-me en determinats projectes i més llibertat per decidir on aboco els meus esforços. És clar, també vull tenir temps per a activitats no professionals perquè, com diu una de les entrades d'aquest blog, "Hi ha vida més enllà de l'educació". De moment, així entenc la jubilació. 


En tot cas, això de la jubilació suposa una situació nova i caldrà anar-se adaptant a aquesta realitat personal i social. Concebo aquest moment com l'inici d'una nova etapa de la vida en la que hom té una bona oportunitat per repensar certes coses, algunes de més entitat i altres potser menors. Em sembla que la felicitat sovint es troba més en les relacions amb les persones amb qui et trobés bé i en petites coses del dia a dia que en quimeres o, fins i tot, en grans projectes perquè, d'aquests, n'hi ha pocs. Parlant de repensar, potser una de les coses que hauré de repensar és aquest blog; el puc seguint fent amb els mateixos criteris o no... però, temps al temps, ja hi pensaré. Seguirem en contacte, si no te'n canses.

dimecres, 26 de setembre de 2018

TESI DOCTORAL... SENSE PLAGI


Dilluns de la setmana passada una doctoranda a qui li he dirigit la tesi, la va defensar públicament. Tot i que el fet que un tribunal avaluï sempre crea una mica de tensió (encara que es vulgui dissimular), va ser un acte festiu. Com vaig dir en la meva breu intervenció, la defensa de la tesi és un dels moments més agradables de la vida universitària. La presentació va estar molt bé, com també ho estava el document escrit. Arribar fins aquí sempre és el resultat d’un camí plegat d’esforços i que sembla que mai s’acabi. Segurament, el que la tesi sigui una investigació individual –només acompanyada pel director o directora- la fa força més feixuga que altres recerques. Culminar una tesi doctoral demana molt esforç.

I, és clar, en el dinar posterior de celebració no van faltar els comentaris sobre els màsters falsos i les acusacions de plagi sobre algunes tesis. Tot això fa mal a la Universitat en el seu conjunt i no només –que també li’n fa i força- a una Universitat concreta. Segur que són casos aïllats però hi són i, en la societat de la imatge i de les xarxes socials, les generalitzacions són fàcils de fer. La institució universitària està dolguda però no es pot limitar a considerar injustos els atacs sinó que ha d’extremar els controls de qualitat –com em consta que ja està succeint en alguns casos- i ser el més rigorosa possible en les seves certificacions i acreditacions. Més rigorosa encara? Doncs, sí, perquè de vegades passen coses que, al meu criteri, no haurien de passar. Ser més rigorosa no ha de comportar un increment desmesurat de la burocràcia perquè d’aquesta ja n’hi ha massa. Es tracta d’extremar els comportaments ètics, només d’això.

dimecres, 19 de setembre de 2018

EL TELETREBALL COM UN SÍMPTOMA


Un estudi recent (Monitor Adecco d'Oportunitats i Satisfacció en la Feina) assenyala que s'està incrementant el nombre de treballadors que fan feina des de casa. S'indica que en un 25% dels gairebé 950.000 llocs de treball creats en els darrers dos anys a Espanya s'inclou alguna formula de teletreball. Segons l'estudi, en el segon trimestre del 2018, 1,43 milions de treballadors feien feina, almenys parcialment, des de casa. Segons l'agència de la Comissió Europea Eurofound per a la millora de les condicions laborals, el teletreball es va estenent però de forma desigual: la implantació més alta es dona en els països nòrdics i en empreses tecnològiques i de serveis bancaris.

Aquesta tendència és una bona mostra de com està canviant el món laboral, del paper de les tecnologies i dels nous hàbits socials. Tot i que el treball des de casa encara és minoritari sembla una tendència persistent. Una vegada més, ens és difícil imaginar quina pot ser la situació d'aquí pocs anys i és que, en aquest món tan canviant, es fa molt difícil predir amb un mínim de seguretat com serà el futur. Aquesta dificultat de predicció l'hauríem de tenir molt present els que ens dediquem a l'educació: si no podem saber gaire bé per a quina mena de futur estem educant potser el que ens cal és educar la capacitat d'adaptar-se i d'estar obert críticament al que va succeint en l'entorn.