Reprodueixo l’article que acabo de publicar, com
editorial convidada, al número 18 del Butlletí de l’Institut de Ciències de l’Educació
de la Universitat de Barcelona:
Les universitats catalanes es troben en un moment
que, com a mínim, podem considerar complex. En el cas de la UB, probablement un
dels problemes de més entitat és l'envelliment de la plantilla de professorat i
les dificultats per afavorir l’imprescindible relleu generacional. Més enllà de
la situació objectiva, aquesta problemàtica sovint genera certa sensació de
desànim en el professorat que es veu realitzant tasques que no corresponen a
professors i professores amb dedicació a temps parcial, no donant abast per
cobrir totes les necessitats de gestió per part de professorat a temps complet
o constatant la dificultat de coordinar-se i treballar en equip, entre altres
situacions.
També es pot tenir la sensació de que els recursos
són insuficients i de que l'esforç per fer una docència de més qualitat és una
qüestió de decisió personal, amb un suport institucional massa limitat i amb
menys reconeixement del que es voldria. Tot i així, el cert és que hi ha força
professores i professors que busquen com millorar, dia a dia, per ajudar a
l’aprenentatge dels estudiants. Potser és una mostra de la vessant vocacional
que caracteritza els docents (una vocació que sovint les institucions aprofiten
més enllà del compte).
Aquesta vitalitat que porta a engegar projectes
nous, a treballar en veritables equips docents, a desenvolupar projectes
d'innovació... requereix de suport i
entre aquest suport hi ha la formació. No és suficient però és imprescindible. Aquesta formació pot tenir modalitats
diverses: cursos, tallers, jornades, seminaris, grups de treball, etc. Algunes
de les modalitats afavoreixen més que altres l'intercanvi, un intercanvi que,
per si mateix, pot ser un dels suports per a professorat amb ganes de millorar
la seva docència.
Quan es pren part d’accions formatives on s'afavoreix
aquest intercanvi, els participants solen valorar-lo com un dels beneficis que
n'han tret de l'activitat formativa. Això és així perquè compartir amb altres
docents al voltant de la millora de la pràctica ajuda a visualitzar possibilitats
i a sentir-se membre d'un col·lectiu, trencant la sensació d'insularitat que
sovint té el professor o professora. Hi ha diversos beneficis de l’intercanvi
entre docents: compartir i contrastar les pròpies opinions amb els col·legues,
veure que val la pena apostar per canvis petits perquè a la llarga poden sumar
i esdevenir canvis més grans i reafirmar-se en que hi ha altres possibilitats
docents que respondrien millor a la necessitat d'ajudar els estudiants en el
seu procés d'aprenentatge.
De vegades, quan pensem en formació, podem tendir
a concebre-la com quelcom molt estructurat i bastant unidireccional (del
formador als que pretenen formar-se) però el concepte de formació ha de ser més
ampli i flexible i ha d’incloure la multidireccionalitat, l’aprenentatge entre
col·legues i el paper del grup d’iguals com a recursos formatius molt potents.
L’intercanvi amb altre professorat és una bona manera de formar-se, en aquest
sentit ampli de formació. Els intercanvis en equip docent poden ser potenciadors
de millores substancials en la docència perquè, en aquest tipus d’equips,
l'intercanvi i l'ajuda mútua es refereixen directament a la pràctica
professional més immediata. Els intercanvis amb professorat d’altres
disciplines poden ajudar a obrir la nostra mirada i a veure noves
possibilitats.
Des de l’ICE cal estimular les possibilitats
d’intercanvi, en el marc de la formació que s’ofereix, però l’intercanvi els
professors i professores el podem gestionar més enllà de l’oferta formativa de
l’ICE, amb els col·legues més propers. De vegades, podem aprendre de la relació
amb el professorat que tenim més a prop i de qui molt sovint desconeixem les
seves idees docents i com treballa amb els estudiants. Els processos
d’intercanvi acostumem a ser força gratificants... tot i que demanen un esforç.
Com tot el que val la pena.