dimecres, 16 de setembre de 2020

HA ESTAT UN PLAER COMPARTIR AQUEST BLOG AMB TU

 El 31 de desembre del 2011 vaig publicar la primera entrada en aquest blog. Hi deia:

Amb el nou any, inicio una nova experiència: un bloc professional, que s’articula al voltant de la seva denominació: acompanyar processos d’aprenentatge, entenent que l’acompanyament és l’essència de l’acció educativa i que educar-se vol dir aprendre coneixements, habilitats, actituds i valors, competències...  però que allò clau en els processos d’aprenentatge és desenvolupar la capacitat de ser cada vegada més autònom i més crític.

Lamentablement, sovint el desenvolupament de l’autonomia i de la capacitat crítica no semblen compaginar bé amb les pràctiques educatives més habituals. Potser per això val la pena de pensar-hi una mica.

Començava un blog que he anat omplint, setmana darrera setmana, reflectint el que passava en el món educatiu des de la meva perspectiva. Aquest camí de gairebé nou anys ara arriba a la seva fi. He decidit jubilar-me definitivament (legalment ja fa un temps que n'estic), ara que arribo als 65 anys. Crec que, a la vida, és important obrir nous camins però també penso que cal saber tancar-ne per fer possible obrir-ne d'altres i, en el meu cas, aquests nous viaranys ja no seran professionals. Encara em queden uns serrells (un llibre sobre la planificació de projectes socioeducatius participatius ja lliurat a l'editorial, la darrera tesi que he dirigit a punt de ser defensada, la publicació d'un anuari sobre l'Educació 360 que he codirigit...) però la decisió és ferma.

Fa pocs dies es van complir 150 anys del naixement de Maria Montessori. Es calcula que, actualment, hi ha unes 25.000 escoles que segueixen la seva metodologia que es basa en ensenyar a fer les coses per si mateix o per si mateixa, de manera autònoma, tenint en compte els seus interessos. I és que això d'entendre el procés educatiu com un acompanyament ve de lluny però encara ens falta camí per recórrer. Potser la situació creada pel coronavirus sigui una nova oportunitat per avançar en aquesta línia.

Finalitzo una tasca professional a la qual he dedicat molts esforços i moltes il·lusions i que m'ha portat a conviure amb persones que no oblidaré mai. Ara toca deixar pas als que venen darrere. Ha estat un plaer compartir aquest blog amb tu.

dimecres, 9 de setembre de 2020

AMB L’EDUCACIÓ ESCOLAR NO ÉS SUFICIENT

 Vaig llegir que la ministra d’educació espanyola recomanava no fer activitats extraescolars perquè, en ajuntar-se nens i nenes que no conviuen habitualment, s’incrementa el risc de contagi del virus que està canviant les nostres vides. Aquí, de nou, ens trobem en la dualitat entre dret a l’educació i més seguretat sanitària. Sembla que tant el govern espanyol com els de les diferents autonomies de l’Estat han assumit que el dret a l’educació és clau i que, per tant, les institucions escolars han de funcionar i fer-ho, tant com sigui possible, amb ensenyament presencial. Cal minimitzar el risc sanitari però s’ha d’acceptar un cert risc a canvi de garantir el funcionament del sistema educatiu. I aquest funcionament ha de ser amb docència presencial (l’Educació Superior sembla que va per altres camins) perquè s’ha constatat que un nombre important de famílies no tenen l’equipament necessari per poder seguir correctament una educació a distància; que, en molts casos, les condicions de la llar dificulten molt aquest tipus d’educació; i que hi ha famílies amb poca formació i pocs recursos culturals el que no permet que pares i mares puguin jugar satisfactòriament el rol que necessàriament els pertoca en una educació no presencial. 

Sembla que la consciència sobre aquesta situació és ben present entre els que tenen la responsabilitat de prendre decisions en aquests moments tan difícils. El que succeeix és que, actualment, l’educació escolar és un important component del medi cultural però la formació integral de la infància i l’adolescència també depèn de la família, de les xarxes socials, de les amistats... i també de les activitats extraescolars, d’esplai i comunitàries. L’educació no s’acaba quan finalitza l’horari lectiu. És més, en una societat on tothom té el dret i l’obligació de passar per l’escola, l’accés a l’educació fora del temps lectiu es converteix en una peça clau per a l’equitat i la igualtat d’oportunitats. Les dificultats d’accés a aquest tipus d’activitats poden ser una important font de desigualtat social. Cal buscar opcions que disminueixen el risc sanitari però limitar l’educació organitzada al temps lectiu escolar no és la millor decisió. No és una opció justa per a una part de la població.

dimecres, 2 de setembre de 2020

UN INICI DE CURS AMB MOLTS MÉS DUBTES QUE SEGURETATS

 S’han acabat les peculiars vacances d’aquest any i, a diferència d’altres ocasions, no podem pas dir que tornem ni a una normalitat ja perduda ni a unes tasques laborals com les d’abans. Setembre és el moment del retorn i, en aquesta tornada, és clau la represa de les escoles. A l’Estat espanyol, ara per ara, sembla que el curs començarà en les dates previstes i que ho farà de manera presencial, especialment en els casos d’educació infantil i primària. La tornada escolar, però, està plena d’incògnites, encara hi ha més dubtes que al final de l’estrany curs passat... i estem a pocs dies de la nici del nou curs. El que ha passat és que el nombre de contagis del maleït virus durant l’estiu està superant les previsions més pessimistes. 

Com que el risc zero no existeix, cal decidir quin risc es vol assumir i aquesta no és una decisió fàcil, tant més quan encara planen molts dubtes sobre aquesta malaltia. No podem evitar tenir la sensació de falta de criteris mínimament clars i de certa improvisació i això no facilita que la ciutadania assumeixi una responsabilitat que costa veure clarament en què ha de consistir. El tema escolar és especialment sensible per la importància de l’educació i pel paper social que compleixen els centres escolars; el que es decideixi sobre el funcionament de les escoles tindrà molta repercussió a la societat i influirà en els ànims col·lectius. Segur que tots desitgem que, tot i les evidents dificultats, s’encerti en les decisions.