dilluns, 22 d’octubre de 2012

FRACÀS ESCOLAR (Recull de premsa)

El Periódico digital:

INFORME DE LA UNESCO
Espanya encapçala el fracàs escolar a Europa
Un de cada tres espanyols de 15 a 24 anys va deixar els estudis abans d'acabar l'ensenyament secundari

Dimarts, 16 d'octubre del 2012
AGÈNCIES / París

Espanya és el primer país d'Europa en termes de fracàs escolar i de mala inserció laboral dels seus joves, segons les dades recollides per la Unesco en l'edició 2012 de l'estudi anual Educación para todos (EPT), publicat aquest dimarts.
Un de cada tres joves espanyols d'entre 15 i 24 anys van deixar els estudis abans d'acabar l'ensenyament secundari, davant la mitjana europea, que parla d'un de cada cinc, d'acord amb aquest estudi, que recull el progrés dels objectius educatius fixats a Dakar el 2010 i que té com a data límit de compliment  el 2015.
Pels responsables de l'informe, les xifres d'abandonament escolar a Espanya són "preocupants" tenint en compte que es tracta d'un país "durament castigat" per la crisi i on l'atur juvenil va superar el 50 % el març d'aquest any.
La falta de competències professionals dels joves europeus "els aboca a desaprofitar el seu potencial, els fa perdre oportunitats de feina i els impedeix ajudar els seus respectius països a tornar a la prosperitat", assenyala l'estudi, on s'assegura que, en temps de crisi, dotar-los d'eines és "més essencial que mai".

divendres, 12 d’octubre de 2012

DILEMES ARREL DE LA MOBILITZACIÓ DE L'ESTUDIANTAT UNIVERSITARI


Ahir, alguns estudiants universitaris van fer vaga. En el campus Mundet de la Universitat de Barcelona, potser pel tipus de titulacions que s'hi imparteixen (mestre, educació social, treball social, pedagogia...) sempre hi ha una gran resposta en aquest tipus de convocatòries. Encara recordem el final del passat curs, amb una vaga indefinida i amb tancaments, que van arribar a produir situacions molt tenses i una sensació de desànim de gran part del professorat i de molts estudiants.

 
En els moments que estem vivint, els i les estudiants poden i han d'estar preocupats per moltes coses, i entre elles pel rumb cap el que s'està conduint la Universitat.

 
Al professorat - que estem vivint la situació amb la mateixa preocupació- les vagues estudiantils ens posen davant d'un dilema:  per un costat, entenem que no es resignin, però, per un altre, ens preocupa com pot arribar a repercutir la no impartició de classes en la seva formació.

 
Potser la vaga -o, millor dit, una vaga perllongada com la que es va plantejar l'anterior curs- no sigui l'opció més adient ni pels interessos formatius dels propis estudiants ni per a les seves reivindicacions. Optar per dificultar el procés formatiu que correspon a l'ensenyament universitari no sol comportar adhesions i complicitats que, amb tota seguretat, afavoririen els seus objectius.

 
En tot cas, no és fàcil trobar com compaginar objectius diferents, tot i que aquests siguin en si mateixos molt lloables. Probablement es requereix un esforç especial d'imaginació, i això no és fàcil quan sovint existeixen concepcions i motivacions, per part d'alguns, que no sempre s'expliciten.

 
Coneixem molt bé, especialment els que ho vam viure en altres moments històrics, el difícil que resulta compaginar bones intencions en moviments d'aquestes característiques amb la realitat que, sovint, acaba donant-se. Un exemple en són els moviments assemblearis, on hi sol conviure la potencialitat de les assemblees per a construir acords en comú amb dinàmiques de grup que dificulten la construcció de consensos reals.

 
Tot i que no sigui fàcil, s'ha d'afrontar el repte de trobar estratègies que permetin compaginar la protesta contra unes polítiques que posen en greu perill el concepte d'Universitat pública amb la necessitat de potenciar que aquesta Universitat pugui complir amb una de les seves principals funcions socials: la de contribuir a la formació d'una ciutadania crítica i activa amb una alta preparació professional.

divendres, 5 d’octubre de 2012

ELS NI-NI

Editorial de la revista Aula de innovación educativa, 215, octubre 2012:


LOS NI-NI
 

La combinación de la crisis económica y del fracaso escolar de una parte importante de adolescentes ha dado lugar a un colectivo de jóvenes que no están trabajando ni estudiando; es decir, no tienen ninguna de las dos ocupaciones que se consideran básicas en nuestra sociedad.

Los datos son muy preocupantes: casi un 24% de jóvenes españoles entre 15 y 29 años ni estudian ni trabajan. Se trata de una población a la que se ha etiquetado como los ni-ni. Este porcentaje, notablemente superior al de los países de la OCDE (donde no llega al 16%), es muy preocupante.

La salida tradicional para quienes fracasaban en el sistema escolar era la incorporación temprana al mercado laboral y, a la vez, las posibilidades laborales servían a menudo de estímulo para dejar los estudios. Sin embargo, las dificultades actuales para encontrar trabajo han llevado a muchos jóvenes abandonados por el sistema educativo a encontrarse en un proceso de marginación social, puesto que la sociedad actual se estructura en gran parte sobre los pilares de la ocupación laboral y del conocimiento.

En sintonía con la situación anterior, se mantiene un alto porcentaje (cercano al 30%) de alumnado que no finaliza sus estudios secundarios. La deserción de las aulas se da en bachillerato y en formación profesional.

Con toda seguridad, las causas son diversas, pero urge buscar soluciones. Se trata de uno de los problemas más graves que tiene actualmente nuestro sistema educativo. Como sucede con todos los problemas complejos y sustantivos, la búsqueda de alternativas requiere de un buen diagnóstico de la situación, de estrategias que contemplen su complejidad y de consensos suficientes para remar todos en el mismo sentido o, como mínimo, para evitar hacerlo en sentidos contrapuestos.

Las alternativas dirigidas a mejorar la situación actual, además, deben plantearse desde la equidad. Desviar cuanto antes mejor a una parte del alumnado a la formación profesional y otras propuestas de semejantes características no parecen ni equitativas ni susceptibles de generar el suficiente consenso. Una selección demasiado temprana puede hacer más cómodas algunas situaciones en las aulas pero no es respetuosa con la diversidad y los distintos ritmos de maduración de los adolescentes.

La gravedad de la situación obliga a construir opciones para su mejora pero esta construcción requiere de tiempo. Las respuestas que buscan soluciones rápidas a problemas educativos no tienen excesiva viabilidad.

En estos momentos, parece que la situación de crisis económica, social y política, sirva de justificación para la toma de decisiones que pueden suponer un retroceso significativo en los logros del sistema educativo. Por otra parte, a menudo las políticas de imagen parecen anteponerse a las que realmente pretenden una mejora estructural del sistema.

La necesidad de obtener mejores puntuaciones en las pruebas internacionales y la de disminuir los porcentajes de fracaso escolar, en ningún caso deberían dar lugar a decisiones partidistas que no puedan generar suficientes adhesiones ni a decisiones que atenten contra lo mejor de nuestro sistema educativo. No todo se reduce a mejorar los resultados estrictamente académicos, especialmente si ello se hace a costa de ir “soltando lastre”.