dimarts, 25 de febrer de 2014

LA SETMANA D'UN PROFESSOR UNIVERSITARI

Començo aquesta secció al meu blog. El primer que he necessitat és un títol . Al final he optat per "la setmana d'un professor universitari" , descriptiu i directe. Quan ho rellegeixo m'adono que ser professor em defineix professionalment. No passa sempre així ja que no són pocs els professors que s'autoidentifiquen com a metges, historiadors, enginyers... en comptes de com a docents. En un estudi que fa anys el professor Fernández Pérez (1988) va realitzar sobre les característiques que defineixen una professió, assenyalava com una d'elles l'autopercepció del professional com a tal, així com un cert grau de satisfacció amb la tasca que realitza.

Imbernón ( 1994 ) assenyala que més que parlar de característiques d'una professió cal fer-ho de "cultura professional". La qüestió és: cultura professional de professor o de psicòleg o d'advocat ? Em sembla una qüestió rellevant perquè aquesta identificació crec que té moltes conseqüències i explica alguna cosa del que passa en la institució universitària.

Miro ara pel retrovisor els últims set dies. He compaginat la docència d'una assignatura d'educació social, la correcció i avaluació dels treballs realitzats per l'alumnat d'un màster, la preparació d'una sol · licitud per a una ajuda al desenvolupament de projectes de recerca, la participació en el consell de departament per escollir el director del mateix, la tutorització d'estudiants que estan realitzant el Treball de fi de grau, una connexió per Skype amb un doctorand colombià a qui li dirigeixo la tesi doctoral, la coordinació d'un llibre que estem acabant sobre avaluació contínua, la convocatòria del grup d'innovació docent que coordino, una reunió del grup d’investigació... No em queixo d'un excés de feina perquè no crec que un professor universitari que gaudeix com jo pugui fer-ho però potser la dispersió i simultaneïtat de fronts oberts siguin una mica excessives .


Tinc la sensació que estic permanentment saltant d'una cosa a una altra, amb el risc que les urgències eclipsin una mica el que és més important. I a sobre encara em dedico a escriure en aquest blog.

 
Referencies:
FERNÁNDEZ PÉREZ, M. (1988) La profesionalización del docente. Madrid: Escuela Española.
IMBERNÓN, F.  (1994) La formación y el desarrollo profesional del profesorado. Barcelona: Graó.

dimecres, 19 de febrer de 2014

EXPECTATIVES I APRENENTAGE

A la Universitat, ja estem immersos en les classes del segon semestre. Els primers dies, amb els estudiants del meu grup, hem treballat sobre les seves expectatives i sobre el concepte i la incidència de les expectatives en els processos d’aprenentatge. Hem parlat de l’efecte Pigmalió, de la profecia de l’autorealització (el que esperem que passi, acabarà passant), de com influeixen les expectatives de l’educador o educadora, dels estereotips i els prejudicis i del paper central de les expectatives en la motivació. Sovint, quan en la relació educativa detectem falta d’interès, de motivació, desgana… el que hi ha darrera és un problema de falta d’expectatives positives, de confiança en les possibilitats.

Quan es dóna aquesta situació, especialment en l’ensenyament bàsic, ens trobem en una cruïlla, si volem ajudar l’alumnat en el seu procés d’aprenentatge. Les expectatives les anem construint a partir de la nostra història personal i aquesta història, en una part significativa, es desenvolupa en situacions de relació educativa més o menys formals. Com contribuir a que els educands millorin les seves expectatives? Respondre aquesta pregunta comporta plantejar-se qüestions relacionades amb els objectius i els continguts d’aprenentatge, les estratègies metodològiques, l’avaluació i l’atenció a la diversitat, com a mínim. Quasi res. Com que la realitat és sistèmica i tot està connectat no existeixen alternatives simples. Totes són complexes. La qüestió és si el tema de les expectatives és suficientment determinant per ser un dels eixos sobre els que articular una  reflexió sobre la nostra pràctica. Jo crec que sí que ho és.

dimarts, 11 de febrer de 2014

ARREL D’UNES DADES SOBRE LA DISTRIBUCIÓ DE LA RIQUESA


Fa pocs dies, la premsa es va fer ressò de l’informe presentat per Oxfam sobre la desigualtat al món. Les dades són esgarrifoses: 85 persones són tan riques com la meitat més pobre del planeta. Dit d’una altra manera: quasi la meitat de la riquesa del món està en mans de l’1% de la població. El mateix informe diu que és un nivell de desigualtat sense precedents que amenaça “perpetuar les diferències entre rics i pobres fins a fer-les irreversibles”.

El món el construïm entre tots i totes, cadascú amb un nivell d’incidència determinat. Els que ens dediquem a l’educació no tenim les possibilitats d’alguns polítics ni, molt menys, dels poders a l’ombra. Tot i així, l’educació pot contribuir a que les coses segueixin d'aquesta manera o puguin canviar. Com educadors i educadores ens trobem en una posició en que podem incidir. Quan diem que per educar cal reflexionar sobre quin model de persona i quin model de societat són els nostres referents –perquè no pot existir l’educació neutra- i quan ens plantegem què i com hem d’ensenyar en coherència amb els models assumits, és quan ens adonem que les opcions educatives són també polítiques. Ho són en el sentit que fan referència a la convivència, al bé comú i a la participació ciutadana.