A la Universitat,
ja estem immersos en les classes del segon semestre. Els primers dies, amb els
estudiants del meu grup, hem treballat sobre les seves expectatives i sobre el
concepte i la incidència de les expectatives en els processos d’aprenentatge.
Hem parlat de l’efecte Pigmalió, de la profecia de l’autorealització (el que esperem
que passi, acabarà passant), de com influeixen les expectatives de l’educador o
educadora, dels estereotips i els prejudicis i del paper central de les
expectatives en la motivació. Sovint, quan en la relació educativa detectem
falta d’interès, de motivació, desgana… el que hi ha darrera és un problema de
falta d’expectatives positives, de confiança en les possibilitats.
Quan es dóna aquesta situació, especialment en l’ensenyament bàsic, ens
trobem en una cruïlla, si volem ajudar l’alumnat en el seu procés
d’aprenentatge. Les expectatives les anem construint a partir de la nostra
història personal i aquesta història, en una part significativa, es desenvolupa
en situacions de relació educativa més o menys formals. Com contribuir a que
els educands millorin les seves expectatives? Respondre aquesta pregunta
comporta plantejar-se qüestions relacionades amb els objectius i els continguts
d’aprenentatge, les estratègies metodològiques, l’avaluació i l’atenció a la
diversitat, com a mínim. Quasi res. Com que la realitat és sistèmica i tot està
connectat no existeixen alternatives simples. Totes són complexes. La qüestió
és si el tema de les expectatives és suficientment determinant per ser un dels
eixos sobre els que articular una reflexió sobre la nostra pràctica. Jo crec que
sí que ho és.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada