dimecres, 31 de maig de 2017

EL SECRET DE LES COMUNICACIONS



El dilema entre més seguretat o més llibertat de les persones està a l’ordre del dia i tot sembla indicar que el pèndol cada cop es decanta més cap a la seguretat. Atemptats com el de fa pocs dies a Manchester reforcen aquesta tendència. No fa pas gaire (una mica sí, perquè no dono l’abast de comentar notícies que em semblen interessants) els ministres d’Interior de França i Alemanya van reclamar a la Unió Europea que les empreses d’Internet que gestionen aplicacions de missatgeria mòbil (Whatsapp, Facebook, Messenger, Telegram...) estiguin obligades a proporcionar el contingut d’una conversa o permetre la intercepció de les comunicacions encriptades quan ho demani un jutge. Les operadores de telefonia ja n’estan d’obligades. La policia es queixa perquè el sistema per registrar comunicacions no serveix amb les app de missatgeria perquè la comunicació està encriptada. Actualment, l’Exèrcit Islàmic recorre a xarxes socials per captar adeptes i comunicar-se amb els seus membres i cap de les empreses que gestionen Internet té la seva seu principal en l’espai de la Unió Europea; per tant, les lleis que obliguen a les empreses de telefonia nacional a col·laborar amb la justícia no són aplicables a aquelles empreses. 

Els dilemes ho són perquè no és gens fàcil optar per una o altra possibilitat. En casos com el comentat, el dilema que es genera és de fons i, segons com es resolgui, es configurarà un model de societat o un altra. Els espais educatius han de ser un bon lloc per plantejar-se dilemes com aquests perquè desenvolupar un esperit crític i la capacitat de reflexionar sobre qüestions tan importants és el que pot afavorir que l’educació ajudi a millorar la societat.

dimecres, 24 de maig de 2017

UNA PART DE LA POBLACIÓ CADA VEGADA ESTÀ MÉS EXCLOSA




Fa uns anys vaig llegir alguns textos que parlàvem de que ens encaminàvem cap a la societat dels dos terços: un terç de persones que es podran permetre luxes (apareixeran empreses dedicades a servir-les, com per exemple les que els portaran l'esmorzar a casa), un terç que treballaran en feines inestables i un terç de "pobres" que anirà quedant al marge de la vida social. Tot i que sembla que vivim en una societat on és possible "ascendir en l'escala social" la realitat -llegia aleshores- serà que cadascun dels tres terços s'anirà estancant i no serà tan fàcil la mobilitat social.
 
Eren uns textos profètics perquè reflectien ben bé com s'està constituint la societat actual: els pobres cada vegada són més pobres. La pobresa extrema representa avui al voltant del 10% de la població de Catalunya i el percentatge va en augment. Es tracta de famílies amb ingressos inferiors al 40% de la renda mitjana. En les condicions actuals del mercat laboral, tenir una feina ja no garanteix poder sortir de la pobresa. Proliferen els contractes de setembre a juliol, els contractes per mesos i, fins i tot, per dies. Un percentatge molt alt dels desocupats porten més de dos anys a l'atur i han esgotat les prestacions. A Catalunya, s'acaba d'arribar a un acord per garantir una renda mínima, en casos com aquests, però això no fa que la situació no sigui prou greu. Per cert, que se n'ha fet d'allò que s'anomenava "dret al treball"?... i ja no diguem del dret a un treball mínimament digne.

dimecres, 17 de maig de 2017

UN PROJECTE INTEDISCIPLINAR



A la Universitat fem docència, gestió i recerca. En aquest darrer àmbit, estem desenvolupant dos projectes que em semblen molt interessants. Un d'ells, consisteix en treballar un mateix cas a cinc classes de cinc titulacions diferents: mestre, pedagogia, educació social, psicologia i psicopedagogia. Aquestes titulacions formen a futurs professionals que poden intervenir a l'escola i que haurien d'haver aprés a treballar interdisciplinàriament entre ells. I d'això precisament va el projecte: volem estudiar quines són les microcompetències que els ajudarien a aprendre a treballar d'aquesta manera.

Primer, a cada classe, s'analitza el cas (una situació problemàtica en una classe d'educació primària) i s'elabora un document amb l'anàlisi i propostes d'acció que es penja a un campus compartit amb els estudiants de les altres titulacions, que al seu torn han de penjar els seus respectius documents. Aleshores, s'obre un període per debatre en un fòrum (per grups interdisciplinaris) els documents i mirar de consensuar una anàlisi i propostes d'acció. Finalment, en una sessió presencial (amb els estudiants que hi poden assistir) i cadascú amb el bagatge del debat al fòrum, s'intenta consensuar una acció (en petit grup multidicsiplinar) per donar resposta a la situació plantejada en el cas. En paral·lel, es passen qüestionaris als estudiants al llarg del procés, es recullen relats del professorat i informes de les diferents fases del projecte per tal d'esbrinar quines serien les microcompetències per millorar (o per introduir, potser) el treball en equip interdisciplinari a la formació universitària. Estem en ple desenvolupament del projecte, a veure què en traurem.

dimecres, 10 de maig de 2017

EDUCAR PER A UNA SOCIETAT FUTURA QUE DESCONEIXEM COM SERÀ



Tot i que això de la prospectiva no sempre és fiable, es diu que 3 de cada 4 de les professions actuals no existiran d’aquí uns anys. És dubtós si el percentatge serà aquest però molt probablement anirà per aquí. Als supermercats s’aplicaran sistemes automàtics de cobrament, els trens es conduiran sense conductor, la gestió bancària serà cada cop més online... En canvi apareixeran professions noves, relacionades amb les tecnologies (experts en anàlisi de macro-dades en temps real, vigilants del món digital...), especialistes en millorar la qualitat de vida de persones amb malalties com l’Alzheimer o diabetis atenent a que cada vegada es viurà més anys o especialistes en mercats internacionals, entre altres.  

No sé si a l’educació ens ho acabem de creure. Sovint sembla que encara estiguem formant per a un món estàtic, ple de seguretats, on és molt important assolir uns coneixements molt específics. És clar que potser el que passa és que educar pel canvi, per l’adaptació creativa a nous reptes i per un món que no sabem com serà és molt més difícil. Significa trencar amb certs hàbits i posar en dubte moltes seguretats. Voler veure (sí, voler-ho) que hem de preparar per a una realitat desconeguda i que aprendre a aprendre és més que un eslògan ens demana certa valentia. Per sortir de la “nostra zona de confort” s’ha de ser una mica valent perquè s’ha d’assumir que ens trobarem amb dubtes i inseguretats. Per poder donar el pas cap aquestes inseguretats primer hem de ser conscients de que la seguretat actual és una falsa seguretat.