La nostra vida es nodreix
d'experiències noves però també del retrobament periòdic amb vivències que
troben el seu ple sentit en el fet que es repeteixen. Les festes nadalenques
són una d'elles. La seva repetició anual ens permet esperar-les, uns amb
millors expectatives que altres. Amb Nadal tanquem un cicle y potser ens
adonem de que, en la majoria d'ocasions, la nostra vida avança de cercle en
cercle.
Ni tot el món viu aquestes festes
positivament ni, lamentablement, tots les podem gaudir amb igual intensitat.
M'agradaria ser capaç de transmetre el meu desig de felicitat als lectors i
lectores d'aquest blog. M'agradaria que no fossin paraules buides. M'agradaria
que aquest desig fos compartit per moltes persones i que això ens proporcionés
energia que conduís a anar construint una societat millor. No és fàcil, però
m'agradaria.
Bones festes i a veure si tenim sort
amb el proper any.
L'educació a Finlàndia s'ha
convertit en una referència habitual quan es parla de millorar l'educació a
Espanya i a Catalunya. Ara sembla ser que aquell país ha decidit abandonar
l'ensenyament de la cal·ligrafia tradicional i substituir-la per la
cal·ligrafia amb lletra de pal i per l'escriptura amb l'ordinador, tot i que el
professorat tindrà potestat per mantenir l'ensenyament de la cal·ligrafia
tradicional. El temps escolar és limitat i s'opta per substituir el dedicat a
l'aprenentatge de l'escriptura amb lletra lligada per un tipus d'escriptura més
fàcil d'aprendre i per l'adequació a uns temps on majoritàriament es fa servir
l'ordinador, la tauleta o el mòbil per comunicar-se per escrit.
La decisió suposa adaptar-se a una
societat en la qual les tecnologies són preeminents però, al meu entendre,
escriure a mà proporciona una sensació diferent que fer-ho a màquina (tenint en
compte la relació entre pensament i llenguatge això no és anecdòtic) i
afavoreix una escriptura més reflexiva, més íntima, menys mecànica. El ritme
més lent ens permet fer més propi allò que escrivim, anar-ho construint pas a
pas. Evidentment, pels correus i per tasques més o menys burocràtiques
l'ordinador suposa un gran avenç. Per a lesnotes més personals i per observacions i reflexions segueixo fent servir
la ploma estilogràfica o el llapis, segons els casos.
El debat està servit perquè si
alguna cosa es mou en l'educació finesa, quelcom es mourà en els nostres debats
educatius.
Les causes del fracàs escolar són múltiples. Abans
de la crisi actual, s’explicava que molt alumnat que no trobava suficient
satisfacció en la institució escolar, optava – així que l’edat ho permetia- per
posar-se a treballar, abandonant els estudis. La retribució immediata que li
proporcionava la feina era molt més gratificant que l’escola. Ara les coses han
canviat perquè no és fàcil trobar feina, però això no significa que l’opció de
perllongar els estudis estigui motivant suficientment als majors de 16 anys.
Actualment trobem estudiants cada cop més formats
(avui dia, cursar un o dos màsters després de la formació de grau ha esdevingut
quasi una necessitat) però, a la vegada, es percep a l’ambient un cert desànim:
els estudis i els títols ja no semblen garantir una opció de futur. Com a mal
menor, caldrà anar a cercar possibilitats en altres països. De vegades, dóna la
sensació que alguns estudiants són en el sistema educatiu perquè no tenen una
opció millor, una mica per inèrcia. L’altre dia comentava amb una professora
que pots trobar-te estudiants que no es presenten a un examen o a una activitat
important pel curs perquè aquell dia estan treballant i no volen arriscar-se a
perdre la feina. Abans, probablement, els hauries dit: has de prendre una opció.
Però tal com estan les coses, potser haurem de fer alguns replantejaments sobre
la manera d’ensenyar.
El passat 20 de novembre, 25è
aniversari de la Convenció sobre els Drets de la Infància, es va constituir el
Consell Nacional de la Infància i l'Adolescència de Catalunya (CNIAC). Es
tracta d'un òrgan consultiu i participatiu que haurà de fer propostes i opinar
sobre polítiques que afecten a infants i a adolescents. Impulsat pel
Departament de Benestar i Família de la Generalitat, amb el suport de grups de
recerca de la Facultat d'Educació de la Universitat de Barcelona, el CNIAC està
constituït per 43 membres, entre 8 i 17 anys. La iniciativa suposa un pas més
respecte dels consells d'infància que tenen 23 municipis catalans.
La participació que es pretén és una
idea més que lloable que entronca amb la filosofia de moviments com la ciutat dels nens que té en l'italià
Tonucci un dels seus referents. Es pretén considerar aquesta part de la
població i donar-li la paraula, a la vegada que es desenvolupa un model de
participació ciutadana. Només hi veig un risc: que a l'hora de la veritat el
CNIAC esdevingui més una política d'imatge que una veritable participació. Em
sembla un risc gens menyspreable perquè s'estaria manipulant aquests nens i
adolescents. El pas donat és rellevant però cal acompanyar-lo d'un esforç per anar
construint el canvi de mentalitat que comporta la iniciativa; per creure de
veritat que cal escoltar les seves veus i tenir-les en compte. S'ha donat el
pas formal, a veure si també es dóna el pas de fons.
Comparteixo la preocupació
manifestada en alguns articles apareguts recentment a la premsa per una evolució
social que ens està portant als pitjors auguris de 1984, la famosa i visionària novel·la de George Orwell. La
privacitat i la intimitat cada cop són menors i les tecnologies de la
informació i la comunicació, que sens dubte han suposat moltes coses positives,
han contribuït molt notablement a aguditzar aquesta situació. Al meu entendre,
el més greu és que dóna la sensació que una part molt significativa de la
població no només es resigna a perdre un espai propi allunyat de les mirades
alienes, sinó que hi contribueix, més o menys conscientment.
El que està succeint no és un
fenomen menor. És per això, que m'ha semblat rellevant que s'hagi produït un
moviment social que ha portat a WhatsApp a fer marxa endarrere en el control de
lectura instal·lat en la seva darrera versió, que fa que els usuaris sàpiguen
quan un missatge ha estat llegit. Aquesta reacció que, per una vegada,
disminueix el control social sobre les nostres accions més personals, és
important perquè estem parlant d'una eina utilitzada per 450 milions de
persones (23 milions a l'Estat Espanyol). Em sembla difícil que la tendència a
la "socialització extrema" a la que estem assistint tingui tornada
endarrere però, en tot cas, el que ha passat aporta un bri d'esperança.
El passat 7 de novembre vam saber que Colita
renunciava al premi Nacional de Fotografia per la política desenvolupada pel
Ministeri d’Educació, Cultura i Esports, que com és sabut té al front el
ministre Wert. En la seva carta de renúncia, la fotògrafa deia que “La
situación de la cultura y la educación en España, cómo expresarlo, es de pena,
vergüenza y dolor de corazón” i que “Así, pues, de momento, sr. Wert, no me
apetece salir con vd. en la foto”.
Pocs dies abans, el 30 d’octubre, vam conèixer que
Jordi Savall no acceptava el premi Nacional de Música, en la modalitat
d’interpretació, concedit pel mateix ministeri, donat que la distinció
procedeix d’una institució que és responsable del “dramático desinterés y de la
grave incompetencia en la defensa y la promoción del arte y de sus
creadores”.
No recordo on vaig llegir que, a aquest pas, el
ministre serà recordat com Wert el rebutjat. Potser Wert pugui pensar que
alguna cosa està passant amb la seva política tot i que, pel que sabem d’ell,
no sembla probable. Aparenta molta seguretat en les seves decisions i no dóna
la sensació d’importar-li gaire el que pensin els que no pensen com ell…
almenys, mentre al Partit Popular no se li acabi la majoria absoluta, el que
sembla estar a la volta de la cantonada.
Arrel d'una conferència
sobre educació social i discapacitat, a classe vam estar parlant sobre
diversitat, normalitat i equitat. No és una qüestió només teòrica, donat que té
moltes implicacions en el moment de dissenyar i portar a terme accions
educatives. Conceptualitzar i posicionar-nos sobre aquestes qüestions és clau
per a la intervenció educativa. Per la seva transversalitat, afecta el conjunt
de les decisions educatives.
Sovint, quan es
parla de diversitat es fa un reduccionisme al referir aquest concepte només al tema de la discapacitat o de les necessitats
educatives especials. La diversitat de les persones (i de les situacions) és
una qüestió general, que ens afecta a tots i a totes. Per tant, atendre la
diversitat no significa només atendre una part d'aquesta diversitat. Per
exemple, es conegut que l'alumnat amb determinats estils cognitius o el que viu
en determinats contextos té més facilitats en la institució escolar que altres
alumnes. Per altra part, atendre la diversitat pot tenir un risc: generar
situacions no equitatives en oferir possibilitats d'aprenentatge diferents de
manera que algunes persones puguin progressar més que altres.
És una qüestió
molt complexa però, a la vegada, de gran transcendència. Al voltant de
l'atenció a la diversitat hi ha aspectes tècnics però la tècnica sempre ha
d'estar al servei d'unes intencions que, al seu torn, necessàriament es
fonamenten en concepcions de fons. El que no seria de rebut és no reflexionar
sobre això i no fer un esforç per construir criteris sobre com afrontar-ho
educativament, donat que correríem el risc de deixar-nos portar per concepcions
culturalment predominants però que no per això significa que ens hagin de
semblar correctes, si reflexionem sobre elles.
En el darrer
número de la revista Aula de innovación
educativa (número 235, octubre 2014) es recull un estudi de l'Atlas de l'Alfabetització de la UNESCO
que posa de manifest que 781 milions de persones adultes són analfabetes i que
el 64% d'elles són dones. Entre l'analfabetisme juvenil (15 a 24 anys), el
percentatge arriba al 77%. El Diario de
la educación, per la seva part, recull que a Espanya hi ha 724.000 persones
analfabetes, de les que un 69% són dones.
Aquestes dades
són preocupants perquè la situació no sembla millorar massa, al llarg del
temps. L'UNESCO considera que l'educació de les nenes és fonamental per a la
millora laboral i per sortir de la pobresa. També ho és per millorar les
condicions de salut, de les pròpies dones i la dels seus fills i filles.
Sovint ens
tanquem massa en el nostre microcontext i no som suficientment conscients de
problemes greus, com el de l'analfabetisme i la seva especial incidència en la
població femenina. Fer visibles aquests fets és també una tasca educativa.
El coneixement quotidià o vulgar
(sense cap sentit pejoratiu) és el que tenim les persones com a fruit de les
nostres experiències en la vida de cada dia. Aquest no és el coneixement que
s'hauria d'aprendre en les institucions educatives. Tampoc podem pretendre que
s'adquireixi coneixement científic. Ja fa bastants anys, el professor Ángel
Pérez Gómez etiquetava el coneixement que s'ensenya en el sistema educatiu com coneixement acadèmic.
Aquest tipus de coneixement és sistemàtic
i complex, no anecdòtic. És el coneixement que ens ajuda a analitzar els fets,
a elaborar conceptes, a emetre judicis argumentats i fonamentats. A les meves
classes a la Universitat, constato que no és fàcil adquirir-lo. No ho és, entre
altres raons, perquè sovint els i les estudiants - també nosaltres, sens dubte-
tenen tendència a emetre judicis i a establir conclusions a partir de
prejudicis i preconcepcions. Vivim en una societat on ràpidament etiquetem i
classifiquem.
Per adquirir coneixement acadèmic es
requereix una mentalitat oberta i, fins i tot, un esforç conscient per trobar
l'imprevist. Com deia el presocràtic Heràclit, si no esperes l'inesperat, no ho trobaràs. El coneixement acadèmic
demanda estar predisposat a buscar informació, intentant que els nostres preconceptes
no ens facin interpretar-la malament o ens portin a conclusions precipitades;
saber escoltar; analitzar amb rigor i amb la consciència de que la realitat és
complexa i no és acceptable forçar la seva simplificació. És a partir d'aquest procés
obert, sistemàtic i rigorós, que hauríem d'elaborar els nostres judicis. No és
gens fàcil, però construir coneixement en la institució escolar no crec que
pugui entendre's d'una altra manera.
A Catalunya estem vivint moments
convulsos. Ens trobem en una cruïlla en la que topa la demanda popular i de la
majoria del parlament català de que ciutadans i ciutadanes puguem opinar sobre
el futur de Catalunya contra la resistència del govern espanyol i d'una part
minoritària de la població catalana a que es pugui manifestar aquesta opinió a
les urnes.
La situació actual, altament
complexa, pot evolucionar de maneres diverses però no sembla que pugui
resoldre's sense que, finalment, la ciutadania catalana pugui expressar-se a
les urnes. Som molts els que creiem que el govern espanyol està demostrant
miopia amb un tancament absolut que està afavorint l'increment del sentiment
independentista.
Entenc, tot i que no ho comparteixo,
que consultar al poble sobre determinades qüestions pot resultar per alguns poc
-o gens- agradable. La meva opinió és clara: no puc admetre que aquest procés
no acabi amb la manifestació de l'opinió a les urnes. Crec que a Catalunya som
una majoria àmplia els que no ho podem acceptar.
L'altre dia vàrem recollir aquesta
publicitat davant de la Facultat de Psicologia:
Les acadèmies que ofereixen a
l'estudiantat aprendre a aprovar, seguint estrictament el temari de determinada
assignatura que s'imparteix en un centre universitari, és quelcom molt habitual
en els estudis de ciències. Es tracta d'un ensenyament paral·lel que
probablement resulti molt lucratiu per a les acadèmies que s'hi dediquen. Per a
un nombre important d'estudiants són una bona oportunitat per "treure's"
una assignatura.
Els estudiants han de buscar fora
per aprendre o, almenys, per aprendre a aprovar. Si aquestes acadèmies es
mantenen és, potser, perquè la Universitat no és capaç de preocupar-se realment
per l'aprenentatge del seu estudiantat. El fet que aquesta pràctica vingui de
lluny no hauria de ser un obstacle perquè el professorat i els gestors
universitaris pensem en el que està passant i en com podríem contribuir a
millorar un problema del qual les acadèmies en són el símptoma.
El passat 25 de setembre es va publicar en el Diari Oficial de la
Generalitat de Catalunya l'ordre de creació de la Facultat d'Educació de la
Universitat de Barcelona. Ja tenim Facultat nova, resultat de la fusió de les
facultats de Pedagogia i de Formació del Professorat.
La noticia ha arribat quan encara tenim alguns professors que no han
signat el seu contracte el que fa que hi hagi classes que no s'estan impartint.
Aquesta situació és una petita mostra del greu problema amb el que neix aquesta
Facultat: el percentatge de professorat estable és molt baix i no sembla de
rebut que la Facultat d'Educació s'hagi de sustentar, en gran part, amb
professorat associat. Per altra part, la continuïtat d'alguns docents que han
acabat el seu període de professorat lector està a l'aire. I tot això quan ja
fa dies que el curs ha començat.
El naixement de la Facultat hauria de ser motiu de goig però quan la
situació docent és tan preocupant es fa difícil estar feliços com deuríem
estar-ho. El professorat és essencial
per tal que la Facultat arribi a ser un centre de qualitat docent i
investigadora i aquí tenim gravíssims problemes deguts a les duríssimes
restriccions en aquest capítol. Existeix la sensació generalitzada de que, en
aquestes condicions, el present és difícil i el futur més que incert. Ho és per
raons objectives però també per la sensació de desànim que sovint s'escampa
entre el professorat. Comencem amb mal peu.
Airbnb, empresa que des d'Estats Units
comercialitza allotjaments particulars com oferta turística, ha estat multada
per la Generalitat de Catalunya per comercialitzar una oferta il·legal. Aquesta
notícia se suma a la polèmica provocada per Uber,
una firma de taxis particulars que opera també per Internet.
La col·laboració entre internautes quan es tracta
d'adquirir serveis turístics i les vendes directes semblen un fenomen sense
aturador que xoca amb la legalitat vigent. El tema és complex i planteja alguns
dilemes. El cert és que fàcilment s'evoluciona de l'intercanvi de béns entre
particulars a plataformes de comercialització entre persones.
Es tracta d'una qüestió actual que, com el tema dels
drets d'autor a Internet per exemple, suscita opinions contraposades. Al
voltant d'aquests temes es plantegen les possibilitats de les tecnologies,
l'ordenament social, el desenvolupament d'accions comunitàries i realitats
emergents que posen d'evidència el canvi permanent a la nostra societat, amb
les seves conseqüents crisis.
Crec que tot això s'hauria de tractar en els processos
formatius. Són qüestions molt rellevants, presents en la realitat quotidiana
d'educands i educandes i que requereixen de pensament profund. El debat és a la
societat. Les institucions educatives no haurien de restar al marge d'allò que
succeeix en l'entorn, especialment quan es tracta de qüestions que estan
reconfigurant la societat.
Ara que comença
un nou curs, m'ha arribat un article publicat en el The New York Times, a principis d'estiu, sobre un estudi que
reflecteix que una part important del professorat d'educació secundària europeu
i dels Estats Units sent la seva tasca com a mal valorada per la societat, a
diferència del que passa en alguns països asiàtics. Aquesta sensació no
significa que el professorat no se senti satisfet amb la seva professió. Què
està passant perquè una professió altament vocacional tingui una percepció
d'escàs reconeixement social? Alguna cosa no estem fent bé com a societat.
L'estudi recull altres coses interessants.
Per cert, gràcies
per haver-me fet arribar el text, Agnès.
La contra de La Vanguardia sovint
porta entrevistes interessants. La del passat 27 d'agost a Milad Doueihi,
"crític de la transhumanització digital", n'és una mostra. Diu coses
com aquestes:
"El nostre
entorn està totalment modificat per la tecnologia, i això també ha canviat la
percepció que tenim de nosaltres mateixos".
"Avui estem
convergint amb la intel·ligència artificial i cada vegada ens costa més de
distingir la nostra ment de les seves pròtesis: el GPS, els smartphones i tota mena d'ordinadors..."
"Les
màquines s'estan independitzant de nosaltres i cada vegada interactuen més
entre elles sense la nostra mediació, de manera que adquireixen la seva pròpia
intel·ligència i certa autonomia".
"L'últim
absolut és el cos. I ens demanen que ens dissolguem en la màquina i sentim i
pensem amb ella".
"De moment
encara tenim les biblioteques, les hemeroteques i les discoteques i videoteques
analògiques, però, poc a poc, tots els nostres testimonis del passat aniran
sent digitalitzats i gestionats per intel·ligència artificial".
"Google és
el déu amagat dels nostres dies, i la seva pretensió de digitalitzar totes les
biblioteques del planeta em sembla perillosa".
"Avui Geogle
ja gestiona la memòria i l'oblit (...). Els arxius d'avui, si continuem així,
acabaran convertits en el lloc on les coses ja no hi són ni en el record, i les
que hi hagi només seran en un núvol que no gestionarem nosaltres. I això és
perillosíssim".
El que diu
Doueihi no és pas ciència ficció. Tot sembla indicar que anem cap aquí. L'altra
dia parlava amb el meu fill sobre si acabarem tenint implantats en el nostre
cos els estris tecnològics però, potser, la diferència no seria tanta perquè
moltes persones estan fermament enganxades a aquests estris, com podem
constatar mirant al nostre voltant... o potser a nosaltres mateixos.
Som molts els que
ens regim més per l'any acadèmic (de setembre a agost) que pel natural o bé
combinem les dues concepcions d'any. Això comporta que, tal com succeeix quan
comença gener, en iniciar-se setembre tornem a fer-nos aquells bons propòsits
tan difícils de complir. Pels qui no estimem excessivament l'exercici físic pot
ser una bona notícia (La Vanguardia, 26 d'agost de 2014) els resultats d'un
estudi de la Universitat de Queensland (Austràlia) i de la Universitat Estatal
de Louisiana (Estats Units), publicats en la revista Mayo Clinical Proceding,
que conclouen que "fer exercici millora la salut, però els seus beneficis
tenen un límit. I aquest límit són cinc hores d'esforç intens a la
setmana" o 50 quilòmetres corrent en aquest mateix període (sembla ser que
seria equivalent a 75 quilòmetres caminant). A partir d'aquí la salut no
millorarà de manera significativa.
Una altra dada
interessant, que s'assenyala en el mateix article, és que l'activitat física
recomanada per al conjunt de la població és de 150 minuts d'exercici moderat o
de 75 minuts d'exercici intens, a la setmana.
No sembla
excessiu... com a mínim per aquesta època de bons propòsits.
Setembre: acabades les vacances d'estiu, comença un nou curs. Caldrà
adaptar-se de nou als horaris laborals, a les tensions del treball i a tornar a
trobar satisfacció en les nostres tasques professionals. Com si volgués fer més
fàcil aquest procés, aquest mes ens proporciona generalment un temps agradable
i l'alegria de les festes majors de ciutats, barris i pobles. És com si es resistís
a deixar endarrere els plaers de l'estiu.
Ara recordem les nostres vacances, millors per a uns, no tan afortunades
per a altres. Jo he passat nou diesen
el sud-oest de Suïssa, amb els seus paisatges meravellosos per aquells que
gaudim amb la muntanya, i en una escapada a Torino, la ciutat dels carrers
porticats amb el seu característic estil. La resta de l'estiu: uns dies a Oslo,
on tenim als nostres fills treballant, i a cavall entre Barcelona i un poblet
de l'oest de Catalunya, on vanéixer la meva
esposa. Tot això amb una climatologia molt agradable.
No passaran gaire dies -en realitat en passaran molt pocs- abans de
trobar-nos immergits en una nova realitat que farà que aquests dies de vacances
cada vegada semblin més llunyans. En el meu cas, la setmana es presenta amb
reavaluació, reunió de l'equip docent, revisió dels treballs de fi de grau i de
fi de màster, reunió d'un projecte de col·laboració amb Llatinoamèrica i del
grup d'innovació docent... Sí, efectivament, entrarem ràpidament en matèria.
Per a mi, aquest juliol està sent molt complicat: comissions diverses de
treballs de fi de grau i de màster, diverses reunions del claustre, tancament
de les correccions i de les avaluacions, reunions, una jornada de docència, el
congrés de docència universitària (CIDUI), preparació d'un projecte de
col·laboració amb Llatinoamèrica i, per acabar-ho de brodar: diversos tribunals
de places de professorat, alguns (un el presideixo) la darrera setmana de
juliol. Això sí que és apurar i a fe que comença a costar una mica.
Però les vacances arribaran, ja s'apropen. Per aquest blog, ja són aquí.
Sort que té.
70.000 estudiants catalans hauran de fer serveis
comunitaris per passar l'ESO
Joves de 15 i 16 anys hauran de dedicar
almenys 10 hores en un curs al voluntariat
MARÍA JESÚS IBAÑEZ / Barcelona
Uns 70.000
estudiants catalans de 15
i 16 anys, alumnes de 1.108
instituts catalans, hauran de fer un mínim de 10 hores de serveis a la comunitat, com a matèria
obligatòria per obtenir
el títol d'ESO. Aquest
és l'objectiu plantejat per d'aquí cinc anys per la Conselleria d'Ensenyament, que aquest dimecres
ha presentat un ambiciós pla perquè "els estudiants experimentin i protagonitzin,
al llarg de la seva trajectòria escolar, accions de compromís cívic, aprenguin
l'exercici actiu de la ciutadania i posin en joc els seus coneixements i les
seves capacitats al servei de la comunitat", ha dit la titular d'aquest
departament, Irene Rigau.
Després de dos cursos en què el voluntariat social
s'ha aplicat com a experiència pilot en
un centenar d'instituts, el setembre vinent aquesta activitat ja serà
obligatòria en un total de 152 centres (amb uns 5.000 estudiants implicats).
Paral·lelament, Ensenyament començarà a impartir formació als professors de 180
instituts perquè, ja el 2015-2016, vagin incorporant-se al programa. La
pràctica l'avaluaran les oenagés a les quals vagin els joves com a col·laboradors.
"Els professors designats podran decidir, en
col·laboració amb els seus alumnes, en quins projectes de cooperació volen treballar.
Prèviament, a l'aula s'analitzaran les necessitats i el context d'aquesta
activitat, les causes i com es pot abordar el voluntariat", ha explicat
Meritxell Ruiz, directora general d'Atenció
a les Famílies i la
Comunitat Educativa. Durant els dos anys de pla pilot, un 31% de les
iniciatives s'han dedicat a l'intercanvi generacional i un 26% a
l'acompanyament i suport a l'escolarització, ha afegit Ruiz. "I s'ha
treballat des de disciplines tan diferents com les llengües, les ciències
socials, la tecnologia, la plàstica o fins i tot el llatí", ha destacat.
El propòsit, ha subratllat per la seva banda Rigau,
"no és incorporar una assignatura
maria al currículum de secundària, ni fer que tots els alumnes
siguin nois escortes, sinó que adquireixin, en un moment en què els joves fixen
l'escala de valors que
els guiarà quan siguin adults, nocions com el respecte, l'esforç o el treball
en equip".
En el màster Investigació i
canvi educatiu que hem iniciat aquest curs en la meva Universitat hem plantejat
una novetat en el Treball de fi de màster. Ens preocupava que la presentació
d'aquests treballs només fos un examen i que no tinguéssim l'oportunitat de
realitzar un intercanvi que pogués enriquir als seus autors i a altres
estudiants i al professorat. Després de donar-li algunes voltes, vàrem decidir
posar en marxa una sessió amb aquestes finalitats.
Ahir vaig moderar la primera
sessió d'aquesta experiència. Es va tractar de que, durant el matí, quatre
estudiants esposessin durant 15 minuts el seu treball (abans ens havien enviat
un resum de com a màxim tres pàgines). Després de la presentació de cada
treball, va intervenir el tutor o tutora. El moderador va apuntar algunes
qüestions possibles pel debat i es va iniciar un col·loqui obert entre
estudiants, professorat i el o la ponent, durant un màxim de 40 minuts.
Realitzar aquesta presentació
és obligatori pels estudiants del màster però la novetat és que ni existeix cap
tipus de qualificació ni l'assistència dels altres estudiats (i del
professorat) és obligatòria, tot i que sí recomanada. El treball per ser
avaluat haurà de ser presentat d'aquí uns 15 dies i serà corregit per dos
professors del màster.
Quan vam començar la sessió
teníem la incògnita de com funcionaria aquesta innovació. I va anar molt bé.
L'assistència va ser notable, el debat ric i participatiu, i les aportacions
pel ponent de valor. Vàrem tenir la sensació que havíem trobat una possibilitat
per realitzar un veritable intercanvi acadèmic.
Un terç dels instituts espanyols necessiten professors més qualificats
L'estudi Talis de l'OCDE constata també l'envelliment dels docents
de l'ESO a Espanya
MARIA JESÚS IBÁÑEZ /
Barcelona
Dimecres, 25 de juny del 2014
Un terç dels instituts espanyols necessiten
professors més qualificats
o amb un rendiment més alt, segons denuncia l'enquesta Talis que l'OCDE elabora cada cinc anys sobre la formació i la
capacitació del professorat i que ha presentat aquest dimecres. L'informe
destaca, entre altres elements, que a Espanya, sis de cada 10 professors
treballen en centres on falten docents
per atendre els estudiants amb necessitats educatives especials.
A l'OCDE aquesta proporció és una mica inferior encara que també és elevada
(amb cinc de cada 10 professors).
L'informe constata, a més, que l'envelliment
dels professors d'ESO espanyols és més acusat que en la mitjana
dels països participants en l'enquesta. Al voltant del 59% dels docents de
secundària a Espanya són dones, mentre que en la mitjana de l'OCDE les professores
representen al voltant del 67%.
En l'estudi Talis d'aquest any hi han participat al voltant de 106.000 de
secundària de 33 països diferents. En el cas espanyol, en l'enquesta hi han
col·laborat un total de 3.339 professors i 192 directors de 192 centres
educatius.
El passat cap de setmana una manifestació a
Barcelona (diuen que d’unes 25.000 persones) va reivindicar l’escola catalana.
És a dir, un model educatiu que ha servit des de fa molts anys per fomentar
l’aprenentatge i la cohesió social a Catalunya. Des de fa uns mesos estem assistint
a un important moviment a les illes Balears en contra de la reforma imposada
pel govern autonòmic.
Què està passant? Com pot ser que docents,
estudiants i famílies haguem de tornar a lluitar pel que es va aconseguir
després de la desaparició de Franco? Sembla que haguem retrocedit en el temps i
no només en educació. En comptes d’anar endavant, d’avançar a partir
d’allò construït, innovant i millorant en un repte de progrés constant, en el
moment actual ens trobem en un impasse, en una situació en la que cal
movilitzar-se per allò que ja crèiem resolt.
En aquest moviment a Catalunya i les Balears el
tema de la llengua és central perquè la llengua és un element identitari
fonamental però també perquè és quelcom nuclear per a la inclusió social. De totes
maneres, seria un error pensar només en el tema lingüístic donat que el
retrocés que es pretén imposar va molt més enllà, afecta a la funció inclusora
de la institució escolar.
Potser algú pot pensar que des dels governs
implicats no s’és conscient d’això però, des del meu punt de vista, el més
preocupant és que crec que són plenament conscients i que estan utilitzant
l’escola al servei de determinats interessos on l’educació no importa per si
mateixa; es concep només com un instrument al servei d’un model de societat que
ningú s’atreveix a defensar en públic. Però existir, existeix… i explica molt
del que està passant.
El passat 5 de juny, el Consell de Govern de la
Universitat de Barcelona va aprovar la creació d’una nova Facultat d’Educació,
resultat de la unió de la Facultat de Pedagogia i de la de Formació del
Professorat. El nou centre ha de facilitar la potenciació de la docència i la
investigació socioeducativa i millorar la projecció externa. Amb un total de
cinc graus i quinze màsters oficials i 5.800 estudiants la nova Facultat
culmina un procés iniciat fa uns dos anys.
Des de fa molt de temps he defensat públicament la
necessitat d’aquesta nova Facultat. És per això que estic molt satisfet amb el
resultat. Tot i que ara s’obre un període complex estic convençut que
aconseguirem sumar esforços, apropar visions i anar edificant una nova cultura
institucional.
La meva satisfacció no és la mateixa respecte del
procés que ens ha portat fins aquí. Crec que s’ha desaprofitat una oportunitat
per convertir el procés cap a la nova Facultat en un moment per
conèixer-nos millor i construir la nova realitat de manera participativa. El
camí no l’ha compartit el conjunt de membres de les dues Facultats. Per això
deia que ara s’obre una etapa que no serà fàcil de gestionar i on el principal
repte hauria de ser recuperar la participació. Una etapa complexa però
apassionant.
S'han acabat es classes de grau i
en el Departament universitari es respira tranquil·litat, excepte quan hi ha
alguna reunió... el que passa sovint, i a les hores en que hi ha docència de
Màster. Ha arribat el moment de la correcció i l'avaluació.
Treballo en un campus rodejat
d'espais verds i amb molt bones vistes sobre Barcelona i la serra de
Collserola. És agradable poder fer alguna breu pausa en la tasca de despatx i
donar una ullada a l'exterior o arribar-se fins el claustre interior pels
passadissos deserts.
Llàstima que en aquests anys de
crisi s'hagi degradat tant: brutícia, grafits, burilles i deterioraments
diversos. Aquesta situació es deu en part a la falta de neteja i manteniment
però també a uns hàbits i unes actituds per part dels habitants del campus que
haurien de preocupar-nos, encara més si cap quan som formadors que pretenem
preparar futurs educadors i educadores. El que succeeix és un reflex dels valors
socialment predominants però sorprèn en estudiants d'educació. Al menys, a
alguns ens sorprèn... i ens preocupa.
A la meva Facultat acabem les
classes aquesta setmana. Aquests dies els estudiants estan nerviosos i
atrafegats amb presentacions de treballs, finalització de tasques i lliuraments
i preparació d'exàmens que els esperen el mes de juny.
Per la meva part, tinc un allau
de tutories d'alumnat de la meva assignatura de grau que compagino amb tutories
de l'estudiantat que es troba a pocs dies de lliurar el seu treball final de
grau. En paral·lel vaig rebent noves de cara a juny i juliol: corregir treballs
de fi de màster, formar part de comissions avaluadores de grau i de màster i
presidir una comissió de selecció de professorat. Tot això es suma a les
tasques habituals de recerca i de gestió (constitució del nou claustre
universitari, per exemple).
Aquests dies són intensos i obren
la porta a una de les tasques que em resulta més difícil: la correcció per a
l'avaluació acreditativa. Crec que prefereixo l'enrenou actual als dies que
hauré de dedicar a avaluar els i les estudiants.
Tecnologies de la comunicació, aprenentatge autònom, paper dels educadors i
de les educadores en l'educació del futur... qüestions cada cop de més
actualitat que demanden estudi i reflexió a fons. L'experiència que es recull
en el següent enllaç va servir al nostre grup de recerca per treballar sobre
aquestes qüestions. Crec que s'ha de contextualitzar i no deixar-se portar per
qüestions superficials, però el que s'exposa aporta elements per a discutir: http://www.rtve.es/alacarta/videos/buenas-ideas-ted/buenas-ideas-ted-escuelas-nube/2062814/
Un informe internacional ha posat de manifest que Espanya és el país de
l’OCDE on més ha augmentat la desigualtat econòmica amb la crisi, degut
especialment als alts índexs d’atur i de que el sistema de protecció social ha
proporcionat pitjors cobertures als menys protegits. Entre 2007 i 2010 els
ingressos de la població espanyola més pobre van caure un 14% de mitjana anual,
mentre que en cap altre país de l’Organització per a la Cooperació i el
Desenvolupament Econòmic (OCDE) la caiguda va superar el 10% i només en cinc
d’ells va ser superior al 5%. Al contrari, les pèrdues d’ingressos de la
població més rica (només d’un 1%) són les mateixes que la mitjana de l’OCDE.
Aquests dades quantifiquen una realitat social que podem veure als nostres
carrers i complementen les denúncies formulades per diverses ONG.
El que succeeix a la societat no és per atzar ni per causes desconegudes;
és fruit de decisions humanes i de valors i d’un sistema cultural i social
determinats. El que succeirà en la societat d’aquí uns anys també dependrà de
les decisions de persones i dels valors i els paràmetres culturals
predominants. Els que ens dediquem a l’educació sabem que la seva influència és
rellevant per tal que les coses, en un futur, siguin d’una o d’una altra
manera. Aquesta influència és precisament la que explica les polítiques
educatives i la dificultat per arribar a consensos sobre el sistema educatiu.
Cada equip docent té també una quota de responsabilitat i una influència en
el tipus d’educació d’educands i educandes. Com que no pot existir l’educació
neutra (el que és molt diferent de que l’educació tingui que adoctrinar) i com
en les decisions que prenem els i les docents i en el currículum ocult que
transmetem estem influint en les capacitats, els valors i les actituds
d’educandes i educands, és molt important que la institució i els seus equips
docents reflexionin respecte de per a quins models de persona i de societat
estem educant.De no fer-ho, correm el
risc d’estar servint de corretja de transmissió dels models que interessen als
qui tenen el poder real en la nostra societat.
Aquests dies són estranys. Dilluns va ser festiu a Catalunya, l'anomenat
dilluns de Pasqua, el dia de la mona. A més, aquest any va coincidir amb el meu
aniversari de noces. Dimarts per mi també va ser festiu perquè la Facultat de
Pedagogia havia decidit que un dels dos ponts que cada any es recullen en el
seu calendari, correspondria a aquest dia. Això del pont entre festius també és
quelcom digne d'estudi, molt característic per altra part de la nostra terra
però incomprensible per a mentalitats d'altres països, com els del nord d'Europa.
Va ser pont perquè dimecres vàrem celebrar la diada de Sant Jordi, patró de
Catalunya. Ja fa uns anys, la Universitat de Barcelona va decidir que aquest
dia seria el dia de festa de la Universitat, substituint a festivitats
patronals que havien perdut el seu sentit. Sant Jordi és un dia molt especial,
per moltes raons. Una d'elles, per ser un dia laborable en el que tothom troba
la manera d'escapar-se una estona del treball per passejar per les parades de
llibres i roses. La festivitat en la Universitat facilita gaudir de la jornada però
no tinc gaire clar que sigui la millor opció, donat que priva de les
celebracions culturals que es feien aquest dia en la nostra institució.
Total: una setmana amb dos dies laborables. Això sí: plens d'activitat. Com
que només hi havia dos dies tot s'havia de concentrar: classe, reunió amb el
grup de recerca, tutories, despatx amb algun professor... i correus i més
correus electrònics. En casos com aquests, si arribéssim als dies laborables
sense haver avançat treball en els festius podria arribar el col·lapse. Això fa
que molts festius no ho siguin del tot però és propi de la nostra professió i
es veu molt afavorit per la presència continuada a les nostres vides de les
tecnologies de la informació. Per bé o per mal.