dimecres, 27 de febrer del 2013

UNA DISCUSSIÓ A CLASSE

L’altre dia, en una de les classes de la Universitat, vam discutir sobre el concepte de qualitat en educació. Les opinions eren diverses. Alguns estudiants incidien en la càrrega mercantilista i economicista del concepte. Per aprofundir més en la qüestió els vaig proposar anar més enllà de la terminologia i preguntar-nos en funció de què prenen els educadors i educadores unes o altres decisions. Quins criteris poden afavorir aquesta presa de decisions?

Aleshores, van aparèixer opinions en el sentit de que no hi ha opcions bones perquè no hi ha opcions dolentes. Es va dir que cal adaptar-se a cada persona, respectant els seus interessos (“si no vol estudiar matemàtiques que no les estudiï), que quan es diu que una major formació proporciona millors oportunitats ves a saber si és cert perquè “tots els estudis responen a interessos” o que pot ser bo deixar que una persona s’enfonsi, en un moment donat”.

Aquest relativisme –que enllaça amb l’entrada anterior d’aquest bloc- que sembla portar a que tot val, i la idea que s’ha de “servir” a la persona, em semblen perillosos quan estem parlant de futurs educadors i educadores. Les decisions que prenem influeixen –en ocasions, molt- en les persones i en les seves possibilitats. Respectar cegament “el que vulgui la persona” és oblidar que la seva decisió no és lliure sinó influïda per les ideologies i cultures dominants. Atendre la diversitat no pot contraposar-se a l’equitat i a proporcionar oportunitats a tots i a totes…

De vegades, ens trobem en les classes persones molt poc crítiques però també persones hipercrítiques i, ni unes ni altres, semblen molt predisposades a considerar punts de vista diferents, a posar a judici les pròpies conviccions, a pensar sobre les contradiccions (si afirmo que tot és relatiu m’estic contradient en la pròpia afirmació) i, en definitiva, a buscar un coneixement en temes educatius que vagi més enllà del que tenen les persones que no són professionals de l’educació.

La Universitat hauria de ser una talaia des d’on fer possible aquesta reflexió profunda, amb una mirada oberta, i abocada a la indagació permanent. Tot i que la societat actual no ho posa fàcil crec que no hi podem renunciar. I això no em sembla quelcom relatiu.

dimarts, 19 de febrer del 2013

HE LLEGIT...

Acabo de llegir Imposturas intelectuales de Alan Sokal i Jean Bricmont, editat per Paidós (2008). Aquest llibre arranca d’un article publicat per Sokal, en una prestigiosa revista, titulat “Transgredir les fronteres: cap a una hermenèutica transformativa de la gravetat quàntica”. Es tractava d’un article plegat de cites de reconeguts intel·lectuals. El seu autor, posteriorment, va revelar que havia fet una paròdia amb la intenció de “desemmascarar, a través de la seva sàtira, l’ús intempestiu de la terminologia científica i les extrapolacions abusives de les ciències exactes a les humanes”.

En el llibre es recullen i comenten “textos que il·lustren les mistificacions fisicomatemàtiques de teòrics”, reconeguts i alguns molt populars. Els autors pretenen demostrar “que darrera l’imponent argot i l’aparent erudició científica, l’emperador segueix despullat”.

Els autors critiquen durament el solipsisme, pel qual el món exterior és una emanació mental del jo, i el relativisme que, segons ells, tant es dóna en les ciències socials i humanes.

Des dels paradigmes interpretatiu i sociocrític, i des d’altres paradigmes emergents, que a molts dels que treballen en educació ens semblen potents per interpretar i incidir en la realitat, el text que comento no crec que ens porti a posar en dubte aquestes perspectives, entre altres raons perquè el llibre es refereix a quelcom concret: l’ús abusiu i sovint inexacte de termes de les ciències pures en les ciències socials. Sobre aquest aspecte l’obra és força il·lustrativa.

Però el text pot ajudar a reflexionar sobre alguns abusos que s’estan donant, sota el paraigües dels paradigmes alternatius al positivisme. Una cosa és interpretar la realitat o analitzar què ens influeix perquè la interpretem d’una o d’altra manera, i una altra cosa ben diferent és que tot sigui relatiu i que qualsevol visió i qualsevol enfocament hagin de ser acceptats. El més difícil és no barrejar-ho tot i evitar caure en l’actitud de que tot és justificable.

dilluns, 11 de febrer del 2013

JORNADA DE DOCÈNCIA


Fa uns dies, al nostre Departament, a la Universitat, vam celebrar una nova jornada de docència. En aquest cas, tot el professorat del Departament estava convocat a analitzar i a reflexionar sobre la implantació dels nous ensenyaments de grau, ara que les titulacions on impartim docència ja es troben en el darrer curs de la seva primera promoció. 



Després de que els caps d’estudi responsables de coordinar les titulacions de Mestre d’Infantil, Mestre de Primària, Educació social i Pedagogia ens presentessin l’estat de la qüestió, ens vam reunir en grups de treball, per titulacions, per veure quines aportacions podríem fer per millorar la docència.

Una vegada més vam constatar que tenir espais d’intercanvi per a reflexionar en comú resulta molt gratificant i, a la vegada, permet obrir noves possibilitats que portin a un procés continuat de millora, pas a pas. En el cas del grup d’educació social, vam acordar posar en marxa un grup de treball informal, amb reunions periòdiques i obert a la participació del professorat que ho desitgi. Ens va semblar que disposar d’aquest espai, sense més imposicions ni burocràcies que les que nosaltres vulguem, pot ajudar-nos a millorar la nostra docència... i a fer més gratificant la nostra feina. A veure...

dimarts, 5 de febrer del 2013

ÈPOCA DE CORRECCIONS


A la nostra Universitat, aquests dies no hi ha classes de grau. Començaran de nou d'aquí pocs dies. Pel professorat, és època de correccions. Tot i que fem avaluació continuada, sempre hi ha tasques finals, de síntesi. Corregir no és la part de la feina que m’agrada més, especialment perquè els grups - classe són molt nombrosos, però és molt gratificant quan, per exemple revisant un projecte realitzat per l’alumnat,  veus que s’ha produït aprenentatge.

Aquesta feina es compagina amb la preparació de la docència que és a punt de començar. Imparteixo una assignatura que té, com a tasca més rellevant per a l’aprenentatge i l’avaluació, un treball conjunt amb una assignatura d’un altre departament. La coordinació dels equips docents de les dues assignatures és complexa però molt interessant. Ens sembla coherent per l’estudiantat i enriquidora pel professorat.