dimecres, 29 de maig de 2019

CUES A L’EVEREST


El 29 de maig del 2019 fa 66 anys de la conquesta de l’Everest, la mítica muntanya de 8.848 metres. Quan Edmund Hillary i el xerpa Tenzing Norgay van assolir el cim es va considerar una gesta difícil de repetir. A La Vanguardia del 24 de maig passat, llegeixo una notícia i veig una fotografia impactants: actualment, en dues setmanes de maig (l’època millor per a l’ascens) hi pugen gairebé un miler de persones. A la fotografia es veu una llarguíssima cua d’alpinistes esperant el torn per trepitjar el cim: en un sol dia unes 300 persones van assolir-lo. És una activitat de risc i això provoca alguns accidents mortals. Amb la concentració de tanta gent a més de 8.000 metres, l’espera per la cua pot ser fatal perquè l’oxigen embotellat es va gastant.

L’Everest s’ha convertit en un negoci, una nova destinació turística on la gent fa cua, amb les seves ampolles d’oxigen i l’assistència de xerpes personals i on, per participar en aquesta experiència, cal pagar molts diners a l’operador turístic que la gestiona. Com passa en els llocs on hi ha molt turisme, pel camí d’ascensió i descens hi queden moltes deixalles; cada any s’hi aboquen quatre o cinc tones d’escombraries: ampolles d’oxigen, tendes de campanya, piolets, llaunes, cordes... Què estem fent?

dimecres, 22 de maig de 2019

UNIVERSITATS SENSE PROJECTE DOCENT


Cada dos anys se celebra a Catalunya el CIDUI, el Congrés Internacional sobre Docència Universitària i Innovació (i ja se n’han fet 10 edicions) i els anys que no hi ha CIDUI s’organitza un Simposi, durant un matí. El darrer simposi es va celebrar el passat 16 de maig del 2019 i va abordar la qüestió de “Com responen les universitats als reptes actuals? Models i propostes”. Es va articular al voltant de tres subtemàtiques: models educatius flexibles; relació universitat, empreses i societat; responsabilitat social i permeabilitat de la universitat. Aquests simposis reuneixen professorat preocupat per la millora docent i, en els col·loquis, hi ha una sèrie de qüestions que són recurrents: es constata que hi ha menys valoració de la tasca docent que de la investigadora, dificultats per generalitzar la innovació docent, etc. Una de les qüestions que va suscitar diverses intervencions va ser la de la necessitat de polítiques clares per part dels rectorats i la dificultat que el professorat s’alineï amb aquestes polítiques, en comptes d’anar cadascú pel seu compte.

Quan a classe treballàvem sobre els projectes educatius de les institucions, recordo que un estudiant va preguntar què passava amb l’inexistent projecte educatiu de la Universitat. En la meva etapa com a director de departament vaig impulsar l’elaboració i aprovació d’un projecte de departament i, quan vaig ser vicerector de Política Docent, un projecte acadèmico-docent d’Universitat. No és, però, una qüestió senzilla, per raons diverses. A les universitats públiques –almenys, a les catalanes i espanyoles- hi ha una cultura docent de “llibertat de càtedra”, probablement no gaire ben entesa.  No hem d’oblidar que l’educació està carregada de valors (això és el que fa tan difícil un pacte educatiu sobre educació entre els partits polítics). De totes maneres, estic convençut que es pot avançar en acords programàtics i en la definició de línies clares de política docent, però els primers que s’ho han de creure són els responsables polítics de les universitats i no tinc del tot clar que això sigui una prioritat per a ells, en molts casos.

dimecres, 15 de maig de 2019

INTERDISCIPLINARIETAT, TRANSVERSALITAT


Tracto un nou tema a plantejar-se per a millorar un ensenyament universitari (l’entrada anterior sobre aquesta qüestió és de l’1 de maig del 2019): l’enfocament interdisciplinari i transversal. Vivim en un món complex on cada vegada és més necessari compaginar els enfocaments disciplinaris (per aprofundir aspectes específics) amb una visió transversal, més global i sistèmica, i amb la capacitat de treballar en equips interdisciplinaris. La realitat professional, especialment en determinats àmbits com la sanitat o l’educació per exemple, és multiprofessional: cal saber treballar conjuntament amb professionals d’altres disciplines i la Universitat prepara poc en aquesta competència. Només s’aprèn a tenir una visió interdisciplinària practicant-la.

Quan vaig analitzar una titulació específica, vaig assenyalar com a punts forts l’existència d’experiències d’interdisciplinarietat, tot i que encara massa escasses, així com l’oportunitat que suposen les pràctiques externes i el treball final de grau per afavorir aquest tipus d’enfocaments. Com a repte de millora indicava que el de la interdisciplinarietat i transversalitat és un trema de fons que requereix una reflexió profunda entre els responsables de dissenyar i portar a terme plans docents i que ha de ser abordat a nivell de titulació. Com a aspecte a millorar també assenyalava que el professorat té poc coneixement de les perspectives i els enfocaments d’altres assignatures. La qüestió que vaig proposar per abordar el tema va ser debatre si es pot fer una proposta de titulació per afavorir un enfocament més interdisciplinari o transversal.