dimecres, 24 de juny de 2020

UNA LLEI D’EDUCACIÓ NOVA DARRERA D’UNA ALTRA, SENSE PARAR


Ja tenim en marxa un nou projecte de llei d’educació per a l’Estat espanyol. L’any 1970, en la darrera etapa del franquisme, es va posar en marxa la denominada Llei General d’Educació (LGE). El 1980 es va aprovar la Llei Orgànica d’Estatuts de Centres Escolars, la LOECE, elaborada pel govern del primer president de la recuperada democràcia, Adolfo Suárez (UCD), però el PSOE la va recórrer per no respectar l’esperit de la recent aprovada Constitució espanyola i el Tribunal Constitucional li va donar la raó; la UCD havia de revisar profundament la llei però el cop d’Estat del 23 de febrer de 1981 i la posterior victòria electoral del PSOE ho va impedir i la llei no va arribar a entrar en vigència. El 1985 tenim una nova llei: la Llei Orgànica del Dret a l’Educació (LODE), del PSOE, que incorpora el sistema d’escola concertada. El1990 arriba una nova llei del PSOE que, en aquest cas, suposa un canvi de fons: és la Llei d’Ordenació General del Sistema Educatiu (LOGSE) que posa fi al que quedava de la LGE franquista, estableix l’escolaritat obligatòria fins als 16 anys i l’Educació Secundària Obligatòria (ESO) i, entre altres moltes coses, dona un paper important a les comunitats autònomes en la concreció del currículum. Cinc anys més tard, el 1995, també el PSOE posa en marxa la Llei Orgànica de Participació, Avaluació i Govern de Centres Docents (LOPEG), una llei molt polèmica que va ser rebutjada pels sindicats de professorat perquè consideraven que obria la porta a la privatització de l’ensenyament públic. El 2002 és el PP, el gran partit de la dreta espanyola, que aprova la Llei Orgànica de Qualitat de l’Educació (LOCE) però la victòria electoral del PSOE impedeix que s’apliqui. El 2006, és aquest partit que posa en marxa la Llei Orgànica d’Educació (LOE) que va ser aprovada amb una àmplia majoria al Congrés; aquesta llei incloïa la nova assignatura d’Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans que va suscitar força polèmica. El 2013,amb una amplíssima oposició en el món educatiu, s’aprova la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa, una reforma en profunditat  impulsada pel ministre Wert del PP que ha estat qualificada de retrògrada, discriminatòria, sectària i centralitzadora i que va desencadenar manifestacions, concentracions i vagues (una de general) de professorat i alumnat.

Ara la ministra socialista Isabel Celaá impulsa una nova llei que ha superat el primer tràmit parlamentari, amb l’oposició dels partits de la dreta espanyola. No es tracta tant de que hi hagi un suport al redactat de la nova llei per part de tots els grups que votaran a favor sinó acord en la necessitat de derogar amb urgència la llei Wert. Sense entrar ara en el text de la proposta –ja hi haurà oportunitat de fer-ho- i estant d’acord que és bo derogar la nefasta llei del PP, el cert és que no es pot obviar que es tracta de la vuitena llei des del 1970, el que vol dir una nova llei cada sis anys i tres mesos. En entrades anteriors d’aquest blog he escrit que “entre els docents és un clamor la necessitat d’un període d’estabilitat legislativa que permeti treballar amb tranquil·litat i coherència” i “que l’educació és massa important per a un país com perquè no existeixi un mínim consens sobre ella”.  Doncs, això: una llei nova cada sis anys i tres mesos.

dimecres, 17 de juny de 2020

EDUCACIÓ NO PRESENCIAL COM A ÚNICA ALTERNATIVA


Hem estat confinats i això ha produït en poques setmanes una transformació digital que, en situacions normals, hagués necessitat anys. Tant si vols com si no vols, molta gent ha hagut de canviar la mentalitat i els comportaments sobre l'ús de les tecnologies actuals. Una part important de la població ha treballat -i, tot i que en menor proporció, encara ho fa- on line, s'ha incrementat el consum de productes d'entreteniment oferts per les plataformes digitals, han augmentat molt les videotrucades amb familiars i amics, s'han fet moltes consultes mèdiques per telèfon i s'han incrementat les compres per Internet, destacant les de menjar que, fins ara, eren molt minoritàries. Ara es comença a parlar de que creixerà la tecnologia no tàctil (sistemes de reconeixement biomètric, claus sense contacte...) per evitar el risc de contagi.

El món educatiu no ha quedat pas al marge d'aquesta revolució forçada per les circumstàncies. El tancament de les escoles de tots els nivells educatius ha obligat al professorat a posar en marxa recursos digitals. Professores i professors s'han esforçat molt perquè s'han trobat amb una realitat nova que, sovint, els ha obligat a treballar des de zero, començant pel coneixement del funcionament dels recursos tecnològics, seguint per la planificació i preparació de materials i acabant amb classes i tutories força complexes. Tot i aquest esforç, una part de la població ha quedat marginada per no poder comptar amb les eines necessàries per poder seguir un curs a distància. Amb tot tancat (aules, biblioteques, centres cívics), hi ha hagut alumnat expulsat del sistema. El que ha passat molt probablement tindrà repercussions i, d'entrada, porta a plantejar preguntes sobre el model d'escola, el paper del professorat, la combinació de la presencialitat amb la virtualitat i sobre com evitar la fractura digital que, en aquest cas, és més que mai discriminació formativa. Haurem d'estar atents per veure com evoluciona tot això.

dimecres, 10 de juny de 2020

SEGURETAT A COSTA DE LLIBERTAT


La pandèmia que ha trastocat les nostres vides ha tingut i té dimensions diverses. N'hi ha tres que em semblen molt destacades, tot i que n'hi ha més i també molt rellevants, com per exemple els trastorns que pot ocasionar el confinament o el tracte que ha rebut la gent de més edat. Entre les tres que vull destacar n'hi ha dues de les que se n'ha parlat molt: la sanitària i l'econòmica. Hi ha un tercer aspecte, però, que em sembla molt importat i al qual no se li ha prestat prou atenció: la restricció de la llibertat i de drets de les persones per part de l'Estat. Ha semblat que l'epidèmia permetia deixar en suspens drets que han costat molts anys i moltes lluites per aconseguir-los: la llibertat de moviments, de reunió... Fins a quin punt l'emergència sanitària que ens han explicat ho justifica?

Fa dies que volia parlar d'això i un fòrum recent (Barcelona Tribuna, organitzat per la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País i el diari La Vanguardia) m'ha animat a fer-ho. En aquest fòrum, el Dr.  Marc Antoni Broggi, president del Comitè de Bioètica de Catalunya, va manifestar que "la pandèmia ens ha plantejat problemes ètics fonamentals" i que cal recuperar els drets suspesos "tan aviat com la seguretat ho permeti". Segons llegeixo a La Vanguardia del passat 29 de maig, també "va exposar la seva preocupació pel perill per a la intimitat de les persones que suposen algunes mesures sobre les quals es debat obertament en les societats occidentals com el seguiment a través de la geolocalització dels nostres dispositius mòbils, el control dels símptomes de la malaltia o els carnets d'immunitat". El dilema seguretat o llibertat no és pas nou, i en aquest blog n'he parlat alguna vegada, però l'emergència que hem viscut ha portat la situació a un extrem. Es tracta d'un dilema perquè és un problema que té dues solucions però cap de les dues és completament acceptable. No em sembla una qüestió menor i potser hauria d'estar més present a l'agenda social, també a l'educativa.

dimecres, 3 de juny de 2020

EL VIRUS A LLATINOAMÈRICA


Mentre a Europa la pandèmia evoluciona favorablement (a l'Estat Espanyol, diumenge passat va ser el primer dia sense cap mort pel coronavirus), Amèrica Llatina s'ho està passant molt malament perquè la seva situació econòmica i social, junt amb algunes decisions polítiques, ha provocat que esdevingui el centre actual de la pandèmia. Brasil s'ha convertit en el segon país del món en quantitat d'infeccions, només per sota dels Estats Units, i supera aquest país en el nombre diari d'afectats. També Perú, Xile, Mèxic i Equador, entre altres, estan patint el virus amb força. Les conseqüències seran terribles: mort, pobresa i exclusió social.



Les infeccions sempre afecten més durament els països en vies de desenvolupament perquè, com s'acostuma a dir, plou sobre mullat. També en aquests països el virus acabarà marxant però el rastre de desolació que deixarà serà intens i s'allargarà en el temps. Des d'Europa, preocupats per la situació al nostre continent, també hauríem d'aixecar una mica la vista i mirar més enllà. Suposo que quan es parla d'humanisme europeu també deu voler dir això, tot i que no sembla que els europeus, en els darrers temps, n'haguem sigut prou d'humans, si més no com a col·lectivitat. A les escoles i altres institucions educatives seria bo parlar-ne perquè correm el risc de no veure més enllà del nostre melic, especialment quan es viuen moments com els actuals.