UN PROJECTE D’INNOVACIÓ I DE RECERCA

El meu penúltim projecte de recerca a la Universitat, abans de la jubilació, va ser un dels més interessants en que he participat. Era, a la vegada, un projecte d’innovació docent. Es tractava d’estudiar com es podria desenvolupar el treball en equip interdisciplinari entre estudiants de diferents titulacions que després podran trobar-se en la necessitat de treballar en equip en la seva pràctica professional. En l’entrada d’aquest blog del 29 de novembre del 2017 el vaig comentar.

Fa poc, s’ha publicat un llibre sobre el projecte, coordinat per una de les investigadores. Pretén ser una aportació per afavorir el debat sobre una possibilitat docent encara poc desenvolupada però que hauria de considerar-se per respondre a les necessitats formatives reals dels estudiants, especialment en alguns camps professionals (salut, educació...). 

DIFICULTATS PER A LA INCLUSIÓ SOCIAL A L’ESCOLA

Segons un recent estudi de la xarxa d’informació sobre Educació a Europa (Eurydice), a Espanya es registra la taxa més alta d’abandonament escolar d’alumnat d’origen estranger: un 31,9%, el doble que la taxa d’abandonament de l’alumnat d’origen espanyol (15,6%). Les notes de l’alumnat d’origen estranger també són inferiors.

Millorar aquesta situació és un repte que li està resultat difícil al sistema educatiu espanyol. És clar que els canvis legislatius que va impulsar en el seu moment el Partit Popular (la tristament famosa “llei Wert”) no afavorien precisament el repte. L’escola ha de complir una funció inclusiva clau i les dificultats per ajudar a la inclusió escolar d’alumnat d’origen estranger posen en qüestió aquesta funció: se’n ressenten els afectats i se’n ressent la societat en el seu conjunt.

PERSONES NO HUMANES ?

Llegeixo a La Vanguardia del passat 3 de novembre que, a Suècia, unes 4.000 persones porten un dispositiu electrònic implantat al dors de la mà. La finalitat d’aquests dispositius implantats al cos és facilitar la vida a les persones que els porten. Permeten “accedir al treball o al gimnàs, treure productes de la màquina de vending de l’oficina o validar el bitllet del tren amb un sol moviment de la mà”.

En realitat, la nostra relació actual amb la tecnologia fa que cada vegada més la persona humana i la màquina constitueixin un entramat on no és fàcil saber on acaba una i comença l’altra. La inserció de dispositius electrònics al cos intensifica aquesta situació però també es dona sense necessitat de la implantació física, només amb la “implantació i dependència emocional”. He dit “persona humana” i no només persona perquè ja s’han sentit algunes veus preguntant-se si, en un futur no gaire llunyà, les màquines (cada vegada més desenvolupades que prendran moltes decisions per nosaltres) tindran dret a ser considerades persones no humanes. Per pensar-hi.