dimecres, 30 d’octubre de 2013

MÒBIL PERMANENTMENT PRESENT (Recull de premsa)


EL PERIÓDICO DIGITAL 26 d’octubre de 2013

l'impacte social de les noves tecnologies



Esclaus del mòbil


Els especialistes alerten de l'abús de l ''smartphone' per part de nens i adolescents
Les advertències contra l'addicció ja proliferen tot i la falta d'estudis fiables

TONI SUST / Barcelona
Només sis anys després que Steve Jobs presentés l'iPhone i donés peu amb això a la popularització de l''smartphone', n'hi ha prou amb una simple mirada –al carrer, en un restaurant, en una oficina, en un concert, en un partit de futbol– per comprovar que l'èxit ha estat total, fins i tot aclaparador. Que la vida de les persones ha canviat, per bé i per mal, amb aquests ordinadors a la mà. Encara que més enllà del que és visible, només el sentit comú, ara com ara, ens parla dels efectes indesitjables de l'ús inconvenient del mòbil i de les xarxes socials. Perquè no hi ha encara a Espanya estudis que parlin sobre aquests efectes. Sí que hi ha preocupació evident perquè els adolescents no es converteixin en addictes, però, menys casos flagrants, l'abús dels adults es considera tolerable.
“Estem en una fase inicial, acceptem que hi ha un problema, però encara no pensem en quines conseqüències tindrà", afirma Jordi Romañach, llicenciat en Ciències de la Informació i autor de 'Dieta digital', un llibre sobre l'ús de la tecnologia i la conveniència de mantenir-la dins de marges raonables. No és qüestió de caure en l'anatemització de la tecnologia, però sí que no és necessari ni normal estar permanentment pendent del mòbil. Romañach està convençut que aviat part de la societat serà més bel·ligerant amb el fet d'interrompre una conversa per comprovar si s'ha rebut un missatge a 'whatsapp', i que aquesta i altres conductes abusives seran criticades.

dimecres, 23 d’octubre de 2013

L'ESPORT COM A RECURS SOCIOEDUCATIU

Fa uns dies (El Periódico de 17 d'octubre de 2013) la premsa es feia ressò de que "nens indígenes mexicans que juguen descalços a basquet fan història" al guanyar un campionat infantil amb la participació d'equips de set països. El conjunt mexicà el constitueixen nens indígenes d'Oaxaca, una de les zones més pobre de Mèxic.



El torneig, celebrat a l'Argentina, era el Festival Mundial de Minibàsquet, que des de l'any 2010 impulsa la Federació Internacional de Bàsquet "per donar oportunitats de desenvolupament a la població infantil de zones pobres de la regió".

 
 
Un dels entrenadors ha comentat que els nens d'aquest equip (coneguts com "los ratones descalzos de México") tot i que reben unes sabatilles esportives quan ingressen a l'equip molts juguen descalços perquè, per a ells, és normal no tenir sabates. També subratlla que, des dels seus impulsors, el bàsquet es veu com una oportunitat: "els petits (actualment 35 nens i 5 nenes) han de tenir bones notes i parlar la seva llengua nadiua".
 
 
La notícia ens recorda el potencial de les activitats esportives pel treball i l'educació social amb infància desfavorida i en situació de risc social. En el nostre entorn es desenvolupen experiències diverses en aquesta línia que ajuden a millorar la situació de la part més desfavorida de la població. Aprofitar el ressò social i mediàtic de l'esport -en les nostres latituds especialment el futbol- per a la intervenció socioeducativa s'ha mostrar com un recurs educatiu potent i és una manera molt diferent de concebre el joc esportiu en equip, amb valors i potencialitats profundament allunyats dels que sovint veiem en certs esports professionals molt mediàtics.
 
 
 

 

dimarts, 15 d’octubre de 2013

MALS RESULTATS EN COMPETÈNCIES BÀSIQUES


En el Periódico del passat 9 d'octubre es podia llegir:

«La formació real que reben els titulats espanyols dista molt del que es podria esperar dels seus títols», admet l'analista de l'OCDE per a temes educatius Marta Encinas-Martín. El problema no és la universitat en si mateixa, «és que tot el sistema educatiu espanyol, des de l'etapa infantil fins als estudis superiors, no assegura les competències bàsiques, com sí que fan altres sistemes analitzats», afegeix Óscar Valiente, investigador a la Universitat de Glasgow i excol·laborador de l'OCDE en estudis educatius.

Aquests dies la premsa s'ha fet ressò dels mals resultats de la població adulta espanyola en l'enquesta del Programa internacional per a l'Avaluació de les Competències dels Adults.  

Les conclusions fetes públiques demanen una reflexió assossegada i profunda que tingui en compte aspectes diversos. Ara, però, em vull centrar en el tema de les competències. En el nostre país crec que encara estem entrant en aquest -per a nosaltres- nou concepte. De competències i sobre les competències se n'ha escrit molt, en els darrers anys, però tinc molts dubtes sobre si la profunditat del concepte ha calat en el nostre sistema educatiu. No és fàcil, perquè suposa un canvi de fons i els canvis no es produeixen només perquè des de l'Administració es digui que cal canviar.

Entendre les competències com a fites assolir; els continguts com a recursos al servei d'aquestes competències; la necessitat de practicar la integració de coneixements, procediments i actituds en la resolució de situacions problemàtiques; o què significa avaluar el desenvolupament de competències, suposa canvis de xip que trenquen amb maneres de fer molt arrelades en el nostre sistema educatiu.

És clar que plantejar-se una educació basada en competències no és suficient per resoldre els problemes que tenim a l'educació, però aprofundir en les implicacions d'aquesta nova concepció ens pot ajudar perquè suposa un replantejament profund de les finalitats i els mitjans de l'educació.

dimarts, 8 d’octubre de 2013

NO N'HI HA PROU AMB L'EDUCACIÓ

Fa alguns dies la xarxa es va fer ressò de l'impacte del missatge que reprodueixo a continuació. Amb tota seguretat no és un cas únic, ni molt menys.



En la societat actual la formació és molt important però no n'hi ha prou. Potser un dels seus principals valors hauria de ser que ens ajudés a reflexionar i a no restar indiferents davant del que està succeint en la societat. Per tal que una situació pugui canviar es necessita que passin coses diverses, però una d'elles és ser conscient del problema i de la seva gravetat. La situació actual és molt preocupant i ho és també de cara al futur perquè recollirem els fruits del que estem sembrant.

dimarts, 1 d’octubre de 2013

MALTRACTE AL PROFESSORAT (reflexions arrel d'una publicació)


Fa poc ha aparegut el llibre Ensenyar i aprendre a la Universitat, escrit per professorat del grup de recerca del qual formo part, l'EMA (Entorns i materials per a l'aprenentatge). Crec que els seus capítols aborden qüestions nuclears respecte dels nous reptes dels processos d'ensenyament - aprenentatge a la Universitat, com la innovació, l'aprenentatge col·laboratiu, la relació entre investigació i aprenentatge, l'avaluació per a l'aprenentatge (capítol del qual m'he encarregat conjuntament amb la Núria Giné), el paper i les possibilitats de les tecnologies de la informació i la comunicació, el treball en xarxa i la diversitat d'estratègies metodològiques.
 
 
Em sembla que, en conjunt, és una aportació interessant però quan el llegia no podia evitar pensar en el desànim que, aquests dies, capto en el meu entorn professional i en les dificultats de tot tipus per avançar cap una Universitat que formi millor el seus estudiants. En moltes ocasions dóna la sensació de que només la força de voluntat del professorat -d'una part del professorat- i la seva tossuderia per no renunciar al repte d'ajudar l'alumnat, de revisar la pròpia pràctica per a millorar-la, de col·laborar amb altres docents... és la que fa possible seguir avançant o, com a mínim, no retrocedir excessivament.  

 El professorat és una peça essencial i és per això que m'entristeix i m'irrita -que les dues coses són compaginables- com se l'està tractant en el context de la crisi actual. Els discursos grandiloqüents sobre la importància de les persones a la Universitat sovint xoquen frontalment amb les polítiques reals que s'apliquen. Si el professorat, cada cop més maltractat, abandona, aleshores estem perduts. I no és només un problema de l'ensenyament superior.