MALTRACTE AL PROFESSORAT (reflexions arrel d'una publicació)

Fa poc ha aparegut el llibre Ensenyar i aprendre a la Universitat, escrit per professorat del grup de recerca del qual formo part, l'EMA (Entorns i materials per a l'aprenentatge). Crec que els seus capítols aborden qüestions nuclears respecte dels nous reptes dels processos d'ensenyament - aprenentatge a la Universitat, com la innovació, l'aprenentatge col·laboratiu, la relació entre investigació i aprenentatge, l'avaluació per a l'aprenentatge (capítol del qual m'he encarregat conjuntament amb la Núria Giné), el paper i les possibilitats de les tecnologies de la informació i la comunicació, el treball en xarxa i la diversitat d'estratègies metodològiques.

 

 

Em sembla que, en conjunt, és una aportació interessant però quan el llegia no podia evitar pensar en el desànim que, aquests dies, capto en el meu entorn professional i en les dificultats de tot tipus per avançar cap una Universitat que formi millor el seus estudiants. En moltes ocasions dóna la sensació de que només la força de voluntat del professorat -d'una part del professorat- i la seva tossuderia per no renunciar al repte d'ajudar l'alumnat, de revisar la pròpia pràctica per a millorar-la, de col·laborar amb altres docents... és la que fa possible seguir avançant o, com a mínim, no retrocedir excessivament.  

 El professorat és una peça essencial i és per això que m'entristeix i m'irrita -que les dues coses són compaginables- com se l'està tractant en el context de la crisi actual. Els discursos grandiloqüents sobre la importància de les persones a la Universitat sovint xoquen frontalment amb les polítiques reals que s'apliquen. Si el professorat, cada cop més maltractat, abandona, aleshores estem perduts. I no és només un problema de l'ensenyament superior.