dimecres, 22 de febrer de 2017

INNOVACIÓ, UNA REALITAT QUE VE DE LLUNY



Ara que estem en plena moguda per la innovació i la renovació de l'escola a Catalunya, no s'ha d'oblidar -com han apuntat algunes veus- que aquest moviment pot ser molt interessant (tot i que també ha aixecat algunes crítiques) però el que no es pot dir és que es tracti de quelcom nou. Salvat el paper que avui en dia poden i han de tenir les tecnologies actuals, quan es parla d'innovació metodològica (treball per projectes, per exemple) ens estem referint a mètodes amb més de 100 anys de trajectòria, aplicats a moltes escoles.

Els estudis sobre la nostra tradició pedagògica recorden que el 1916 l'Ajuntament de Barcelona va constituir la Comissió de Cultura per endegar un ambiciós projecte arquitectònic i pedagògic per escolaritzar nens i nenes que, fins aleshores, eren tot el dia al carrer. Va ser així que es van crear nou escoles en les que es van introduir les tendències més noves en educació i higiene. Es va apostar per una escola pública i de qualitat amb una clara vocació d'inclusió social que va marcar una fita en la història de la pedagogia catalana. És bo recordar aquests i altres antecedents per no caure en voler descobrir "la sopa d'all".  Sigui benvingut el repte d'innovar i millorar la nostra educació però sapiguem aprofitar tot el bagatge pedagògic acumulat i focalitzem els esforços en adequar-lo al moment social que estem vivint. Partint del que ja existeix el camí es pot recórrer amb més fonamentació i credibilitat.

dimecres, 15 de febrer de 2017

ERASMUS



Des del 1987 -ara fa 30 anys- més de quatre milions d'estudiants universitaris europeus i molt professorat s'han beneficiat del programa de beques Erasmus. El naixement d'aquest programa no va ser senzill perquè aixecava moltes reticències tant dels governs com de les autoritats universitàries i no semblava pas fàcil que es reconeguessin estudis cursats en altres centres. Avui dia, haver sigut un "estudiant erasmus" és un element de valoració positiva (amb una taxa d'atur inferior a la d'altres estudiants), una manera d'aprendre idiomes, de desenvolupar competències d'adaptació a noves realitats i d'obrir-se a la multiculturalitat. 

El programa Erasmus ha sobreviscut a la crisi econòmica però no ha deixat mai de suscitar reticències o, simplement, desinterès per part d'alguns responsables polítics, com ho palesa, per exemple, la disminució de les beques en l'època del gens enyorat ministre espanyol d'educació, José Ignacio Wert. Afortunadament, a Europa, el programa té fervorosos partidaris. Tot i així, haurien de ser més els universitaris que s'hi acollissin (fins ara han estat un 5%). Amb les característiques del món actual, amb els perills de l'extensió del  populisme i quan el repte de la convivència multicultural és més vigent que mai, programes com l'Erasmus haurien de ser vistos com una joia a cuidar primorosament.

dimecres, 8 de febrer de 2017

ESTEM ULTRACONTROLATS



A la versió digital del diari Ara del 27 de gener de 2017 vaig llegir un article d’Albert Cuesta que reprodueixo tot seguit. 

 “El dimecres 11 de gener vaig sortir a les 8.01 del meu hotel a la terminal McNamara de l’aeroport de Detroit per anar en cotxe al centre de la ciutat, i visitar el saló de l’automòbil. Hi vaig arribar a les 8.40 -gràcies al xòfer, que es va desviar de la ruta més directa per esquivar un embús de trànsit a l’autopista-, vaig entrar al Cobo Center per la porta de West Congress Street cantonada amb Washington Boulevard i m’hi vaig estar fins a les 14.01. Durant aquelles sis hores vaig rebre tres trucades i en vaig fer una, que tinc gravada; vaig obrir dues vegades l’aplicació Play Store del meu mòbil, quatre vegades la d’Instagram, cinc vegades la de la càmera Gear 360 de Samsung, cinc més la de correu electrònic, sis vegades la de Twitter i tres el xat de BBM; també vaig fer dues consultes a Google Maps, una a Here i cinc cerques a la web, dues d’elles amb la veu. Fins i tot els podria dir què vaig buscar en cada ocasió, i quines pàgines web vaig visitar com a resultat. I podria seguir amb la resta de les meves activitats d’aquell dia, les dels anteriors i les dels següents.

No és que jo tingui una memòria prodigiosa. Tampoc soc un individu obsessiu que anota fins i tot els detalls més petits de la seva existència quotidiana. No em cal: aquell dia portava a la butxaca un telèfon mòbil (Galaxy S7) i a la motxilla una tauleta (iPad Pro), tots dos connectats als serveis de Google: des del mateix sistema operatiu Android del telèfon fins al correu electrònic de Gmail. I el gegant d’internet, com un ull que tot ho veu, enregistra minuciosament la nostra activitat, tant en el món virtual com en el físic, gràcies als nombrosos sensors, com el de posició, incorporats en els dispositius dels quals ja no ens separem gairebé mai. Amb aquesta informació que va acumulant sobre nosaltres en els seus servidors, l’empresa construeix un perfil cada vegada més detallat dels nostres hàbits, interessos i relacions; concretament, amb qui ens comuniquem mitjançant les seves plataformes. Amb aquest perfil personalitza els serveis que ens ofereix: presenta en el primer lloc dels resultats de cerca els enllaços que són més rellevants per a nosaltres, o els que tenen a veure amb el lloc on som; ens recomana vídeos de YouTube o aplicacions de mòbil; ens suggereix un dia que sortim de casa abans d’hora perquè hi ha una incidència de trànsit en la ruta que seguim habitualment per anar a la feina; quan consultem el mapa de la ciutat on viatjarem, ja hi trobem marcat l’hotel que ens va confirmar la reserva per correu electrònic. I, sobretot, ens mostra els anuncis de la seva immensa bossa publicitària que amb més probabilitat clicarem, proporcionant-li així els ingressos que fan de Google una de les empreses més rendibles del món.

El lector pot comprovar què és el que Google sap d’ell entrant a la pàgina MyActivity.google.com . D’entrada hi trobareu una cronologia amb les vostres accions digitals més recents, presentades minut a minut. Al menú superior hi podeu restringir la consulta a una data determinada -el que he fet jo per reviure el meu periple per Detroit- o a algun dels diversos serveis de la casa: des de les cerques d’imatges i vídeos fins als desplaçaments, l’ús de dispositius Android o el navegador Chrome i les interaccions verbals: aquí podeu fins i tot escoltar l’enregistrament de la vostra veu fent la consulta al telèfon. Hi ha una llista descarregable de totes les cerques que heu fet a Google mentre hi estàveu connectats i des de quin dispositiu les vau fer, l’historial de les cançons que vau identificar amb el cercador de música i la relació de vídeos de YouTube que vau dir que no us interessaven. El primer apartat de l’opció “altres activitats” de Google és l’historial d’ubicacions, que mostra sobre un plànol de Google Maps tots els llocs del món on heu estat amb el vostre mòbil -fent zoom veig per quins carrers pujo cada dimarts des de l’estació de Sants fins als estudis de Catalunya Ràdio.

La bona notícia és que aquest rastreig es pot desactivar. L’opció “controls d’activitat” del menú principal permet triar si volem o no que Google recopili les nostres dades d’ubicació, informació del dispositiu, l’activitat de veu i àudio i els historials de navegació web i visualització a YouTube. A la mateixa pàgina es poden esborrar els historials, sigui d’una activitat en concret o bé de tota una categoria. Un apartat especialment important és el rastreig d’anuncis. Google és també el principal majorista publicitari d’internet: gestiona els anuncis que apareixen en més de dos milions de pàgines web de tercers, des de blogs fins a grans mitjans de comunicació, i fa uns mesos va modificar la lletra menuda de les seves condicions de servei per aconseguir el permís per creuar les dades que acumula directament amb les que obté quan ens mostra anuncis en webs alienes. Aquesta opció es pot desactivar a l’apartat “configuració dels anuncis de Google”, on també podeu eliminar (o afegir) temes que Google ha deduït que us poden interessar, amb un grau d’encert inquietant: dels 40 que surten a la meva llista, només n’hi ha dos que descartaria.

Com és de suposar, el volum d’informació que Google acumula sobre nosaltres creix amb la quantitat de productes de l’empresa que fem servir: si el vostre mòbil és Android i el vostre navegador habitual a l’ordinador és Chrome, ja us té ben enganxats. Però encara que tingueu un iPhone, si teniu una bústia a Gmail, mireu vídeos a YouTube o consulteu les adreces a Google Maps també esteu deixant rastre. Us aconsello visitar la pàgina de la vostra activitat i decidir fredament quina informació esteu disposats a cedir a canvi de la innegable comoditat que aporta la personalització. També us podeu allunyar de Google: el cercador anònim  DuckDuckGo ha celebrat aquesta setmana la seva cerca número 10.000 milions. Però recordeu que hi ha altres plataformes que us observen de ben a prop: Facebook no enregistra només el que veieu a la xarxa social, sinó també el que feu a qualsevol altre pàgina on hi hagi un botó de “M’agrada”, i ho creua amb les dades personals -data de naixement, amb qui compartiu la vida, a quina escola vau estudiar, quin model de cotxe us agrada, a quins restaurants mengeu- que li esteu donant voluntàriament”.

dijous, 2 de febrer de 2017

REPARAR EN LLOC DE SUBSTITUIR



Fa uns mesos (La Vanguardia de 24 de setembre de 2016) vaig llegir que "Suècia reduirà enguany l'IVA que s'aplica a les reparacions de roba, calçat o bicicletes del 25% al ​​12%. Alhora aplicarà una desgravació en l'IRPF de la meitat de la mà d'obra que es pagui en les reparacions d'electrodomèstics, siguin neveres, rentaplats, forns o rentadores ". La iniciativa governamental "sorgeix d'un anhel molt arrelat a les opinions públiques del nord i el centre d'Europa: racionalitzar el consum desmesurat (moderar el seu excés) i reduir les emissions de CO2. Moral calvinista i un desig difús de salvar el planeta. A més incorpora una excusa pràctica: l'esperança que l'expansió del sector de les reparacions absorbeixi part de la mà d’obra immigrant no qualificada que està arribant al país ... ".

Als països del sud d'Europa la crisi ha despertat l'interès pel reciclatge i la rehabilitació d'objectes, especialment entre la joventut. Han aparegut tallers en alguns barris per aprendre a reparar i, a títol d’exemple i en una línia semblant, sovint quan arriba a la família un fill o una filla es recorre a amistats i a la compra de segona mà per a proveir-se de roba, cadira per al cotxe o bressol; és una cosa que sembla lògica, especialment si parlem de productes que tenen un cicle de vida molt curt. La diferència amb la iniciativa sueca és que, en aquell cas, és l'Administració qui ho afavoreix. Abans de reprendre l'espiral del consum -que comença a intuir-se com alguna cosa més que possible- potser sigui bo reflexionar sobre aquest tipus d'opcions.