SENSACIÓ DE DESÀNIM

Aquests darrers dies estic captant al meu entorn una sensació preocupant, una sensació de desànim força generalitzada. La veritat és que crec que a mi també m’ha envaït. L’altra dia comentava amb uns companys que tinc una sensació semblant a la d’una baldufa que algú ha llançat i que va donant topades, ara a una paret ara a una altra. No parlo només del meu cas en concret, sinó de la situació general del meu entorn. Algú diu que qui ha llençat la baldufa controla cap on va, però ho dubto.

A l’educació, des de la Infantil a la Universitària, tenim problemes greus, molt greus, i és preocupant perquè l’educació és una peça essencial pel progrés i l’equitat social. La situació és greu, però, més enllà de l’àmbit educatiu: estem assistint a un procés d’involució com ningú es podia imaginar fa no gaire temps.

Tenim la sensació que ens estan caient per totes bandes i que ens estem dirigint cap a una catàstrofe social però, en comptes de resistir, ens ha agafat un sentiment de fatalitat que ens està paralitzant. Una companya comentava que hem de fer un canvi de xip perquè, si seguim així, ens enfonsarem.

El moment és molt delicat. Cal començar a pensar seriosament en que cal articular una resposta però cal fer-ho amb intel·ligència i amb la construcció d'objectius definits i compartits. Hem de lluitar contra uns enemics molt poderosos i si només ens basem en la espontaneïtat ens guanyaran fàcilment. Hem d’avançar de la indignació a la protesta articulada. Això demana voluntat i temps, però no tenim altra remei que començar a treballar-hi. S’ha convertit en un deure ètic.