La mesura analògica del temps potser aviat quedarà com un record històric.
Llegeixo a La Vanguardia del 14 de juny del 2019 que "els nens i
adolescents, acostumats a llegir l'hora digitalment en ordinadors, tauletes i
telèfons mòbils, no entenen els rellotges analògics". El rellotge analògic
no forma part de les seves vides. A l'Estat espanyol i a altres països, la
lectura dels rellotges analògics forma part del currículum però si no es
practica en la vida quotidiana s'acabarà oblidant.
Quines conseqüències té això? Algú pot pensar que cap, que cal adaptar-se
als canvis i els rellotges analògics aviat només seran peces de
col·leccionista. La qüestió, però, no es limita als rellotges. L'impacte de la
digitalització provoca, per exemple (segons un estudi d'un organisme de la
sanitat pública britànica) que molts nens no sàpiguen agafar el llapis o el
bolígraf com cal, per escriure, perquè mai han jugat amb blocs de fusta o
retallables, no han empès cotxes de joguina... i, per tant, no han desenvolupat
com cal els músculs dels dits per poder escriure. Això és dolent? És un tema
polèmic, amb punts de vista molt contraposats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada