UN ESTIU BEN ESPECIAL

Aquest blog s'agafa les vacances d'estiu. Després d'uns mesos difícils per una pandèmia que ens ha trasbalsat a totes i a tots, toquen uns dies de descans... si el virus no ens segueix alterant la vida més del que ja es preveu. Vivim un estiu diferent del d'anys passats perquè hem de conviure amb mesures de protecció (mascareta, distància social, higiene extrema) i perquè no sabem què pot anar passant. Semblava que l'estiu podia ser un parèntesi i que havíem d'esperar a la tardor per veure com incidia el coronavirus però això, ara, ja no està tan clar.

Tot i així, és important no deixar-se portar per una despreocupació del tot irresponsable i gens solidària però tampoc per una por excessiva que ens impedeixi gaudir de la vida. El punt mitjà sempre és difícil i genera inseguretats però no ens queda altra que intentar trobar-lo. No podem tancar els ulls al que està passant però tampoc podem tancar-nos en una closca: no podem pretendre viure sense riscos perquè, aleshores, no viuríem plenament. A més, necessitem agafar forces per poder afrontar amb més vitalitat el que, potser, ens vindrà després de l'estiu. Gaudeix tan com puguis però no oblidis portar a terme les accions per a protegir-te i per protegir als altres. Viu l'estiu i cuida't.

AHIR DEIA BLANC, AVUI DIC NEGRE

Sobre com serà el retorn a l'escola el proper setembre, fa només set setmanes (el passat 20 de maig), en aquest mateix blog, escrivia: "Les directrius que s'estan divulgant parlen de classes reduïdes (al voltant de 12 a 15 alumnes) i de mantenir la distància social de seguretat a les classes i al pati, entre altres". Ara, a Catalunya, s'han fet públiques les pautes per al nou curs escolar: no hi haurà desdoblament de grups perquè no es disminuirà la ràtio, no caldrà portar la mascareta en el propi grup-classe ni mantenir distància de seguretat; tot serà molt semblant a com era abans de la pandèmia. 

El govern català justifica el canvi radical en les noves dades sobre l'evolució del coronavirus: els infectats confirmats menors de 15 anys només són l'1% dels casos i, segons sembla, amb una càrrega vírica molt baixa. Fins i tot s'ha dit que, amb aquestes dades, ara es veu que no caldria haver tancat les escoles i que, en cas de rebrot a la tardor, només es confinaria la gent gran i els col·lectius vulnerables; la infància podria continuar amb la seva activitat escolar presencial. És clar que, amb uns canvis de criteris tan sovintejats en tot allò que fa referència a la pandèmia, caldrà esperar a veure què passa finalment. Davant d'aquestes decisions tan canviants, el mínim que es pot dir és que estem desconcertats.

CASALS D'ESTIU EN UN MOMENT MOLT COMPLEX

Els casals d'estiu sempre han complert diverses funcions; proporcionar un lloc on atendre el nen o la nena mentre la seva família està ocupada n'ha estat una d'important. De totes maneres, malament rai si això es quedés aquí: els casals I ofertes similars han de ser una bona oportunitat per gaudir d'un lleure enriquidor i per a la socialització de l'Infant. Aquest any la situació és molt especial perquè nenes i nens, durant tres mesos, no han pogut anar a l'escola i ara, els casals, esdevenen un espai per a la retrobada amb iguals encara més important que en estius passats. Els infants necessiten relacionar-se amb altres nens i nenes i seguir aprenent, tot i que de manera diferent a com ho fan a l'escola. Aquesta necessitat és especialment remarcable en els infants i adolescents que es troben en situacions més vulnerables perquè, en aquest cas, els casals esdevenen una oportunitat per evitar una desconnexió total dels aprenentatges organitzats. Atenent a aquesta situació, la Fundació Jaume Bofill ha proposat als ajuntaments -especialment als de més de 10.000 habitants- que inverteixin 500 euros per cada infant vulnerable per garantir que tinguin accés a 80 hores d'activitats d'estiu. Aquestes mesures haurien d'arribar a 300.000 infants i adolescents que, segons la Bofill, són els que estan en risc de pobresa.

Saven the Children ha publicat un informe on demostra la desigualtat que s'ha produït entre els infants durant el confimament pel coronavirus i reclama -com ho fan altres organitzacions i entitats- un pla de xoc. Ara que l'oferta educativa no escolar (o no curricular, per ser més exactes) es reprèn, hi ha la sensació que, des de l'Administració, no s'està prestant prou importància a aquesta oferta, especialment en aquests moments. El canvi de criteris tan sovintejats no ajuda pas i sembla que costi trobar el punt d'equilibri entre les mesures preventives necessàries i la necessitat d'una flexibilitat que permeti desenvolupar les activitats amb la màxima normalitat possible. És important que hi hagi pautes a seguir però també ho és que siguin raonables i veritablement viables. Si no fos així, es posaria als responsables de les activitats d'estiu en una situació d'estrès que no seria bona per a ningú.

UNA LLEI D’EDUCACIÓ NOVA DARRERA D’UNA ALTRA, SENSE PARAR

Ja tenim en marxa un nou projecte de llei d’educació per a l’Estat espanyol. L’any 1970, en la darrera etapa del franquisme, es va posar en marxa la denominada Llei General d’Educació (LGE). El 1980 es va aprovar la Llei Orgànica d’Estatuts de Centres Escolars, la LOECE, elaborada pel govern del primer president de la recuperada democràcia, Adolfo Suárez (UCD), però el PSOE la va recórrer per no respectar l’esperit de la recent aprovada Constitució espanyola i el Tribunal Constitucional li va donar la raó; la UCD havia de revisar profundament la llei però el cop d’Estat del 23 de febrer de 1981 i la posterior victòria electoral del PSOE ho va impedir i la llei no va arribar a entrar en vigència. El 1985 tenim una nova llei: la Llei Orgànica del Dret a l’Educació (LODE), del PSOE, que incorpora el sistema d’escola concertada. El1990 arriba una nova llei del PSOE que, en aquest cas, suposa un canvi de fons: és la Llei d’Ordenació General del Sistema Educatiu (LOGSE) que posa fi al que quedava de la LGE franquista, estableix l’escolaritat obligatòria fins als 16 anys i l’Educació Secundària Obligatòria (ESO) i, entre altres moltes coses, dona un paper important a les comunitats autònomes en la concreció del currículum. Cinc anys més tard, el 1995, també el PSOE posa en marxa la Llei Orgànica de Participació, Avaluació i Govern de Centres Docents (LOPEG), una llei molt polèmica que va ser rebutjada pels sindicats de professorat perquè consideraven que obria la porta a la privatització de l’ensenyament públic. El 2002 és el PP, el gran partit de la dreta espanyola, que aprova la Llei Orgànica de Qualitat de l’Educació (LOCE) però la victòria electoral del PSOE impedeix que s’apliqui. El 2006, és aquest partit que posa en marxa la Llei Orgànica d’Educació (LOE) que va ser aprovada amb una àmplia majoria al Congrés; aquesta llei incloïa la nova assignatura d’Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans que va suscitar força polèmica. El 2013,amb una amplíssima oposició en el món educatiu, s’aprova la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa, una reforma en profunditat  impulsada pel ministre Wert del PP que ha estat qualificada de retrògrada, discriminatòria, sectària i centralitzadora i que va desencadenar manifestacions, concentracions i vagues (una de general) de professorat i alumnat.

Ara la ministra socialista Isabel Celaá impulsa una nova llei que ha superat el primer tràmit parlamentari, amb l’oposició dels partits de la dreta espanyola. No es tracta tant de que hi hagi un suport al redactat de la nova llei per part de tots els grups que votaran a favor sinó acord en la necessitat de derogar amb urgència la llei Wert. Sense entrar ara en el text de la proposta –ja hi haurà oportunitat de fer-ho- i estant d’acord que és bo derogar la nefasta llei del PP, el cert és que no es pot obviar que es tracta de la vuitena llei des del 1970, el que vol dir una nova llei cada sis anys i tres mesos. En entrades anteriors d’aquest blog he escrit que “entre els docents és un clamor la necessitat d’un període d’estabilitat legislativa que permeti treballar amb tranquil·litat i coherència” i “que l’educació és massa important per a un país com perquè no existeixi un mínim consens sobre ella”.  Doncs, això: una llei nova cada sis anys i tres mesos.