Ahir va començar una nova setmana. De matinada, vaig acompanyar la meva filla a l’aeroport: forma part de la generació que, una vegada hem invertit en la seva formació, ha hagut de buscar treball fora. Hem tornat als anys de l’emigració, tot i que ara emigren persones amb alta preparació. Una cosa és l’Europa de la mobilitat i una altra, molt diferent, haver de marxar per imperiosa necessitat.
Quan he arribat al campus universitari, he hagut de passar per l’aula on s’havia enunciat que es realitzaria l’examen de l’assignatura... pura burocràcia, donat que el meu alumnat havia de penjar l’anàlisi d’un cas en el campus virtual. Evidentment, a l’aula no hi havia ningú.
Ja en el departament, he gestionat algunes qüestions d’un projecte de formació que ens ha encarregat la Diputació de Barcelona amb les tres professores amb les que formo l’equip d’aquest projecte. Mentrestant, me he pres un cafè de la màquina que em vaig instal·lar al despatx... quasi no puc viure sense cafè... suposo que només quasi.
He menjat amb altres professors i professores a l’autoservei del campus, amb una relació qualitat – preu molt dolenta, però en aquest campus estem aïllats i tenim poques opcions més. Cada dia hi ha més professorat que es porta la carmanyola. L’alumnat ja fa temps que ho fa o agafa l’opció de l’entrepà.
A la tarda, hem tingut reunió amb el grup d’Educació Secundària que estem impulsant des del nostre grup de recerca. De moment ens hem dedicat a analitzar el projecte del ministre d’educació espanyol. Un projecte lamentable.
Mentre me n’anava cap a casa, passant per la botiga on comprar menjar per la meva gossa, pensava que cada dia trobo més persones que comenten que s’ha de cercar una mica d’optimisme en la nostra manera de veure la vida. Hi estic d’acord. És una qüestió de supervivència mental.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada