Dilluns i
dijous, a les 8,30h., tinc classe de grau. M'agrada la docència: els resptes sempre
presents per mirar de millorar dia a dia, l'esforç per anar enfortint el vincle
amb els i les estudiants, l'intercanvi, la tutoria... l'únic que se'm fa dur és
l'avaluació acreditativa. Probablement per això l'avaluació s'ha convertit en
una de les meves línies prioritàries d'innovació i d'investigació.
Dimecres
vam fer una reunió del professorat d'educació social. La cap d'estudis s'ha
obstinat en la tasca de millorar la docència en aquesta titulació a partir del
treball en equips docents i de la coordinació del conjunt del professorat. En
aquest tipus de reunions se senten coses que em resulten sorprenents i que crec
que evidencien que ens falta compartir significats. El tema de les competències
o de l'avaluació continuada acostuma a propiciar afirmacions contundents i
contraposades. Hi ha que buscar espais per parlar amb tranquil·litat de
qüestions de fons però ens falta més cultura professional en aquest sentit.
Divendres
per la tarda, aprofitant que la meva filla arquitecta passava uns dies a
Barcelona, vàrem visitar una interessant exposició sobre Le Corbusier
(1887-1965), en el CaixaForum. Va ser un artista complet (pintor, dissenyador,
arquitecte), amb idees innovadores i un discurs força interessant però que va
tenir moltes dificultats per aconseguir encàrrecs.
El cap de
setmana vam complir amb una de les nostres tradicions: vàrem celebrar la
calçotada anual. En la nostra festa és tan important el que es menja (els
calçots, aquesta ceba de tant èxit acompanyada d'una salsa excel·lent) com la
seva preparació i el seu consum de peu, embrutant-nos les mans i els pitets,
acompanyant-los d'un glop del vi del porró, i comentant les seves excel·lències.
Després, carn a la graella i, per acabar, crema catalana i cava.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada