Fa uns mesos (El Periódico, 26 de maig de 2017)
vaig llegir un reportatge d'Helena López sobre nois i noies que havien passat per
moments personals difícils i que ara volien ajudar-ne a altres que es trobaven
en situacions semblants a la que ells havien viscut. Explicava el cas d'Imad (marroquí,
26 anys, músic, productor i monitor, amb 10 anys residint a Barcelona) que mira
d'ajudar a nois que es troben en una situació semblant a la que ell va viure
quan va arribar a aquesta ciutat; diu que a ell el va ajudar la música i que
algú confies en ell i ara vol fer el mateix, com si fos "un germà
gran". Per a Imad, un dels punts d'inflexió va ser la coincidència amb el
músic Manu Chao, quan aquell dormia a un alberg. Manu el veia sovint i el va
saludar i van començar a fer coses junts. Imad explica que la majoria de
nouvinguts que comencen a robar i a drogar-se ho fan perquè no veueu que puguin
fer res més, fan el que veuen fer als altres i "aquests sí que són fàcilment
recuperables".
En l'article també s'explica el cas de la Sara (marroquina,
18 anys, amb experiència d'entrades i sortides d'un centre de menors i experiència
amb "la cola, el disolvent i les pastilles"). Com en el cas de
l'Imad, en va sortir perquè algú va confiar en ella. Ara vol estudiar educació social "per ajudar els
nois, com algú em va ajudar a mi". Entre els estudiants d'educació social es dóna
aquest perfil. En general, és una carrera per a gent que es vol comprometre. Probablement
per això em resulta tan satisfactori contribuir a la formació dels futurs educadors
i educadores socials.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada