INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL

No fa gaire vaig llegir un llibre del que potser n’has sentit parlar o, fins i tot, potser l’has llegit: Homo Deus. Una breu història del demà de Yuval Noah Harari. Entre moltes altres coses, hi podem llegir: “Les persones podrien abandonar els seus judicis psicològics propis i dependre dels ordinadors quan prenguin decisions vitals importants, com escollir activitats, camins professionals i fins i tot parelles romàntiques”. El passat cap de setmana, al suplement Diners de La Vanguardia, Xavier Ferràs deia que “El progrés en IA (intel·ligència artificial) és exponencial, i avança en diferents fronts. Els algoritmes digitals tenen creixents capacitats cognitives en atributs associats exclusivament, fins fa poc, als humans: demostren estratègies, creativitat i emocions”. I afegeix: “Fins ara les màquines estaven limitades pel coneixement humà: només processaven allò que codificàvem en el seu software. Ara ja no. Poden aprendre i reprogramar-se de manera autònoma fins al límit de l’eficiència per prendre decisions intuïtives i basades en l’experiència (la seva i la dels altres) (...). I quan aprenen propaguen aquesta experiència mitjançant actualitzacions de software a les seves màquines homòlogues”.

Com s’indica en aquest article, “el més inquietat és que (...) el programador humà perd el control del que passa: les màquines ja saben més del que podem entendre” (els humans). L’any 1968 es va estrenar un dels referents fílmics de la ciència ficció, 2001: una odissea de l’espai, una pel·lícula que tracta sobre l’evolució humana i la intel·ligència artificial, entre altres qüestions: per aquells anys era pura fantasia però, com ha passat tantes vegades, la realitat actual supera totes les ficcions. Les possibilitats de la IA no són pas una qüestió menor perquè si els humans perden el control, les conseqüències seran imprevisibles i les màquines podrien arribar a substituir les persones en el que és més valuós d’aquestes: la capacitat de pensar i de prendre decisions.