TESI DOCTORAL... SENSE PLAGI

Dilluns de la setmana passada una doctoranda a qui li he dirigit la tesi, la va defensar públicament. Tot i que el fet que un tribunal avaluï sempre crea una mica de tensió (encara que es vulgui dissimular), va ser un acte festiu. Com vaig dir en la meva breu intervenció, la defensa de la tesi és un dels moments més agradables de la vida universitària. La presentació va estar molt bé, com també ho estava el document escrit. Arribar fins aquí sempre és el resultat d’un camí plegat d’esforços i que sembla que mai s’acabi. Segurament, el que la tesi sigui una investigació individual –només acompanyada pel director o directora- la fa força més feixuga que altres recerques. Culminar una tesi doctoral demana molt esforç.

I, és clar, en el dinar posterior de celebració no van faltar els comentaris sobre els màsters falsos i les acusacions de plagi sobre algunes tesis. Tot això fa mal a la Universitat en el seu conjunt i no només –que també li’n fa i força- a una Universitat concreta. Segur que són casos aïllats però hi són i, en la societat de la imatge i de les xarxes socials, les generalitzacions són fàcils de fer. La institució universitària està dolguda però no es pot limitar a considerar injustos els atacs sinó que ha d’extremar els controls de qualitat –com em consta que ja està succeint en alguns casos- i ser el més rigorosa possible en les seves certificacions i acreditacions. Més rigorosa encara? Doncs, sí, perquè de vegades passen coses que, al meu criteri, no haurien de passar. Ser més rigorosa no ha de comportar un increment desmesurat de la burocràcia perquè d’aquesta ja n’hi ha massa. Es tracta d’extremar els comportaments ètics, només d’això.