EDUCACIÓ EMOCIONAL, EDUCACIÓ INTEGRAL

L'educació emocional està de moda... bé, ho està en teoria però no sé si realment es té prou en compte en molts centres educatius. Per què està de moda? Doncs, entre altres raons, perquè la intel·ligència emocional cada vegada és un valor més preuat al món laboral. Tot i que encara se segueixen utilitzant tests de coeficient intel·lectual, cada cop està més assumit que els aspectes actitudinals i emocionals influeixen molt -probablement més que la racionalitat estricta- en el comportament i en les decisions que prenen les persones. La capacitat per gestionar els propis sentiments i per relacionar-nos amb els sentiments dels altres és cabdal per anar per la vida. I no és una intuïció, hi ha investigacions que ho constaten.

La cultura acadèmica sovint té poc en compte la vessant emocional, especialment a mesura que anem pujant en els nivells del sistema educatiu. Caure en l'altre extrem, responent a la moda, tampoc sembla una opció encertada. No és res nou que l'educació hauria de ser integral de la persona de manera que l'ajudés a desenvolupar totes les seves capacitats. Les capacitats cognitives, afectives, d'interacció i inserció social... s'han de desenvolupar conjuntament donat que les persones no estem fetes de components estancs, sinó que les diverses capacitats s'influeixen entre si. O sigui, es requereix una visió integral i sistèmica de la persona en la qual se la pugui ajudar i acompanyar en el seu aprenentatge en funció de les necessitats i potencialitats de cada moment. És més fàcil de dir que de fer però si l'interès pels aspectes emocionals serveix per enfortir aquesta visió d'educació integral, benvingut sigui aquest interès.  

VOCACIÓ DOCENT A L’EDUCACIÓ SUPERIOR

Ja fa uns quants cursos que estem portant endavant un projecte docent al grau d’educació social de la Universitat de Barcelona que implica la coordinació de quatre assignatures de dos departaments diferents. El primer semestre, els estudiants han de dissenyar i portar a terme un diagnòstic socioeducatiu en un centre; aquest, és un treball conjunt de les assignatures Fonaments didàctics de l’acció socioeducativa i Teories i institucions educatives. El segon semestre, han de dissenyar un programa en equip que doni resposta al diagnòstic del primer semestre i un projecte d’intervenció socioeducativa individual que desenvolupi el programa, com a treball de les assignatures Disseny i innovació de l’acció socioeducativa i Animació sociocultultural i educació en el temps lliure. Quan comença el primer semestre el professorat de les quatre assignatures fa una presentació conjunta del projecte que es desenvoluparà durant els dos semestres i, al final de cadascun d’ells, també tot l’equip docent assisteix a les presentacions que fan els estudiants de la feina feta. Com es pot suposar, el projecte demana una bona coordinació docent que, entre altres coses, inclou unes sessions de devolució dels informes de seguiment de la feina que presenten els estudiants, fetes conjuntament pels professors de les dues assignatures que es coordinen en el semestre.

El professorat que ja portem temps en el projecte hem tingut temps de compartir i acostar criteris i, curs darrera curs, l’hem pogut anar millorant. Lamentablement, sovint s’incorporen a impartir l’assignatura professors nous el que dificulta donar continuïtat a la coordinació. El projecte és un dels exemples que podem trobar a la Universitat d’iniciatives que el professorat posa en marxa per millorar la coherència i la qualitat de la docència, tot i que ni la institució els reconeixi el sobreesforç ni tinguin cap mena de suport. El que passa és que, tot i les dificultats que està travessant l’educació superior, encara hi ha professores i professors que estan disposats a fer esforços per millorar, dia a dia, simplement perquè això els sembla que ajuda a un millor aprenentatge dels estudiants. Potser és una mostra de la vessant vocacional que caracteritza els docents... alguns docents. Una vocació que sovint la institució aprofita més enllà del compte.

PROFESSORAT DE SECUNDÀRIA SENSE LA FORMACIÓ OBLIGATÒRIA

La Conselleria d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya ha anunciat una decisió més que sorprenent: el pròxim curs per ser professor a Secundària no caldrà tenir el màster que des del 2009 és obligatori per impartir classes en aquest nivell educatiu. Aquesta decisió afecta aquelles especialitats en que falten docents: matemàtiques, cultura clàssica, llengua catalana, llengua castellana i llengua francesa. La mesura, que és provisional, respon a la gran escassetat de professorat en les especialitats citades que, en alguns territoris, s’amplia a altres especialitats i també inclou determinades especialitats de formació professional i d’escoles oficials d’idiomes.

En la borsa de treball hi seran admeses les persones “que estiguin cursant el títol oficial de màster de formació de professorat o la formació pedagògica i didàctica equivalent i les persones que manifestin el seu compromís d’obtenir aquestes titulacions abans de l’inici del curs 2021-2022”. És una decisió que palesa la falta de planificació de la Conselleria d’Ensenyament perquè aquesta manca de professorat ja se sabia des de fa temps però el més greu és que una decisió com aquesta qüestiona la credibilitat del títol de màster en formació del professorat de Secundària impartit per les Universitats. Aquest va ser un màster difícil d’implantar i que ha aixecat crítiques per la seva gestió. Només li faltava aquesta decisió.