No
fa gaire vaig llegir un llibre del que potser n’has sentit parlar o, fins i
tot, potser l’has llegit: Homo Deus. Una
breu història del demà de Yuval Noah
Harari. Entre moltes altres coses, hi podem llegir: “Les persones podrien abandonar els seus
judicis psicològics propis i dependre dels ordinadors quan prenguin decisions
vitals importants, com escollir activitats, camins professionals i fins i tot
parelles romàntiques”. El passat cap de setmana, al suplement Diners de La Vanguardia, Xavier Ferràs deia que “El
progrés en IA (intel·ligència artificial) és exponencial, i avança en diferents
fronts. Els algoritmes digitals tenen creixents capacitats cognitives en
atributs associats exclusivament, fins fa poc, als humans: demostren
estratègies, creativitat i emocions”. I afegeix: “Fins ara les màquines estaven
limitades pel coneixement humà: només processaven allò que codificàvem en el
seu software. Ara ja no. Poden
aprendre i reprogramar-se de manera autònoma fins al límit de l’eficiència per
prendre decisions intuïtives i basades en l’experiència (la seva i la dels
altres) (...). I quan aprenen propaguen aquesta experiència mitjançant
actualitzacions de software a les
seves màquines homòlogues”.
Com
s’indica en aquest article, “el més inquietat és que (...) el programador humà
perd el control del que passa: les màquines ja saben més del que podem entendre”
(els humans). L’any 1968 es va estrenar un dels referents fílmics de la ciència
ficció, 2001: una odissea de l’espai,
una pel·lícula que tracta sobre l’evolució humana i la intel·ligència
artificial, entre altres qüestions: per aquells anys era pura fantasia però,
com ha passat tantes vegades, la realitat actual supera totes les ficcions. Les
possibilitats de la IA no són pas una qüestió menor perquè si els humans perden
el control, les conseqüències seran imprevisibles i les màquines podrien arribar
a substituir les persones en el que és més valuós d’aquestes: la capacitat de
pensar i de prendre decisions.
