QUAN MENYS T'HO ESPERES...

Aquesta matinada, un atac de ronyó per una pedra que hi ha crescut i que ha decidit moure's m'ha impedit complir amb l'agenda d'avui: he hagut de deixar plantats els i les estudiants que m'esperaven a la classe de dos quarts de nou del matí i al claustre i a un grup de treball d'un institut del sud de Catalunya on havia d'anar a fer una sessió d'assessorament. A banda de que la meva muller ha hagut d'anar a buscar una farmàcia de guàrdia i atendre'm en les meves manifestacions de dolor en comptes de gaudir del merescut descans. Quan passa això, no puc evitar sentir-me culpable, tot i que sigui un sentiment poc racional... com molts sentiments, per altra banda.

Quan d'imprevist et sents dèbil i se't trastoquen tots els plans, te n'adones de la importància de la salut i de com estem venuts davant del seu trencament. Sovint no som prou conscients del gaudi de sentir-nos físicament i mentalment bé. Ens costa aturar-nos per valorar allò que tenim i potser no ens adonem prou bé de les dificultats d'altres persones.

I totes aquestes reflexions per un simple -dolorós, això sí- atac de ronyó.