L’editorial de la
revista Guix d’Infantil del passat
juliol-agost (número 86) es feia ressò d’una problemàtica social que –com no
podia ser d’altra manera- ha entrat al si de les escoles. En reprodueixo alguns
fragments:
“La pobresa dels
més desfavorits ja no cap als “seus” pisos ni als “seus” carrers. Indigents
dels recursos més bàsics i elementals de vida, però alhora pletòrics del desig
de gaudir i de viure, van apareixent a la “nostra” normalitat. I les comunitats
educatives, sensibles, van esdevenint també trinxeres humanitàries. Les escoles
tornen a ser llocs on és important alimentar-hi les criatures, i no únicament
per raons de conciliació, ni solament per afavorir l’autonomia individual.
Menjar torna a ser un acte de pura supervivència. En molts dels “nostres
barris”, menjar diàriament ja no és un supòsit per a tothom, ni anar calçat, ni
gaudir de calefacció a l’hivern, ni tan sols tenir casa... Els menjadors
escolars van aparèixer per una cosa tan bàsica com alimentar. Sovint, els
centres docents tornen a ser espais contra la pobresa infantil. Ja no n’hi ha
prou de deixar les famílies a uns serveis socials desbordats, incapaços
d’arribar a tot i menys encara d’arribar-hi a temps.
La pobresa ens
reclama, no solament ens interpel·la a treballar en xarxa, sinó també a
esdevenir “socorristes” d’urgència. En el relat diari de moltes “escoletes” i
“escolotes”, la pobresa ja no és solament un tema de claustre ni de
coordinació. El relat diari també comprèn escenes de pati, de converses amb les
famílies i amb l’equip, de lluita per la supervivència i la inclusió.
Socorristes quotidians”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada