DE NOU, L'ASSIGNATURA DE RELIGIÓ CATÒLICA

L'assignatura de religió (catòlica) torna a estar d'actualitat: el ministre d'educació ha presentat el nou currículum d'aquesta assignatura optativa per a l'educació primària i la secundària obligatòria. La polèmica no s'ha fet esperar. L'escola pública ha d'oferir una assignatura de religió en un estat que es declara aconfessional? En tot cas, només de religió catòlica? I encara més: si s'ofereix, ha de ser avaluable i computar en el conjunt de les qualificacions? Pel ministre Wert, la resposta en els tres casos és afirmativa.

El Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) recull el currículum d'aquesta assignatura i, en fer-ho, afirma que "Déu ha creat l'ésser humà" (el "creacionisme" apareix al BOE). És una de les moltes coses que han cridat l'atenció d'aquest nou currículum.

Darrere d'aquesta nova polèmica hi ha els acords de l'Estat espanyol amb el Vaticà, pels quals l'alumnat de primària i secundària té dret a rebre classes de religió catòlica. En els acords s'estableix que correspon a la jerarquia eclesiàstica fixar els continguts d'aquest ensenyament. El tema no és banal, per molts motius. Considero especialment preocupant aquesta primacia d'una religió enfront de les altres i de l'opció no religiosa. En una societat cada vegada més sensibilitzada pels reptes de la multiculturalitat i pels desafiaments de la convivència entre religions, no sembla que estiguem massa ben encaminats.

CONSUM DE TELEVISIÓ

El consum de televisió a Espanya es manté en les seves cotes més altes des que es va iniciar la crisi econòmica, segons un estudi de Barlovento Comunicación, aparegut a principis d'aquest any. La mitjana de consum el 2014 va ser de quasi quatres hores per persona i dia (239 minuts).

Tot i les tecnologies més recents i la importància d'Internet, la televisió segueix ocupant un lloc central en les llars i en la situació de crisi esdevé un recurs d'oci molt assequible. Aquesta presència de la televisió en les nostres vides, amb més d'un aparell a moltes cases, reforça la seva funció educadora de la població. És això que se n'ha dit educació informal. S'ha escrit molt sobre la incidència d'aquest tipus d'educació en general i sobre la de la televisió en particular. També s'ha parlat força sobre la necessitat de l'educació de la lectura audiovisual i sobre la importància de que els organismes públics vetllin perquè els canals televisius respectin la normativa de protecció a la infància però, sovint, aquesta normativa no es compleix.

Les dades actuals sobre el consum televisiu han de servir per reforçar tot això, per no deixar de tenir present que la televisió sempre hi és i que transmet constantment missatges, amb un embolcall tecnològic que els fa atractius, i que aquests missatges sempre obeeixen a determinats interessos, de vegades més que qüestionables.

SUBSTITUINT EL PAPER DEL PROFESSORAT I DE L'ALUMNAT

En un article en el suplement Cultura/s de La Vanguardia del darrer dia del passat any, Ramon Sangüesa escriu un interessant article titulat "Intel·ligència artificial grisa". Comença dient que farà un any, acadèmics de prestigi, com Noam Chomsky, van denunciar l'ús dels "assistents artificials intel·ligents de qualificació" per part del professorat d'universitats de renom. Es fa referència a programes que "interpreten els treballs escrits dels alumnes -no simples tests- i els posen nota". Per part de l'alumnat, també es pot demanar al programa intel·ligent Dr. Essay, previ pagament, que escrigui un treball sobre els temes més diversos. En dos minuts, el programa el redactarà, amb les corresponents i rellevants referències bibliogràfiques. Per tant, "podríem imaginar un panorama on connectéssim un programa amb l'altre (...). Professors i alumnes serien així les interfaces dels dos programes, el que redacta textos i els que els avalua". 

Quan hom parla del que hauria de ser una relació d'ensenyament - aprenentatge entre un docent i un estudiant, no pensa pas en possibilitats com l'esmentada. Una vegada més, les tecnologies esdevenen un factor més que rellevant en la relació educativa, que efectivament poden facilitar processos però amb el risc de desvirtuar aquesta relació. Malament rai si les tecnologies serveixen per avaluacions asèptiques que difícilment poden respondre a la complexitat de l'avaluació educativa i per substituir la feina i l'esforç per aprendre de l'alumnat. En definitiva, estarien complint el paper dels qui escriuen, d'amagat, llibres o discursos per altres, per exemple. Res de nou, però amb la potencialitat que permeten les tecnologies.

UNIVERSITAT I INSERCIÓ LABORAL

Acabo de rebre l'informe Universitat i treball a Catalunya 2014 de l'Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya. En aquest document hi ha algunes dades interessants que actualitzen la percepció sobre la relació entre tenir estudis universitaris i possibilitats laborals. Destaco algunes de les conclusions que es recullen a l'nforme:

"Com més nivell educatiu, més taxa d'ocupació i menys taxa d'atur. La taxa d'ocupació de les persones amb educació superior pràcticament duplica la de les persones amb estudis primaris" (p. 19).

"El 85% de les persones graduades treballen tres anys després d'haver acabat els estudis (...). El 75% de les persones ocupades treballen a temps complet". (p 22). Tot i així, respecte del 2001, "la taxa d'ocupació ha perdut 4 punts percentuals" (p. 22).

"Gairebé la meitat (48%) de les persones graduades tenen un contracte fix i el 35%, un contracte temporal.

Des de l'inici de la crisi, la davallada de contractació fixa és de 10 punts percentuals" (p. 33).

"Al 75% de les persones ocupades se'ls va exigir titulació universitària per accedir al seu lloc de treball.

El 78% desenvolupa funcions de nivell universitari (...).

El 83% de les persones graduades es troben en ocupacions que requereixen un nivell de competències alt". (p. 41).

"La principal via d'inserció són els contactes personals (39%). Aquesta via, que havia retrocedit en edicions anteriors, ha repuntat de nou com la via més eficient a l'hora d'aconseguir la primera feina.

Internet, amb el 16%, ocupa la segona posició. Per primera vegada, aquesta via d'inserció perd pes" (p. 53).

Hi ha més dades però crec que les que he reproduït ajuden a fer-se una bona idea del paper de la formació universitària en l'accés a la feina.

UNA NOVA REFORMA A LA UNIVERSITAT

Les carreres universitàries podran ser de tres anys i els màsters de dos. Quan en el seu moment el govern del PP va optar per graus de quatre anys i màsters d’un, vàrem ser molts els que no ho vam entendre, donat que era un model diferent a l’imperant a la resta d’Europa. Ara es pretén rectificar… a mitges.

L’opció, en si mateixa, pot ser encertada però hi ha, com a mínim, tres problemes greus.

La reforma obre les portes a que els actuals graus de quatre anys passin a tres, però deixa la decisió a mans de cada universitat. Segons això, una mateixa carrera tindrà una duració en unes universitats i una duració diferent en altres. No sembla gaire coherent i pot ocasionar una competència estranya en funció de l’oferta de cada institució.

En segon lloc, les institucions educatives necessitarien que, després d’una reforma, es tingués temps suficient per consolidar-la. Amb el canvi proposat es pot tornar a entrar en una fase d’inestabilitat en la docència i es pot instaurar la sensació de provisionalitat permanent i de falta de temps per dedicar-se a ensenyar. Tornar a dissenyar plans d’estudi –quelcom que sempre provoca tensions i dificultats- tornarà a ocupar el temps dels docents. De nou.

Per últim, però no pas menys important, hi ha un tema econòmic preocupant. Avui en dia, en la situació de crisi en la que ens trobem, cursar un màster ha esdevingut un valor important per tenir més i millors possibilitats professionals. La matrícula d’un màster és bastant més elevada que la d’un grau, per tant la reforma encareix la formació. El tema econòmic s’està convertint en una qüestió molt rellevant per possibilitar l’accés i la continuïtat dels estudis universitaris. Amb la reforma, aquesta situació s’aguditzarà.

Tornar endarrere potser sigui inevitable però les conseqüències poden ser preocupants si es fa amb l’estil i els paràmetres que estan caracteritzant les decisions de l’actual govern central.

UN CURRÍCULUM MOLT TANCAT

El dia 3 de gener, el BOE va publicar el nou currículum de l'ESO i batxillerat. Aquest currículum, que s'ha formulat sense atendre pràcticament cap de les recomanacions del Consell Escolar de l'Estat, ocupa 378 pàgines, amb una concreció extrema que coarta el paper dels governs autonòmics i dels propis centres. Es tan minuciós que, fins i tot, detalla el tipus d'activitats que ha de fer l'alumnat a classe. S'oblida l'ensenyament per competències i, en canvi, inclou uns estàndards d'aprenentatge molt detallats que indiquen les activitats a realitzar. Naturalment, en un currículum tan tancat hi ha una càrrega ideològica important. 

Esperem que no s'arribi a aplicar perquè hi hagi un canvi després de les properes eleccions però és ben trist que les coses hagin de plantejar-se d'aquesta manera.

ANIMALS NO HUMANS

Fa uns dies ("La Vanguardia, 24 de desembre) llegia que "un tribunal argentí (...) ha reconegut els drets d'una organgutan femella del zoo de Buenos Aires "com a subjecte no humà". La notícia ha estat rebuda pels defensors dels grans simis (orangutans, goril·les, ximpanzés i bonobos) "com un gran avenç en el dret internacional". L'orangutan en qüestió es diu Sandra, és originària de Sumatra i fa uns vint anys que és al zoo. Sembla ser que l'Associació de Funcionaris i Advocats pels Drets dels Animals (Afada) de l'Argentina va presentar una denúncia per possibles maltractaments i va demanar la seva llibertat, mitjançant l'hàbeas corpus (evitar arrestos i detencions arbitràries). Per Afada, el tancament de la Sandra és injustificat donat que té capacitat cognitiva provada. Aquesta petició ha estat denegada però el tribunal diu que "cal reconèixer a l'animal el caràcter de subjecte de drets". Ara els jutges decidiran si la Sandra ha de ser traslladada a una reserva natural on pugui viure en semillibertat.

Ja fa temps, vaig llegir a Hans Joachim Störig (Historia universal de la Filosofía, Tecnos, p. 783) que va escriure: "En el pasado, muy raramente se ha discutido desde un punto de vista ético la posición de los animales en la Creación, al menos en Europa". A l'època de la Il·lustració, Jeremy Bentham comparava el destí dels animals amb els dels esclaus negres i, en el segle XIX, després de molts debats, Anglaterra va aprovar les primeres lleis de protecció dels animals.

 

Per a Störig "el modo en que nos alimentamos, los métodos de criar animales, matarlos o cazarlos y pescarlos, de experimentar con ellos, utilizarlos para entretenimiento o espectáculo, no es algo ajeno a la moral, sino que está sometido a su juicio (...). Si se acepta el principio de que los animales no carecen por completo de derechos morales ni pueden ser descuidados, surgen pronto graves exigencias para con el propio comportamiento" (obra citada, p. 786-787). Tot i que de vegades hi ha decisions sobre aquest tema que semblen obeir a interessos diversos, el cert és que en el rerefons la qüestió té entitat.   

RITMES

Un nou any. Dóna la sensació que el temps vola. Tant el temps de vacances com el dedicat a treballar. Quan comença un any és quasi inevitable plantejar-se millorar algunes coses. Potser estaria bé disminuir la sensació de viure amb un ritme massa accelerat i de que no s’acaba d’arribar als temes (de gestionar, de resoldre qüestions...) amb el mínim de tranquil·litat que ajuda a fer les coses millor i a gaudir-ne. No és quelcom fàcil de canviar. El context no ens acostuma a ajudar, al menys el context urbà. Probablement nosaltres tampoc ens ajudem a fer un canvi.

 La nostra docència, sovint, no se salva dels ritmes accelerats. És una llàstima perquè la institució escolar hauria de ser un espai que facilités l’aprenentatge ben construït, pas a pas, reflexivament, acompanyant l’alumnat atenent al temps que aquest necessita. És a dir, aprofitant el temps de veritat, qualitativament. Si en la nostra vida diària no som capaços de trobar moments de pausa, de prendre’ns el temps necessari per aquelles qüestions que no admeten respostes ràpides i superficials, i de disposar d’espais i temps pel diàleg i la conversa reposada amb els nostres companys i companyes, és molt difícil que a les aules les coses es facin amb la tranquil·litat necessària.

 El canvi d’any és una bona excusa per pensar en tot això. Tot i que moltes bones intencions duren pocs dies, no és menys cert que els canvis profunds es generen a partir d’actituds i de petits canvis, de decisions sobre qüestions concretes i abordables. Potser n’hi ha algunes que podem plantejar-nos, que ens sembli viable afrontar.

 Gaudiu del 2015.